THE BUILDERS AND THE BUTCHERS. SALVATION IS A DEEP DARK WELL
La tropa d’Alaska confirma les expectatives creades amb el seu àlbum homònim. El folk, el bluegrass, el blues i el gospel es troben per un disc on la foscor positiva, la Guerra Civil espanyola, personatges anònims i bartlebys fora d’òrbita són el centre d’atenció d’unes composicions amb uns crescendos que aglutinen tota l’energia dels músics i dels cors. Un disc ple de lluminositat, vitalitat i serenor.
Sona a… 16 Horsepower+Port O’Brien+Felice Brothers
El millor… Barcelona, Raise Up Your Weary Hands, In the Branches i The World is a Top, i la intensitat de tota l’obra
El pitjor… l’estat d’ànim que et queda després d’escoltar el disc no dura per sempre.
WE USED TO THINK THE FREEWAY SOUNDED LIKE A RIVER. RICHMOND FONTAINE
Richmond Fontaine són nascuts a finals de la dècada dels 90 dins la renovada escena country rock americana. En aquest nové disc, trobem un treball que recorda en molts moments als Whiskeytown de Ryan Adams o a Paul Westerbeg. We Used to think… segueix les bases dels seus anteriors treballs però és mostra com un dels seus millors exercicis. Un disc de paisatges nocturns que poc a poc va mostrant les seves grans virtuts.
Sona a… Whiskeytown + Paul Westerberg.
El Millor… Northwest, The Boyfriends, Watch Out
El Pitjor… deixar-vos escapar aquest disc si us agrada el rock americà.
THE COURAGE OF OTHERS. MIDLAKE
Aquest grup de Texas practiquen un so a mig camí entre la psicodèlia dels setanta i el folk , però des d’un punt de vista indie. Temes acústics i reposats, que poc a poc van creixent, dominats per la profunda i melòdica veu del seu cantant, Tim Smith. Èpica i dramàtica, la proposta de Midlake acaba per fer-se lineal, i aquest treball no passa de ser un disc correcte i poc més.
Sona a… Mercury Rev + Nick Drake
El Millor… Winter Dies, Children of the Grounds.
El Pitjor…es fa monòton.
WHO KILLED SGT. PEPPER? THE BRIAN JONESTOWN MASSACRE
Anton Newcombe és el gran auto-marginat del rock actual; el camí que han seguit els seus Massacre sempre ha estat l’oposat al que marca la indústria. Amb aquest nou treball, el gran gurú psicódelic dispara directament al mig de la cara del convencionalisme, i entrega un disc violent i descaradament rítmic, amb mesurats contrapunts poètics. Una obra mestra facturada a base d’artesania ‘retro’ per crear cançons futuristes i imprevisibles. Lluny queden els dies de revival sixtees i folk, aquests nous Massacre són una autèntica maquinària de rock surrealista i irreverent.
Sona a… Primal Scream+John Lennon+Anton Newcombe+Brian Jones+Joy Division.
El Millor… tot; cada tema es un gir inesperat i sorprenent.
El Pitjor… amb cinc estrelles ens quedem curts per puntuar aquest disc.
ONLY BUILT 4 CUBAN LINX … PT II. RAEKWON
Semblava que el Clan dels Wu-Tang començava a perdre força, però aquest nou treball de Raekwon, un dels seus membres més destacats, demostra tot el contrari i de pas es carrega la dita de que les segones parts mai són bones. Raekown mira al seu Clan per gravar el que probablement és el millor, i més contundent, disc de rap del passat 2009. Per fer-ho s’ha rodejat de tots els seus camarades de Wu-Tang, amb Inspectah Deck i Gosthface Killah en estat de gracia. El Clan segueix viu.
Sona a…Wu-Tang Clan
El millor… House of Flying Daggers, Black Mozart.
El pitjor… l’espera fins el nou treball del Clan.
CELEBRACIÓN DE LA CIUDAD NATAL. MY MORNING JACKET
Discs com At Dawn, Still Moves, Z i Evil Urges parlen per sí sols. Banda que parteix del pop-rock per establir-se en diferents fronts, amanst de la reverberació i de les capes de textures sonores, per dotar d’intensitat i eclecticisme unes cançons que acaben per calar i molt a fons. Estem davant d’una de les bandes que millor fusionen diferents estils sense perdre la personalitat i la intensitat, i aquest directe, on no hi falta un obligat a una discografia que ja caldira saber-se-la de memòria..
Sona a…banda consolidada.
El millor…la sel·lecció dels temes i com sonen.
El pitjor…els 45 minuts saben a poc.
EXPLODING THE HEADS. A PLACE TO BURY STRANGERS
El segon disc dels de Brooklyn els confirma com ‘the loudest band in New York’. Slogans a part, la banda es consolida amb un so que va del shoegazing fins a tonalitats més fosques, esdevenint una proposta tan atmosfèrica com contundent. Múltiples efectes, guitarres afilades, melodies pop cantades amb fils de veu, les seves influències queden ben aglutinades en un disc que farà les delícies dels fans del rock més psicòtic. La part final del disc es mereixeria una estrella més.
Sona a … Jesus and Mary Chain+Telescopes+New Order
El millor…In you Heart, Keep Slipping Away, Ego Death, Smile When You Smile i I Lived my Life to...
El pitjor…No inventen res.
THROUGH THE DEVIL STORY. HOPE SANDOVAL & THE WARM INVENTIONS
El misteri que rodeja la figura de Hope Sandoval, queda patent en aquest nou treball. Un disc d’atmosferes properes a les dels films de David Lynch, on la sensual veu de Hope Sandoval s’encarrega d’hipnotitzar-te, convertint aquest treball en un àlbum narcòtic i per moments psicodèlic. Un dels membres de The Warm Invetions es Colm Ó Cíosòig de My Bloody Valentine, que per uns moments aparca l’estridència del seu grup titular per recrear les misterioses escenes que descriu la veu de Hope Sandoval.
Sona a…Cat Power + David Lynch
El millor… For the rest of your life, Blanchard, Thinking like that.
El pitjor… fan falta varies escoltes per trobar la seva grandesa.
LIVE AT READING. NIRVANA
El Festival de Reading va ser durant la dècada dels 90 el marc per excel·lència de la música independent i alternativa. Nirvana es van encarregar de tancar l’última nit de la seva edició del 92. Un total de 24 cançons que et transporten directament en l’época en que Kurt Cobain va il·luminar el món de la música amb les seves composicions i que va guiar a tota una generació amb la seva actitud. Un concert brutal, cru i autèntic; un tros d’història de la música rock.
Sona a.…clàssic.
El millor…17 anys després, segueixen sonant únics.
El pitjor…que algú encara dubti de Kurt Cobain.
THEM CROOKED VULTURES. THEM CROOKED VULTURES
Josh Homme, Dave Grohl i John Paul Jones, formen un dels supergrups de la dècada. El seu debut és un disc ple de hard rock poderós, que recorda a les bandes dels seus membres titulars, però amb una personalitat pròpia que fa d’ell un dels millors treballs d’aquest any. Un àlbum dens i barroc, sense cap tipus de concessió, que uneix sota un mateix nom el passat, present i futur de la música rock.
Sona a… Led Zeppelin+Queens of The Stone Age.
El millor… la personalitat que demostren com a banda.
El pitjor… si tan sols queda com un passatemps.