THIS IS HAPPENING. LCD SOUNDSYSTEM 
El virus rítmic de James Murphy torna per infectar els nostres reproductors en forma de 9 temes que és mostren menys urgents que en els treballs anteriors però que segueixen carregats d’efectivitat. La fòrmula segueix funcionant, i la capacitat per crear grans melodies de Murphy va creixent, firmant One Touch i Home (perfectes interseccions entre Bowie i New Order), probablement dos dels millors temes que ha facturat la banda a dia d’avui.
Sona… David Bowie + New Order + James Murphy
El Millor… Home, One Touch, I Can Change.
El Pitjor… és altament addictiu i contagiós.
TOGETHER. THE NEW PORNOGRAPHERS
Cinquè treball de la megabanda liderada per Neko Case i A.C. Newman. Els canadencs segueixen entregant-nos cançons de pop vitaminat i épica lluminosa, i aquest cop l’encerten de ple, assolint el nivell de Mass Romantic i Twin Cinema. Desde la inicial Moves fins al tancament amb, We end up together, el disc és una autèntica demostració d’artesania melòdica, arribant al seu màxim punt amb Crash Years i Your Hands (Together), on Neko Case es mostra imparable. Amb aquest treball, els canadencs es converteixen ja, en un de les bandes imprescindibles d’aquest nou mil.leni.
Sona a… Redd Kross + Arcade Fire.
El Millor… tots els temes que el formen.
El Pitjor….?????
BROKEN BELLS. BROKEN BELLS 
Dos dels productores més cools del moment, Danger Mouse i James Mercer (guitarra i cantant de la banda de pop melòdic The Shins), són els dos eixos principals d’aquests Broken Bells. La unió creativa d’aquests dos personatges dóna com a resultat un disc de pop d’aires psicodèlics i profunditat, lluny del vigor dels de Mercer i més a prop, per sonoritat, als anteriors exercicis de Danger Mouse. Una proposta simple i elegant que va guanyant a cada escolta.
Sona a… Beck + Gorillaz.
El Millor… Trap Doors, The High Road, Your head is on fire.
El Pitjor… el nom del grup i la portada.
I LEARNED THE HARD WAY. SHARON JONES & THE DAP-KINGS 
Soul-funk en estat pur, sense adulterar. Aquesta és la proposta de la cantant Sharon Jones al costat dels The Dap-Kings. En aquest nou treball les sonoritats Motown estan en primer pla, convertint la proposta d’aquesta veterana cantant en un dels millors exercicis de música negra de l’any. Un àlbum d’instrumentació perfecta, densitat vocal i ple de composicions executades amb autèntica passió.
Sona a… autenticitat pura.
El Millor… tot.
El Pitjor… cada cop surten menys discs com aquest.
HIPPIES. HARLEM
Fresc i encomiable segon treball d’aquest trio d’Austin que acaben de publicar el seu primer treball a través de Matador Records. Sonen a gartage, a quatre pistes, amb una immediatesa, espontaneïtat i simplicitat que els dota d’un so bàsic, i en aquest cas són armes que juguen al seu favor. Amb aires Buddy Holly, The Kinks i Pavement, la proposta de Harlem és clara des de la primera escolta, i la veritat és que no es fan repetitius.
Sona a… revival 50’s-60’s.
El Millor… vital i lluminós.
El Pitjor… sí són un xic lineals.
Nº2: ABYSS IN B MINOR. SERENA MANEESH
Són de Noruega i van debutar el 2005 amb un treball publicat per la discogràfica de Barcelona, Touchme Records. En aquest nou treball, segueixen apostant per una distorsió en contrast constant amb les dolces melodies, i veu, de la seva cantant. Peró el disc va una mica més enllà del shoegazer que a simple vista els identifica, i en l’obertura del disc es presenten amb un tema instrumental que podria haver format part del Xtrmntr de Primal Scream.
Sona a…My Bloody Valentine + Drop Nineteens + Primal Scream.
El Millor… Ayisha Abyss, D.I.W.S.W.T.T.D., I just want to see your face.
El Pitjor… sobredosis de bandes shoegazer.
MISTER POP. THE CLEAN
Els germans Kilgour i Robert Scott, formen base d’aquesta veterana banda nouzelandesa. Més de 30 anys de trajectòria, deutors amb aquest nou treball demostren que la seva creativitat segueix intacta. Un tema com In the Dreamlife U Need a Rubber Soul és fer el cim. Encara que soni agosarada tal afirmació, de la mateixa que ho pot ser dir que el títol de l’àlbum és del tot encertat, només recomano que us poseu el disc, tanqueu els ulls i feu un bon viatge injectant-vos una bona dosi de pop sublim.
Sona a… 13th Floor Elevators+Velvet Underground+The Kinks.
El Millor… gairebé tot.
El Pitjor… que a la vida no hi hagi prou amb música així.
LOVELESS UNBELIEVER. THE SCHOOL
Aquest grup de Cardiff va debutar amb un parell de singles, melòdicament irresistibles, que van deixar a la crítica anglesa amb la boca oberta, alhora que reclutaven un gran grup d’admiradors per tot el planeta. Loveless Unbeliver és el seu debut en llarga durada. Un treball de pop de elegant, que recorda a Belle & Sebastian i als grups vocals femenins dels 60, a parts iguals, produït per Ian Catt (Saint Etienne, The Boo Radleys), i que segur que no desepcionarà a tots aquells que van caure rendits davant els encants de Let it Sleep.
Sona a… Belle & Sebastian + The Ronettes.
El Millor… Let it sleep, I don’t believe in love, All I wanna do.
El Pitjor… Ian Catt no es Phil Spector.
UNA ÓPERA EGIPCIA. LOS PLANETAS
Entre Los Relámpagos, Enrique Morente i evidentment, Los Planetas, podem situar aquest nou àlbum de la banda granadina. Els fans de Super 8 i Pop han de valorar l’evolució de la banda liderada per Jota, sobretot si són capaços d’obrir el disc amb una peça instrumental com La Llave de Oro, i a continuació oferir un hit que sí farà les delícies dels que enyoren el so que oferien als 90’s. Los Planetas segueixen sent la mateixa banda, però el grup ha begut de molts referents, i aquí ho evidencien, amb aquest notable treball on les arrels indie i de la seva terra s’abracen obertament. Anècdota: l’ètnia gitana utilitza l’expressió ‘ópera egipcia’ quan volen referir-se a una obra mestra.
Sona a … Los Planetas+Enrique Morente.
El Millor… La Llave de Oro, Siete Faroles, Señora de las alturas, Romande de Juan de Osuna, Los Poetas.
El Pitjor… el toc New Order de La Veleta.
ADELANTE BONAPARTE. STANDSTILL 
3 discs, referències autobiogràfiques, detalls musicals a dojo, lletres personals, i en definitiva, una obra conceptual que confirma que Enric Montefusco i els seus, després dels anys ja llunyans de hardcore, no posen límits al seu art. Adelante Bonaparte és un disc personal, ambiciós, amb una instrumentació interessant, però que globalment, es perd en un no-res, per culpa potser d’un argument decepcionant (fàbula sobre un tal B.) i de voler anar més enllà que Vivalaguerra. Tan complex com superflu.
Sona a… Nacho Umbert & La Compañía.
El Millor… Adelante Bonaparte I i II.
El Pitjor… necessitar tant per dir tant poc.