Bajarí, d’Eva Vila

L’art és la més bella de les mentides”.

Claude Debussy

Taca, taca, taca, taca, tacata… Lere, lere, lere, lere, lerele…Tirititra, trantan, tirititra, trantan… “Bajarí”, el nom que alguns gitanos han donat a Barcelona, és un viatge poètic i emocional a l’esperit de Carmen Amaya (1917-1963), la millor bailaora Carmen, a ballar bé ¿se n’aprén o s’hi neix?” Ella respon: “Se nace. Lo aprendido yo no le pongo peros ninguno, pero todo el que no sienta de aquí… ¡Mentira”!I s’assenyala el cor. La cinta ens parla des del cor, directament a nosaltres, ens convida a gaudir de l’art del flamenc, a arribar a sentir-lo, a experimentar el desig d’escoltar-lo, de deixar-se portar per tot un sentiment que neix i acaba a l’interior en el més profund d’un mateix… La idea central de la pel·lícula, com manifesta la seva directora és la transmissió de l’art. D’ avis a pares, i de pares a fills, l’intercanvi d’emocions que significa el flamenc es va transmetent a través de les generacions familiars, en un continu girar i rodar sense parar; neixen maneres i punts de vista diferents d’entendre l’art, de sentir-lo i d’escenificar-lo, de donar-li forma i d’apropar-lo a la gent… La càmera ens apropa a la intimitat del gest, a la mínima expressió, al moviment constant per treure a escena tota l’essència de l’art més pur, de l’art que neix del cor, de tota la seva màgia, d’un art en evolució i fusió constants que sempre està transformant-se per continuar sent pur. Un art que ens convida a barrejar-nos, a descobrir-nos, a reconèixer la nostra identitat, a mirar-nos a nosaltres mateixos des del sentiment més íntim. La pel·lícula també funciona com a magnífic i poètic document d’una època de la ciutat de Barcelona plena de mestissatge que, mitjançant l’art, troba la seva manera de diàleg continu amb els altres. Una cinta que evoca la figura de Carmen Amaya, d’un temps i d’una memòria, així com de les noves generaciones que continuen transmetent una herència, endinsant-se en la seva forma de sentir i d’interpretar el flamenc.