B.S.O. I’M NOT THERE. VARIS ARTISTES
Eddie Vedder, Sonic Youth, Highway 61 revisited, Mark Lanegan, Cat Power, Jeff Tweedy, Just like a woman, Yo La Tengo, The wicked messenger, The Black Keys, Stephen Malkmus, Willie Nelson, Calexico, Ballad of a thin man, Roger McGuinn, Karen O, Tombstone blues, Charlotte Gainsbourg, Tom Verlaine…Tots aquest noms, entre d’altres, en un mateix disc. No podem demanar més.
Sona a… l’alçada de la pel·lícula.
El Millor…Cat Power, Mark Lanegan, Mason Jennings, Karen O i Sonic Youth.
El Pitjor… Jack Johnson.
WE ARE ONLY RIDERS. JEFFREY LEE PIERCE SESSIONS PROJECT. VARIS ARTISTES
Jeffrey Lee Pierce va ser víctima d’una mort prematura, cosa que el va convertir en una llegenda i en una figura de culte del rock underground nord-americà de la dècada dels 80. Ara, un bon grapat dels seus admiradors més il·lustres amb, Nick Cave, Mark Lanegan, Deborah Harry, The Raveonettes, Mick Harvey i Lydia Lunch, al capdavant, desenterren algunes composicions inèdites del líder de The Gun Club, amb un resultat excel·lent. Un disc a l’alçada de l’homenatjat.
Sona a… gran homenatge.
El Millor… Ramblin’ man de Nick Cave i Constant Witing de Mark Lanegan.
El Pitjor… es fa curt.
TEEN DREAM. BEACH HOUSE
Victoria Legrand i Alex Scully, van viatjar des de Baltimore fins a Nova York per gravar aquest Teen Dream, el seu tercer treball (primer per SubPop). Aquest viatge ha tingut com a resultat una expansió en la seva música; i de la timidesa que mostraven en les seves dues primeres obres han passat a un explosió emocional realment notable, que vesteixen amb un so més ric que reforça el seu delicat dream pop.
Sona a… Mazzy Star + Nico + Cocteau Twins.
El Millor… Zebra, Walk in the park, Real Love.
El Pitjor… segurament es posaran de moda.
SLOW ATTACK. BRETT ANDERSON
És possible que algun dia Brett Anderson, en un atac d’inspiració, ens torni a oferir una obra a l’alçada dels seus inicis amb Suede. De moment, en aquest segon treball en solitari ens demostra que encara està molt lluny de poder-ho fer. Slow attack és un treball ple de balades avorrides, que tret d’algun petit moment, no diu res a favor del cantant. Si Brett Anderson no hagués estat cantant de Suede, ningú s’interessaria per aquest disc.
Sona a… balades.
El Millor… el que va fer al passat.
El Pitjor… cada dia queden més lluny els dies de The Drowners o The Wild Ones.
HELIGOLAND. MASSIVE ATTACK
Set anys ha passat des de l’últim treball dels de Brístol, l’irregular 100th Window. Amb aquest Heligoland, Massive Attack tornen a recuperar la foscor de Mezzanine i l’immediatesa de Blue Lines. Robert Del Naja i Grant Marshall han tornat a gravar una obra a l’alçada de la seva llegenda, més enllà de l’etiqueta del trip hop. Només cal escoltar l’inicial i impressionant obertura amb Pray For Rain o la monumental clausura amb Atlas Air, per adonar-nos que Heligoland ja és un dels millors treballs d’aquest 2010.
Sona a… Mezzanine + Blue lines.
El Millor… Atlas Air, Girl I Love you, i la col·laboració de Hope Sandoval a Paradise Circus.
El pitjor… la col.laboració de Damon Albarn.
COUPLE TRACKS. FUCKED UP
Els canadencs demostren en aquest recopilatori que resumeix tota la seva trajectòria, que els seus origens eren més furiosos i 100% hardcore: energia en estat pur, esperit rebel i trangressor, i sobretot, una banda amb grans temes que diuen veritats com punys. Al correcte The Chemmistry of Common Life (2009) només el tema Crooked Head està a l’alçada dels Triumph of Life, David Christmas o Carried Out to the Sea, per citar algunes del magnífic Couple Tracks; hi ha un pas cap al convencionalisme que en temes com Royal Swan i Twice Born grinyola per totes bandes. Els temes de Couple Tracks, en canvi, sonen amb una llibertat i frescura que valdria la pena recuperar en el pròxim LP.
Sona a… Minor Threat+Hüsker Dü+Refused+Turbonegro.
El Millor… tot el que trasmeten i com sonen… aire fresc.
El Pitjor… que la fama pugui aniquilar la ràbia i el talent.
THE FALL. NORAH JONES
Norah Jones trenca amb el seu passat, i accentua la seva personalitat com a músic gràcies a col·laboradors de la talla del productor Jacquire King i dels músics Ryan Adams, Marc Ribot i Smokey Hormel, entre d’altres. La que ja es pot considerar una cantautora referent gràcies a temes com You’ve ruined me oWaiting demostra que no és només una nena mona amb la veu maca. Aquest disc sona menys net, menys innocent, més rock, més intens. A destacar l’edició doble, amb un EP que conté un directe amb temes propis i versions de Jesus Etc. de Wilco, Cry, Cry, Cry de Johnny Cash i Strangers de The Kinks.
Sona a… Cat Power+Ryan Adams+Norah Jones.
El Millor… que la fama no l’ha absorbit i ha sabut donar un pas endavant.
El Pitjor… els dos primers temes.
HELLBILLY DELUXE 2. ROB ZOMBIE
Des de que va debutar com a director de cine, la música de Rob Zombie ha anat allunyant-se de les grans produccions de riffs de guitarra inflats i glamour excessiu, per apropar-se a uns terrenys més crus, directes i reals, més propers al seus primers temps al capdavant de White Zombie. Amb aquest Hellbilly DeLuxe, Rob Zombie aconsegueix el seu millor treball des d’ Astro Creep. Sense la pirotècnia electrònica de les seves anteriors obres, el disc es un exercici cru i directe de contundent hard rock alimentat per la iconografia de cine de serie B que caracteritza el cantant. Un disc més proper a les seves pel.lícules que no pas als seus treballs com a cantant. Rob Zombie ha ressuscitat.
Sona a… La Sexorcisto + La Casa de los 1000 Cadáveres.
El Millor… What, Sick Bubbelgum, Werewolf Woman of Ss.
El Pitjor… res.
CHILDISH PRODIGY. KURT VILE
Guitarra i productor de The War On Drugs, la carrera d’aquest cantautor elèctric comença a cobrar vida més enllà del seu grup titular. Aquest nou treball sona a un Syd Barrett enamorat del blues. Kurt Vile es mostra com un outsider i deixa de banda els aromes pop del seu grup per endinsar-se en un so més tradicional però amb la cruesa, brutícia i psicodèlia que caracteritzava el treball de debut de The War On Durgs. A més, ens regala una versió de Monkey dels Dim Stars de Richard Hell.
Sona a… Syd Barrett + The War On Drugs + Marc Bolan.
El Millor… Hunchbuck, Monkey.
El Pitjor… que no l’editin en vinil.
CONTRA. VAMPIRE WEEKEND
Van ser tot un fenomen ara fa dos anys amb el seu disc de debut. Des d’aleshores són un dels grupets mimats pels crítics més guays del Paraguay, que van flipar creant la categoria d’afro-pop. Segurament, amb aquest segon treball estaran encantats amb el nou exercici de la banda. Contra és un dels discs més avorrit, pretenciosos i nyonyos que hem sentit en anys.
Sona a… grupet de moda.
El millor… la portada.
El pitjor… tot i que queda malament dir-ho, és una merda.