Avatar, de James Cameron

Estarem d’acord que si vas a veure una pel·lícula de James Cameron, director de Pirañas II, Terminator, Aliens II, The Abyss, Titanic, és lògic esperar-se i trobar-se amb un blockbuster monumental; però tot i així, el director canadenc és en teoria un autor que es dedica a una disciplina artística, per tant, el valorem com a tal, i no com a millonari que crea productes per vendre’ls i fer-se ric ell i de pas la indústria i empresa de torn. Que ara el cinema, bé, ara i sempre ha sigut un negoci, o més aviat, un ofici que ha de donar de menjar, d’acord; però quan només hi ha negoci, l’art desapareix.

Avatar és un vídeojoc caríssim i excessiu per totes bandes, que a més de fer-te sentir com un freak durant 170 minuts per culpa de les ulleres del 3D; o bé ets un melòman de les consoles i de les experiències visuals tridimensionals, o bé la vols veure per poder opinar, i si no ets ni un ni l’altre, no la miris. Si el futur del cinema està en aquest tipus d’obres, perdó, productes, ‘apaga y vámonos’: serà el punt i final al cinema com a activitat cultural. Tot sigui dit, que espero que el senyor Burton i el seu país de les meravelles em facin callar i empassar-me les paraules, recordant que el problema no és Avatar, ni el 3D, ni el pressupost d’aquests; el problema és James Cameron i els directors que veuen el cinema com un espectacle de focs d’artifici i prou on el que únicament interessa és l’efectivitat visual i econòmica.

Avatar explica la història d’un ex-marine invàlid de cames, Jake Sully (un militar més a la filmografia de Cameron, ara interpretat per un nefast Sam Wortingthon), qui substitueix al seu germà en una missió al planeta Pandora per fer-se membre d’una tribu dels Na’vi, els habitants del planeta, guanyar-se la confiança d’aquests per enganyar-los posteriorment i poder robar les riqueses minerals del planeta, que es troben seu bosc, just a sota d’un gran arbre, l’Arbre Sagrat. El pla es basa en els Avatars, cossos idèntics al d’un Na’vi creats a través de l’ADN humà, en els quals els humans s’instal·len a través d’un sistema semblant a Matrix: es connecten a una màquina, i entren en el seu Avatar, i així poden passejar-se per Pandora amb l’aspecte d’un Na’vi. Jake Sully, el militar, es fa amic d’una tribu, dels que vigilen l’Arbre Sagrat i l’Arbre de les ànimes de Pandora. Sota del primer arbre està la font de riquesa més gran d’Inobtanio, que és la mare de tots els minerals, el més car i el més preciat pels humans, evidentment. Els Na’vi no pensen en minerals. La seva vida és el bosc, els arbres, la natura, en definitiva, el seu planeta, en el que hi viuen connectats de manera espiritual, amb tota la fauna i flora, i tenen la mala sot de viure en un planeta molt ric econòmicament parlant a ulls dels humans. Aquests, es divideixen en els que tenen el xip militar i que volen arrasar el planeta perquè és la seva feina, els que veuen que hi ha molts diners en joc i per tant estant del costat dels militars, i per l’altra banda, els ecologistes, el grup de Jake Sully, Grace (Sigourney Weaver en el seu pitjor paper) i 3 més, que finalment es posaran del costat dels Na’vi en aquesta guerra per controlar Pandora.

És cert que l’ecologisme i l’explotació del planeta Terra tenen molt a veure a Avatar; es pot veure un símil amb el nostre planeta, on empreses i consumidors l’estem saquejant: desforestació de l’Amazones, un dels pulmons del planeta, per culpa del boom de la soja; l’explotació del mar, que provoca dia sí dia també l’aniquilació del substrat marítim; la sanguinària problemàtica del mineral ‘coltán’; les barbaritats, guerres i interessos vomitius que es creen perquè hi hagi or i diamants a les botigues. L’ enfoc li dóna un punt més a la pel·lícula, ja que no ho fa de manera pretenciosa ni alliçonadora, tot i que gastar-se 300 milions de dòlars per fer un crítica sagaç a l’actitud de la humanitat amb el seu planeta és del tot paradoxal. A més, no serveix de pretext per salvar una pel·lícula innocent, excessiva a tots nivells i que en definitiva, agradarà a qui somïi passar-se 3 hores davant d’una pantalla de cinema jugant a un joc on la finalitat és salvar un planeta i els seus habitants de les bombes i pensaments contaminats pel lucre dels humans.