HIT AFTER HIT. SONNY AND THE SUNSETS
Artífex de la iniciativa 100 Records, que el va dur a gravar 100 singles amb noms de bandes inventades, adorador i reivindicador del so garatge i del pop de la dècada dels 60, Sonny Smith, va formar aquesta banda després d’un periple per Centra Amèrica, un cop instal·lat a San Francisco. Amb els seus col·legues Shayde Sartin, Tim Cohen and Kelley Stoltz va presentar-se a través d’un EP, The Hypnotists, i un LP, Tomorrow is Alright, tots dos al 2010, varen deixar ben clar que es pot ser retro sense ser cool, és a dir, de forma natural i simple. Per si quedava algun dubte, Hit After Hit manté les constants vitals i artístiques, d’un combo pop que faria les delícies, diguem agosarat, del mateix Phil Spector. Sonny and the Sunsets, pop radiant, simple, clàssic i intemporal, demostrant que 50 o 60 anys no són res, sempre i quan es tingui el talent que demostra Sonny Smith.
Sona a… The Shadows + Thee Oh Sees.
El Millor… She Plays Yo Yo With My Mind, I Wann Do It, Home and Exile, Reflections on Youth, Heart of Sadness, Don’t Act Dumb.
El Pitjor… res.
3. BUFFALO KILLERS
El trio de Cincinatti acaba de parir el seu millor disc. El debut homònim publicat al 2006 (gravat a l’estudi de l’ex Afghan Whigs John Curley) i Let it Ride, del 2008, tots dos més que interessants, ens mostraven a una banda que bevia directament de les textures i sonoritats dels grans noms del rock n’ roll americà com Neil Young, Blind Melon, The Black Crowes. A aquesta passió pels clàssic, en tercer disc han guanyat en consistència i personalitat, i han aprofundit en el gènere americana, i també acostant-se a bandes com els Byrds, oferint un treball més pausat, equilibrat, on no s’aposta tant pel riff immediat, i sí per composicions més profundes. L’impacte és més durador i fresc, perquè el grup ha assolit una personalitat, un so propi, on les arrels estan intactes, però els fruits ara porten el seu nom i cognom.
Sona a… The Black Crowes + Crosby, Stills, Nash and Young.
El Millor… Huma Bird, Mountain Sally, Jon Jacobs, All Tourn to Cloud, Time Was Shaping, Everyone Know It But You Could Never Be.
El Pitjor… perdre’s a noves bandes, ja consolidades, de l’escena rock, com ells, Gaslight Anthem, Black Angels, Black Mountain, Radio Moscow, Howlin’ Rain, Rival Sons, Jeremy Irons and the Ratgang Malibus,…
THE GREAT ESCAPE OF LESLIE MAGNAFUZZ. RADIO MOSCOW
El power trio d’Story City, s’ha fe gran. Després del debut homònim del 2007, produït per Dan Auerbach de The Black Keys, i de Brain Cycles, publicat al 2009, consoliden el seu so a base de memòria hard rock, rock n’ roll i algun que altra apunt psicodèlic. Guitarres poderoses que respiren riffs dels setanta a dojo, sense tallar-se amb els solos, base rítmica contundent i compacte, veu esgarrada i profunda, intermedis i finals al més pur estil de jam session, èpica rockera, melodies ‘zeppelianes’ i ‘purplelianes’, textures denses i lleugerament còsmiques… el tercer LP dels nord-americans és un carnaval d’electricitat, adrenalina, passió, en un viatge d’anada i tornada i anada pel territori dominat per algunes de les bandes que no enyorem tant gràcies a l’aparició de gent com Parker Griggs, Zach Anderson i Cory Berry, els membres de Radio Moscow.
Sona a… Jimi Hendrix Experience + Cream + Deep Zeppelin.
El Millor… Little Eye, Creepin’, Turtle Back Rider, I don’t Need Someboy, Misleading Me, Deep Down Below, Open Your Eyes.
El Pitjor… els veurem aviat per Barcelona?
AHK-TOON BAY-BI COVERED
Els discs de tribut normalment aixequen uns grans expectatives que en molts casos no acaben de ser paleses en el resultat final. Aquest tribut al setè disc dels grup de Bono no és cap excepció, ja que per molts dels grups que hi participen el repte els hi queda força gran. En l’apartat de triomfadors destaquen Nine Inch Nails amb un fosca i hipnòtica versió de Zoo Station; Patti Smith i la seva lectura acústica amb subtils aires jazz de Until the end of the world; Depeche Mode que s’emporten sense masses complicacions So Cruel al seu terreny; Glasvegas amb la seva contundent interpretació d’Acrobat; i Gavin Friday amb la seva electrònica revisió de The Fly. Jack White amb Love is blindness; i Garbage amb Who’s gonna ride your wild horses aconsegueixen un aprovat just; mentre que Damien Rice amb una sosa One; Snow Patrol sense saber molt bé que fer amb Mysterious way; The Fray interpretant amb més pena que gloria Throw arms around the world; i The Killers que destrossen sense pietat Ultraviolet (Light my way), s’emporten la pitjor nota.
Sona a.. U2 Revisited.
El Millor… les versions de Nine Inch Nails i Patti Smith.
El Pitjor… l’irregular resultat, i sobretot l’aportació de The Killers.
BAD AS ME. TOM WAITS
Els set anys que separen aquesta nova obra del músic californià del seu últim treball original, Real Gone (entre mig queden el triple disc de cares B i un doble treball en directe) han servit per compactar idees. La complexitat i l’experimentació que han marcat les seves darreres composicions ha desembocat en la simplicitat i el cop directe; així podríem considerar Bad As Me com un encertat resum del que ha donat de sí la seva carrera. Aquí trobem tot el que interpretat aquest personatge amb ànima de diable des d’un prisma primitiu i cru. Amb la col·laboració de Keith Richards, Flea, David Hidalgo i els seus còmplices habituals, Charlie Musselwhite, Marc Ribot i la seva dona Kathleen Brennan, Waits ha aconseguit sintetitzar en el tretze temes tot el seu univers. Des del inici amb els frenétics vents de l’incendiaria Chicago, passant per el rock n’ roll desbocat de Get Lost, el blues de Raised Right Men, els aires jazz de Talking at the same time, l’stoniana Satisfied o la tribal Hell Broke Luce, tot el que trobem en el disc té la seva empremta més pura, sense lloc per la sorpresa però tampoc per la treva.
Sona a… Tom Waits.
El Millor… tot.
El Pitjor… res.
A COMPILATION OF SCOTT WEILAND COVERS. SCOTT WEILAND
El líder d’Stone Temple Pilots aposta per la revisió d’un grapat de temes aliens per confeccionar la seva tercera obra en solitari. A priori la proposta semblava interessant, tenint en compte l’ànima melòmana de la que sempre ha fet gala, la recuperació creativa que havia mostrat en l’últim treball al capdavant dels seus Pilots, i, per sobre de tot, pel llistat de cançons triades, on hi trobem un variat i sorprenent repertori que va des del I’m a Resurrection de The Stone Roses fins a Dead flowers de The Rolling Stones, passant per Into Your Arms de The Lemonheads, Let Down de Radiohead, But Not Tonight de Depeche Mode, Personality Crisis de New York Dolls, Fame i Jeane Genie de David Bowie, Revolution de The Beatles, Waiting For Superman de Flaming Lips, Reel Round The Fountain de The Smiths o Frances Farmer Will Get Her Revenge de Nirvana. Però Weiland és mostra desganat en totes elles i sense idees, limitant-se a reproduir cada una d’elles sena massa personalitat, com si és tractes d’un grup amateur que comença a tocar les seves primeres cançons. Una llàstima.
Sona a… Scott Weiland sota mínims.
El Millor… But Not Tonight, Personality Crisis.
El Pitjor… tota la resta, i la decepció que suposa.
VELOCIRAPTOR – KASABIAN
Amb el seu quart àlbum sembla que els de Leicestershire han trobat per fi l’equilibri i personalitat que han anat buscant des del seu debut, on emulaven sense massa sort a Primal Scream passats pel filtre psicodèlic de Kula Shaker. Sense facturar una obra enlluernadora, on intercalen llums i ombres a parts iguals, sí que han aconseguit entregar un grapat de cançons efectives que veuen del formalisme clàssic dels seixanta però sense evocar a l’esperit retro. Days are Forgotten, Re- wired i Switchblade Smile són hits força funcionals; la balada Goodbye Kiss presenta la seva cara més pop; i Acid Turkish Bath (Shelter From The Rain) combina perfectament la psicodèlia amb l’electrònica. Aquests cinc temes serien els principals motors d’aquest treball, que també mostra febleses, com la forçada Velociraptor, on tornen a intentar sense sort a emular els de Bobby Gillespie, l’épica Neon Noon, i La Fee Verte, I Hear Voices que únicament fan que omplir muntatge.
Sona a… Kula Shaker + Oasis.
El Millor… Days are Forgotten, Switchblade Smile, Goodbye Kiss.
El Pitjor… no deixen de ser un grup de segona divisió.
MYLO XYLOTO. COLDPLAY
El cinquè disc dels londinencs confirma (de nou) de què van. Des de fa anys juguen a la mateixa lliga de productes destinats única i exclusivament a vendre milions de discs i omplir grans estadis de tot el món. I la tàctica per ser els més grans és per llogar-hi cadires: plagiar el Ritmo de la noche, com tots sabem, a Every Teardrop is a Waterfall; endinsar-se al pop a l’estil Scissor Sisters, com Hurts like heaven; imitar a la seva admirada Rhiana com a Paradise; ensucrar l’ambient amb balades èpiques com Us Against the World, M.M.I.X (aquestes dues semblen la mateixa cançó), Up in the flames, U.F.O, i Up with the Birds, que es situen entre els Communards, Pet Shop Boys (dues bandes molt presents en el disc) i Michael Bolton; imitar dels pitjors U2, com Charlie Brown; experimentar amb l’electro-pop, com Princess of China (on canta Rhiana), o Don’t Let Break Your Heart. El concepte artístic i musical d’aquest grup només és apte per qui l’entengui i l’accepti.
Sona a… Scissor Sisters + The Killers + The Communards.
El Millor… Deixen ben clar què pretenen.
El Pitjor… Les cançons.
NUPPING. DOPE BOY
Primer LP del quartet de Baltimore, que es mou entre el punk, noise i el hardcore, i per acabar-ho d’adobar, no fan cap lleig a l’experimentació. El resultat és prou engrescador, sobretot valorant que no tenen cap mena de por a ser incòmodes i sorollosos. La sequedat i cruesa de les seves cançons, on no descuiden la melodia, plena de visceralitat i amb un punt de cacofonia, juntament amb la força amb la que són escopides les lletres, ofereixen la possibilitat de sorprendre gràcies a un concepte musical transgressor i honest. En algun moment recorden als Beastie Boys, en d’altres a Jesus Lizard, en algun moment als Sex Pistols, també a Archie Bronson Outfit, inclús a Refused, i sovint a Fugazi; aquests residents a la Copycat Building reivindiquen el concepte musical que es va desenvolupar als EUA a finals dels setanta i principis dels setanta, evocant a bandes que, sense elles, no seria possible entendre irrupcions d’aquest tipus avui en dia.
Sona a… Fugazi + Jesus Lizard.
El Millor… Enemy Outta Me, The Shape of Grunge to Come, Falling Down, Force Field.
El Pitjor… personalment, la linealitat de la proposta.
KEEP YOU CLOSE. dEUS
Sisè àlbum del grup liderat per Tom Barman, en una discografia en la que trobem dues etapes separades pel parèntesi que varen fer durant sis anys. En aquest treball, sense deixar de banda l’èpica i la vessant pop que sempre defensen (com el tema inicial, que dóna títol a l’LP), s’endinsen en terrenys del rock més passional i càlid, introduint veus més esgarrades. Gravat en el seu estudi, amb l’ajuda de Dave Bottrill, han comptat amb la col·laboració de Greg Dulli, qui participa a Dark Sets in i Twice (We Survive), executant perfectament les coordenades de l’àlbum. També trobem un tema dEUS 100% com Constant Now, l’intimisme de The End of Romance, la influència de The Twilight Singers (del Too Tough To Die) a The Final Blast, una peça pop orquestrades amb elegància i vitalitat a Easy, i la cruesa de Ghost i Second Nature. Els belgues no s’acomoden; l’inconformisme segueix intacte.
Sona a… dEUS + Death Cab for Cutie + The Twilight Singers.
El Millor… The Final Blast, Dark Sets in, Twice (We Survive), Ghosts, Easy.
El Pitjor… res a dir.