“Molt amor germina en la casualitat; tingueu sempre disposat l’ham, i en el lloc que menys ho espereu trobareu pesca”.
OVIDIO
La nit del 18 d’agost del 2013 creua per la ciutat de Barcelona un cometa de nom Rouse. A través d’aquesta excusa argumental se’ns explica sis històries d’amor que plantegen diferents situacions: el primer amor, una parella de futbolistes homosexuals, l’amistat enfrontada per l’amor, un embaràs inesperat, el retrobament d’un amor i l’amor impossible entre amics. Sis històries d’amor, sis maneres de sentir aquesta cosa tan meravellosa que ens succeeix i ens envaeix si més no ho esperem. En aquest tipus de pel·lícules, sol ocórrer que unes històries interessen més que unes altres, que la pel·lícula sembla avançar quan es deté en aquestes trames més interessants i en canvi, sembla ralentitzar-se en altres instants on el relat no ens arriba. La proposta de la pel·lícula és clara, ens vol fer passar una estona agradable i emocionar-nos. Potser el primer sí que arriba a aconseguir-ho, però el segon, no sempre s’aconsegueix. Els moments en què se centren en les diferents derives que l’amor pot prendre, la por a dir-li a aquesta persona estimada el que sentim, un embaràs que ens posiciona en quina relació tenim o tornar a aquest amor que no aconseguim oblidar, aquests instants sí que estan desenvolupades d’una manera coherent i ens toca la fibra sensible. De la Orden fabrica una cinta que juga a sentir-nos participis del que ens explica, a mirar-nos a través del que sentim, a despullar el que sentim, a interpretar la nostra vida sent el que som i sense por a enfrontar-nos al que ens succeeix. Relat coral d’anades i vingudes pel paisatge nocturn d’una ciutat i sobre les seves gents que l’habiten, que viuen, s’enamoren i sobretot, segueixen feia avanci amb els seus dubtes, pors i inseguretats. Senzilla i seria en la seva proposta, uns intèrprets que no desentonen, potser alguns sí sobresurten per sobre d’uns altres, perquè també protagonitzen les històries més interessants. Barcelona, nit d’estiu, és el baptisme cinematogràfic del seu director, que ha volgut desenvolupar un film sobre el fet d’enamorar-nos i tot el que ens ocorre. Perquè encara que el món cau a trossos i segueixin passant coses terribles al nostre al voltant seguirem enamorant-nos els uns dels altres, unes vegades ens anirà bé, unes altres no, però el més important serà seguir vivint i il·lusionar-nos pel fet de viure que de vegades és bo i unes altres no tan bo.
El canguro alcohólico, de Kenneth Cook
La piedra de la paciencia, de Atiq Rahimi
