‘Amerrika’, de Cherien Dabis

La immigració forçada per les condicions de vida en masses punts del planeta, les diferències culturals, les desigualtats, la personalitat i costums de cada poble, la manca d’ empatia, de comunicació i entesa interculturals i intraculturals, entre d’altres temes sociològics i antropològics, són temes freqüents en el panorama cultural, i més concretament cinematogràfic, dels darrers anys. Directors com Amos Gitai, els Makhmalbaf, Haneke, Tommy Lee Jones, Stephen Gaghan i Oliver Stone entre d’altres, amb diferents punts de vista tots ells, han plasmat en pantalla els problemes derivats de la falta d’empatia i de compassió. En una societat on s’incentiva ser el més fort i el més dur, el dèbil acostuma a rebre. Amerrika és l’enèsim exercici que reflexiona d’una forma divertida i no mancada de tòpics sobre les dificultats que tenen uns immigrants per sortir endavant en un nou país. En aquest cas, l’exemple és molt directe: una mare i fill palestins que se’n van a viure als EUA, perquè tenen la gran sort de tenir un familiar directe residint.

La pel·lícula, ingènua i amb algun diàleg redundant i poc sorprenent, s’alimenta d’una narració àgil i d’uns personatges ben definits, però potser massa estereotipats. Muna i Fadi, interpretats per Nireen Faour i Melkar Muallem respectivament, són la mare i el fill que decideixen emigrar a la petita ciutat d’Illinois on hi viu la germana de Muna, Raghda, interpretada per l’omnipresent i esplèndida Hiam Abbass. El marit d’aquest, Nabeef, té una consulta de metge, però la guerra d’Iraq, la seva condició d’àrab i el fet de no posar la bandera de barres i estrelles està deixant-lo sense pacients. La trama queda ben definida, amb una subtrama molt de l’estil de The Visitor, amb un professor jueu semblant al personatge de Richard Jenkins al film citat, que simpatitza amb Muna i Fadi i amb la resta de la família, i que els defensa en alguna ocasió en la que tenen problemes per culpa de la mala educació. Adults i adolescents nordamericans devorats per la ignorància, prejudicis i mala llet les fan passar magres als protagonistes de la pel·lícula, en un exercici que agradarà i irritarà en alguns moments a aquells que pensin que pel·lícules que denuncïin el racisme i el maltracte cap a l’immigrant que vol guanyar-se la vida honradament només pel fet de ser-ho mai està de més. El film, filmat amb una aparença hiperrealista, vorejant el documental, amb molta càmera en mà, està inspirada en un fet real: és nordamericana de pare palestí i mare jordana, i van veure-les de tots els colors; per exemple, a la germana la van detenir amb 16 anys com a sospitosa de terrorista, perquè pel seu institut va córrer el rumor de que volia matar al president dels EUA.

Amerrika és una pel·lícula que parla de la actual falta humanitat, de l’excés d’ignorància i de la manca d’esperit per la veritable Defensa dels Drets Humans. De forma suggerent, assenyala directament a aquells racistes que es pensen que no ho són però que parlen despectivament del caràcter dels sudamericans, dels costums dels àrabs, dels hàbits dels musulmans, i en general, dels que desprecien a gent d’altres races, ètnies i religions només pel fet de ser diferents. Sí, típica i tòpica, però és un gran exercici per tots aquells que s’inventen conceptes com discriminació positiva, per tots aquells que no volen veure ni en pintura a negres, gitanos, grocs, verds, vermells ni marrons. Tots ells farien un bon servei social culturitzant-se i canviant el xip veient pel·lis com Amerrika o llegint llibres com Sóc fill dels Evuzok o El desajust del món, viatjant amb esperit i mentalitat humana i no de zombie consumista, i en definitiva, intentant ser persona, i no un ignorant racista que culpa als que no són com ell de gairebé tots els problemes.