ARCHIE BRONSON OUTFIT. COCONUT 
Els britànics publiquen el seu segon 3r àlbum, després Derdang, Derdang, considerat un dels treballs a recordar del 2006 per Greg Dulli o per la Mojo, per exemple. Els de Wiltshire han apostat aquest cop per Tim Golsworthy com a productor, músic d’UNKLE que ha treballat amb LCD Soundsystem, David Holmes i Massive Attack entre d’altres. El resultat és un disc amb 10 temes diferents però sense que ens faci dubtar de la personalitat d’aquesta eclèctica banda, on trobem tant apunts del rock més salvatge fins a tonalitats dels noms a recordar de la new wave.
Sona a… Captain Beefheart+Pere Ubu+The Birthday Party
El Millor… Magnetic Warrior, Wild Strawberries, Bite it & Believe it, Harnes (Bliss).
El Pitjor… la portada.
RETRIBUTION GOSPEL CHOIR. 2
El projecte del líders de Low i Red House Painters, Alan Sparhawk i Mark Kozelek, confirmen que aposten pel rock de sempre. Ara, amb Kozelek de productor, Matt Livingstone, baixista de Low i el bateria Eric Pollard, els confirma com una catarsi de rock directa i expansiu. Continuant la línea del primer àlbum, composicions amb ‘crescendos’ que esclaten en forma de guitarres de rock dels 70’s, amb algun aroma indie, 2 és un disc de clàssic rock n’ roll que guarda poques similituds amb la banda titular del 66% del grup.
Sona a… Neil Young+The Who+Soundgarden
El Millor…. les cinc primeres cançons.
El Pitjor… poca cosa.
DRIVE BY TRUCKERS. THE BIG TO DO
En el que és el seu vuitè àlbum d’estudi, la banda de Patterson Hood i Mike Cooley demostren que no fallen i ens ofereixen un altre treball d’excel·lent rock’n roll musculós i amb aromes surenys. En aquest àlbum hi ha espai també per melodies més pop i obertes, com (It’s gonna Be) I told You So, on recorden les Ronnettes, i per una balada tan dolça com aspre, You Got Another. Amb matissos, estem davant dels Drive By Truckers de sempre, senzillament una de les milllor bandes de rock n’ roll de l’actualitat. Aquí no hi ha lloc per orxates ni per tonteries de nens; aquí hi ha lloc per temes com This Fucking Job.
Sona a… Drive By Truckers.
El Millor…. Daddy Learned to Fly, Drag the Lake Charlie, After the Scenes Dies,…gairebé tot.
El Pitjor… que han suspès la gira europea.
SPOON. TRANSFERENCE
Britt Daniel i cia. han anat una mica més enllà i en aquest setè disc, si bé continuen en la seva línea new wave i post-indie amb matissos garatge, aquest Transference és més immediat, menys pulit que Ga Ga Ga Ga Ga i Gimme Fiction. Potser perquè en aquest disc han tingut el control absolut del seu so, i sona tot més anàrquic, més fresc. En definitiva, la mateixa fòrmula, més alliberada, i amb els mateixos resultats: elegants, intensos, i del tot recomanables.
Sona a… Pixies+Gang of Four+Roxy Music.
El Millor…. gairebé tot.
El Pitjor… Goodnight Laura.
BLUE RODEO. THE THINGS WE LEFT BEHIND
La banda de Jim Cuddy i Greg Keelor, els liders, compositors i alma maters dels canadencs Blue Rodeo, continuen demostrant que són una banda d’americana (o huuríem de dir country rock canadenc) més que respectable. Amb 4 milions de discs venuts al seu país, en el que és el seu 12è àlbum en estudi, els canadencs ofereixen l’enèsim bon grapat de cançons, plenes d’armonies country i melodies pop, segell inconfusible d’aquests veterans incombustibles.
Sona a… Flying Burrito Brothers+Beatles+Jackson Browne.
El Millor…. la primera part del disc.
El Pitjor… les balades.
AMERICAN VI: AIN’T NO GRAVE. JOHNNY CASH
Johnny Cashva ser un músic autèntic i passional, fins els últims instants de la seva vida; per això segurament els arxius del seu productor, Rick Rubin, han d’estar plens de petites joies que poc a poc van sortint a la llum. Aquesta nova entrega de la série American Recordings segueix les pautes dels últims treballs de l’ home de negre: temes propis i versions, aquest cop deKris Kristofferson i Sheryl Crow. Imprescindible.
Sona a… Johnny Cash.
El Millor… ja us ho podeu imaginar: Tot.
El Pitjor… ja us ho podeu imaginar: RES
BLAKROC. BLAKROC
El grup de rock, The Black Keys, es fan acompanyar per pràcticament tota la nació del bon hip hop en aquest disc batejat com a Blakroc, i la veritat és que la fusió sona de forma impecable. El duet Black Keys s’ecarreguen de l’apartat musical, adaptant-se perfectament a les maneres del hip hop; bases rítmiques contundents i força marcades, i guitarres subtils i hipnòtiques, que mai volen agafar un protagonisme que recau en les rimes de RZA, Mos Def, Raekwon, Q-Tip, Old Dirty Bastard (que torna d’entre els morts en el tema inicial). Una de les grans sorpreses de l’any.
Sona a… hip hop auténtic.
El Millor… les aportacions de RZA i Mos Def, demostrant que quan estan en forma, gairebé ningú els pot fer ombre.
El Pitjor… aquest disc demostra la gran diferència que hi ha entre els grans noms del passat i els del present del hip hop.
CLASSIC FANTASTIC. FUN LOVIN’ CRIMINALS
El seu anterior treball va ser força decepcionant. Amb aquest nou disc, els de Nova York tornen a les seves arrels més macarres, però tot i que l’intent és bo, el disc no passa de correcte, amb algun que altre gran moment i poca cosa més. Un cop escoltat aquest Classic Fantastic està clar que els grans dies de Come find yourself o 100% Colombian ja queden molt lluny i la banda ha perdut gran part de frescor. Això sí, celebrem que hagin tornat.
Sona a… Welcome to the Poppys.
El Millor…Classic Fantastic i How Low, que inclou un sampler del Bring the noise de Public Enemy.
El Pitjor… sembla difícil que tornin a entregar-nos una obra al nivell dels seus tres primeres treballs.
BEAT THE DEVIL’S TATTOO. B.R.M.C.
Amb el seu tercer treball, Howl, B.R.M.C. va oferir-nos la seva millor obra; el seu següent treball Baby 81, no passava d’efectiu i aquest nou disc segueix les mateixes passes que el seu predecessor. Tot i que la banda segueix gravant alguna que altre gran cançó, com l’inicial Beat the Devil’s Tatoo, l’acústica The Toll, o el tema que tanca el disc, Half -State, el conjunt total de l’àlbum no passa de correcte. Si segueixen així no passaran mai de ser una banda de segona divisió.
Sona a… dejà-vu.
El Millor… Beat the devil’s tattoo, The Toll i Half-State.
El pitjor… la fórmula comença a fallar.
THE MAGNETIC FIELDS. REALISM
Després de l’excel·lent Distorsion, i amb una discografia on trobem àlbums com Holiday i 69 Love songs, per citar-ne dos, els de Nova York ofereixen un treball molt irregular, i en alguns moments, soporífer. Les influències pop 50’s i principis dels 60’s, sobretot de la factoria Phil Spector, i els aromes de Leonard Cohen i de Nico, aquest cop no serveixen de gaire; les grans melodies i la gràcia dels de Merrit apareixen en poquíssims temes.
Sona a… a cares b de becaïna.
El Millor… You Must Be Out of Your Mind, We are Having a Hootenamy, From a sinking Boy
El Pitjor… Interlude, The Doll’s Tea Party, Everytihng is One Big Christmas Tree, Painted Flower.