Des de Diez héroes de West Point, de Henry Hathaway, a la versió televisiva de Víctor / Victoria, la trajectòria de Blake Edwards dins del món cinematogràfic és el retrat de l’individu que necessita ser artista. Edwards, nascut a Tulsa, va demostrar de ben jove els seus dots com a escriptor. Ell volia guanyar-se la vida davant d’una màquina d’escriure, i ben aviat, va col·locar-se com a guionista, primer d’un programa de ràdio, i posteriorment, en un programa de televisió. Al 1942 va aparèixer com a actor a la citada pel·li de Hathaway, al 1948 realitza el guió de Imperio del crimen, i al 1955, amb Richard Quine, escriu i dirigeix Venga tu sonrisa. Tots dos varen firmar un contracte de set pel·lícules amb Columbia Pictures, que es prorrogava fins 1958, destacant El temible Mr. Cory, primera col·laboració amb Henri Mancini, en un film protagonitzat per Tony Curtis, amb qui també s’estrenava.
Tothom sap que Blake Edwards és el director de La Pantera Rosa, estrenada al 1963, i primer film en utilitzar l’animació en els títols de crèdit. No descobrirem ara la història del diamant, escrita pel propi Edwards i Maurice Ritchlin. Friz Freleng, famós llavors pel seu treball a Warner Bros i MGM, dibuixant de Bugs Bunny, Speedy Gonzalez, Sam Bigotes, Silvestre, Piolín i Porky Pig, va ser l’encarregat de crear a la pantera rosa més elegant i catxonda. Però Edwards és molt més que el director d’aquesta enorme comèdia i divertida saga, un pèl danyada per insistir en donar una continuïtat desil·lusionant. Al 1959 va dirigir la simpàtica comèdia militar Operación Pacífico, amb Cary Grant i Tony Curtis. Buenos Tiempos, amb un curtit Bing Crosby precedeix la primera gran obra mestra del director, Desayuno con diamantes, estrenada al 1961. Audrey Hepburn i George Peppard, Patricia Neal, Martin Balsam, Mickey Rooney, Buddy Ebsen protagonitzen l’adaptació de la novel·la de Truman Capote, amb la que Edwards entrava a l’elit creativa de Hollywood. Un any més tard, amb la fosca i brillant Chantaje contra una mujer, amb Glenn Ford, i amb el segon gran film que estrena, Días de vino y rosas, melodrama alcoholitzat i protagonitzat per Jack Lemmon amb el que Edwards confirma que és un autor tot terreny capaç de dirigir qualsevol tipus de guió, on per exemple sentim El mundo me parece tan sucio cuando no estoy bebida. I un any més tard, arriba La Pantera Rosa, superproducció distribuïda per Universal, protagonitzada per Peter Sellers, David Niven, Robert Wagner i Claudia Cardinale. La tirada del film, la vena còmica d’ Edwards, engrandida per un guió magnífic i un Peter Sellers que crearia escola, va donar peu al 1964 a A shot in the dark, és a dir, El nuevo caso del inspector Closeau, on aquest se les veia amb tothom, sobretot amb el seu cap, Charles Dreyfus, interpretat per Herbert Lom. Al 1965 arriba el tercer gran film: La carrera del siglo, amb guió d’ Arthur A. Ross. Un repartiment amb Jack Lemmon, Tony Curtis, Natalie Wood i Peter Falk, una trama laberíntica i una llarga llista de situacions de pura comèdia, fan de The Race un dels grans moments en la filmografia d’ Edwards. El film, per cert, va inspirar la formidable sèrie de dibuixos Los Autos Locos. Qué hiciste en la guerra, papi?, comèdia anti-bel·licista amb James Coburn, i la televisiva Gunn, on es treu del barret un thriller, ens porten a la quarta joia d’ Edwards, El guateque, estrenada al 1968, en un film on hi conflueixen el swinging london, el hippisme i la psicodèlia de la costa oest nord-americana i fins i tot, el maig del 68, i confirma la grandesa d’ Edwards no només per crear grans films i riure-se’n de la indústria de forma acceptada, sinó també per organitzar festes memorables. El film també ens mostra l’admiració que sent pels germans Marx i Jacques Tati, ambdós referents inel·ludibles en el seu cinema.
Després de casar-se amb Julie Andrews al 1969, dirigeix Darling Lili, musical protagonitzat per la seva dona i un Rock Hudson que a aquelles alçades era una gran estrella que havia treballat amb directors com Raoul Walsh, Anthony Mann, Douglas Sirk, Delbert Mann, Henry King, Howard Hawks i John Frankenheimer, entre d’altres. Obra fallida, però obra premiada, Edwards estava en el punt més àlgid, i al 1971, va estrenar la notable Dos hombres contra el Oeste, amb William Holden i Ryan O’Neal. Després de demostrar que també sabia fer westerns, un any després torna amb Diagnóstico: Asesinato, amb un notable James Coburn, on reinventa el thriller còmic. Potser, en aquest moment inicia una lleugera davallada, amb títols destacables però sense la capacitat de sorpresa d’abans, com La semilla del tamarindo (1972), la segona i tercera part de la saga Pantera Rosa, El regreso de la pantera rosa (1974) i La pantera rosa ataca de nuevo (1975), això sí, amb un Peter Sellers sublim a totes dues. Certament, aquesta tercera part té algun que altre moment brillant, però la quarta part, La venganza de la pantera rosa, que arriba un any després, dóna una idea de l’error artístic que va suposar allargar innecessàriament el llegat del diamant més escurridís del cine. De la lleugera 10, la mujer perfecta (1979) es recupera amb la punyent Sois honrados bandidos, amb Julie Andrews i William Holden. La crítica el crucifica, li atorguen un Razzie, i després de recuperar la prescindible Tras la pista de la pantera rosa, Victor / Victoria recupera el geni de Blake Edwards. Julie Andrews, James Garner, Robert Preston i Lesley Ann Warren són la cara del retorn del millor Edwards, en la que seria la seva darrera gran obra. La maldición de la pantera rosa, Mis problemas con las mujeres, Micki y Maude, Así es la vida, El gran enredo, Cita a ciegas, Sunset, Justine Case, la televisiva Peter Gunn, Skin Deep, Una rubia muy dudosa, El hijo de la pantera rosa i la versió per TV de Victor / Victoria són els títols de les darreres pel·lis. Són obres menors, però amb algun que altre a reivindicar, com el drama que protagonitzen Jack Lemmon i Julie Andrews (Así es la vida, 1986), el record de Bruce Willis litigant amb Kim Basinger (Cita a ciegas, 1987), i un any després el propi Willis i Malcolm McDowell protagonitzant l’entretingut i divertit thriller que és Sunset (1987), en un homenatge a un dels grans referents d’ Edwards, Billy Wilder, però que injustament li va suposar un altre Razzie.
Blake Edwards ens va deixar impagables moments, com els gags de Peter Sellers, les disputes home-dona, algun que altra excel·lent drama, diàlegs tan absurds com àcids, reflexions aparentment banals però que realment deixaven clara una postura, i el més important, una manera de fer comèdia que hauria de potenciar el sentit de l’humor per sobre de l’estupidesa que últimament sembla envair un gènere que durant el 2010 ha vist desaparèixer a dos dels creadors més referencials, com ho és Edwards i també Mario Monicelli. Un pot veure la vida com li doni la gana; tan estúpid és emprenyar-se per tot com alegrar-se per tot. Un director com Blake Edwards dóna tots els motius per riure, i inclús, en els drames, per preocupar-se. Del que no queda cap dubte és de la capacitat per crear emocions, sobretot divertides. On sí se’m crea un dubte és en decidir quina festa és millor: si la de disfresses de La Pantera Rosa o la que acaba amb l’elefant de colors a la piscina de El Guateque. There’s no business like show business. Simplement, Blake Edwards:
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=8wXU4zYSWEA]
