El director de El sabor de las cerezas dóna una gir a la seva filmografia per apropar-se al cinema europeu a través d’aquesta història d’una (o són dues?) parella que li serveix de pretext per obrir dues portes, la de l’amor i la de l’art. Des de l’esplèndida ¿Dónde está la casa de mi amigo?, l’austeritat i la importància dels detalls, tant interpretatius com escènics, han estat pilars del seu cinema. El director de Teheràn, en la vuitè film que dirigeix en solitari (en la seva filmografia trobem pel·lícules co-dirigides amb altres colegues, com Lumière i companyia i Tickets), demostra un coneixement de la posada en escena i de la narració excel·lents, com comprovem en els llargs plans seqüència de Copia certificada. Kiarostami, qui ha rebut l’Espiga d’or a la 55 SEMINCI per aquest darrrer treball, consolida el seu cinema minimalista però ple de matisos, emocions i moments que suggereixen un cúmul d’idees i reflexions. Sense anar més lluny, Copia certificada ens planteja la durada de l’amor i el valor de l’art en el món actual, i sense caure en la típica història d’amor que es va desinflant fins el final; de fet, només la interpretació de Juliette Binoche ja és motiu suficient per defensar aquest subtil i captivador exercici cinematogràfic.
A través de la suggerència amb la que el director de Y la vida continúa desenvolupa la narració, apreciem com la reflexió sobre el món de la parella i el significat de l’art es fusionen, en un intent de mostrar la crisi de l’amor com una virus que infecta a tots els àmbits de la vida. El tema central, per tant, és l’amor i el desgast que pateix amb el pas del temps. El fil conductor, d’entrada, és l ‘art, perquè els dos protagonistes, Juliette Binoche i William Schimmel, s’hi dediquen de diferents maneres: la primera regenta una botiga d’antiguitats a la provincia d’Arezzo, i el segon, és un escriptor que està a la Toscana presentant un assaig sobre art, Copia conforme. La curiositat de la primera per l’escriptor força una trobada que els condueix al poble medieval d’Arezzo, Lucignano, a on s’hi dirigeixen en un intens trajecte en cotxe (amb la càmera situada al capó del vehicle), on es posen sobre la taula temes com el significat de simplicitat a la vida i el valor de la còpia en l’art. El flirteig es fa evident des del primer contacte, sobretot per part del personatge de Binoche, que recorda en certs moments a l’Anna Magnani de La carroza de oro de Jean Renoir i a la Ingrid Bergman de Te querré siempre de Roberto Rossellini, film del qual el director de El viento nos llevará en reconeix la influència. A l’arribar a Lucignano, el film es parteix en dos. A l’entrar a un bar a fer un cafè, la senyora del bar es posa a xerrar amb ella, aprofitant que James (William Schimmel) ha sortit a parlar a fora amb el mòbil, artilugi que utilitza el director iranià per realitzar algun que altre fora de camp inquietant. La dona del bar i la protagonista del film debateixen sobre el matrimoni i la figura del marit, al pensar-se la primera d’elles que els seus clients eren marit i muller. Quan James finalitza la trucada i torna al bar, és informat de la situació per part del personatge de Juliette Binoche: els dos protagonistes són a partir d’aquell moment un matrimoni amb quinze anys de casat, i com a tal, actuaran a partir d’aquest moment. La fractura del film és total, perquè des del moment en el que tots dos surten del bar, sorgeixen els problemes d’una parella cansada d’ells mateixos i de quinze anys que han servit per desgastar l’amor que sentien l’un vers l’altre. Tot i que Juliette Binoche es mostra més continguda que durant la primera meitat del film, no deixa de fer-se evident que ella està enamorada del seu esquerp marit, qui representa a l’home que obssesionat per la feina i pel coneixement, i no tant pels aspectes quotidians de la vida. James és un home introspectiu i seriós, i dóna la sensació que amaga la inseguretat i fins i tot la repressió per ser fidel a una filosofia de vida sota la màscara de la timidesa i certa antipatia.
Una parella o dos parelles? Realment, podem pensar que en són dues parelles diferents les que protagonitzen el film, personalitzades en una de sola. Juliette Binoche, en un paper que li va valer el premi a millor actriu al darrer festival de Cannes, demostra tot el seu talent amb un personatge imprevisible i d’un magnetisme que definitvament provoca que atrapi a l’espectador fins l’obert i enigmàtic final del film. L’inici desconcerta, sorgint la pregunta immediata: i aquests dos es coneixen? Schimmel, qui per cert és cantant d’òpera i no actor, es situa en un segon pla, però aconsegueix seguir el ritme de la francesa, l’autèntic eix del film. Res és el que sembla, i menys en el món de la parella, on res funciona com una veritat absoluta. I en el món de l’art, tres quarts del mateix, on està la veritat? Cadascú viu i entén l’amor i l’art a la seva manera. El mateix Kiarostami cita a Nietszche en un dels moments del film, quan James confessa que ha escrit el llibre per convences a sí mateix de la seva teoria sobre l’art, en un missatge que conté el comentari del filòsof almeny: Intenta que el que és important vingui de la teva mirada i no de l’objecte en sí. Notable film d’actors, dirigit amb pols ferm pel director iranià, qui situa la càmera ben aprop dels personatges, a qui fins i tot els fa mirar a càmera per dirigir-se a l’espectador, això sí, amb la subtilitat que el caracteritza, per mostrar un punt de vista, imprescindible tant a la vida com en l’art.
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=KYLa84jox6Q]