EL ÁRBOL DE LA VIDA. TERRENCE MALICK
El cinquè film de Malick connecta l’art cinematogràfic amb la metafísica, i podria ser considerat com una gran pregària del cineasta, construïda a través de fragments de vida (possibles apunts autobiogràfics) d’una família de Waco, l’ O’Brien, comandada amb mà de ferro pel personatge d’un magnífic Brad Pitt (també ho estan Jessica Chastain com a Mrs. O’Brien i Hunter McCracken interpretant al fill gran, Jack). Mantenint l’essència del seu estil visual, Malick pren el relleu de Vidor i Dreyer, entre d’altres, per elevar el cine a la categoria d’art transcendental. Mostra la seva fe en Déu des del títol del film (l’arbre de la vida és un dels símbols cabalístics del judaisme), però també es carrega la teoria del creacionisme en els primers moments del film, on recrea el big bang. Expressa un punt de vista, però de forma oberta, flexible, aproximant-se als temes propis de la seva filmografia, des de Malas Tierras, sent La delgada linea roja el paradigma de la seva obra; fins que ha arribat El árbol de la vida, on redunda en la importància dels petits detalls, de l’amor i de les relacions humanes, claus per sentir-se viu, i que sovint se’ns passen per prejudicis i la maleïda intransigència, que minva, sovint de forma definitiva, la capacitat per evolucionar de les persones.
El lirisme i profunditat (i la pluja de suggerències, detalls -llenguatge corporal!- i matisos que ofereix una filmació pròxima, precisa i preciosista), i sobretot, la hipersensibilitat d’una narració que flueix, eleva el cinema a la categoria d’art imprescindible per comprendre la vida, i alhora posar en dubte la pròpia existència i la filosofia de vida que apliquem per donar sentit a tot plegat. Narrativament impecable, trencant la linealitat narrativa, desvirtuant la contingència en l’espai i la continuïtat temporal, Malick ha creat una poema cinematogràfic que ens empeny a preguntar-nos què és la vida, com la vivim cadascú de nosaltres, amb el convenciment de que és una d’aquelles obres d’art (si un és capaç de gaudir-la amb la mirada neta que exigia Ozu, i això inclou obviar el pragmatisme de Charles S. Peirce), que marquen un punt i a part, tot i que en algun moment resulti inabordable.
Al Nivell d’… el revers vitalista de Sacrificio.