“Aquesta és la primera època que ha prestat molta atenció al futur, la qual cosa no deixa de ser irònic, ja que tal vegada no tinguem cap”.
Arthur C. Clarke
Los Angeles, 2154. La terra s’ha contaminat, hi ha superpoblació i es viu en condicions de pobresa. Alguns afortunats, la classe adinerada, veient el panorama, s’han creat un nou cosmos en l’espai, una estació espacial anomenat Elysium –terme en anglès per als Campos Elíseos-, en forma de “Toro de stanford”, on l’aire és pur, la gent bellíssima i la malaltia s’ha eradicat. Amb aquest arrancada, ens trobem amb Max, ex-convicte que intenta sobreviure en el caos de la terra treballant per a la companyia Armadyde corporation, artífex de l’invent Elysium, així com dels seus androides. Max sofreix un accident laboral i s’exposa a un alt contingut de radiació nuclear. A partir d’aquest moment haurà de recórrer a l’ajuda d’un lider de la resistència que organitza viatges clandestins de refugiats que viatgen a Elysium per guarir-se. D’altra banda, en l’estació espacial s’està forjant un cop d’estat per quedar-se amb el control, sense oblidar-nos de Fray, amiga de la infància de Max, que necessita anar també a l’estació per guarir a la seva filla malalta de leucèmia. Amb tots aquests ingredients, el conflicte està servit i el relat avança a un ritme trepidant, els personatges es veuen embolicats en una espiral de violència i supervivència per aconseguir el seu objectiu. Blomkamp ens submergeix en aquesta societat classista i injusta d’una manera directa i sense concessions. La seva anterior pel·lícula, District 9 (2009), emocionava i jugava amb elements propis no sols del gènere de ciència-ficció, sinó també del thriller i el western, fregant el cinema social i de denúncia. En el seu nou film, en alguns moments on hauria d’emocionar, no ho fa. La història que desenvolupen els personatges de Max i Fray no aconsegueix transmetre’ns tot el que deuria; encara que, d’altra banda, la part emocional dels personatges sol ser on emmalalteixen més aquest tipus de produccions. Malgrat tot, Elysium, està uns metres per damunt oferint-nos molt més del que habitualment veiem en pel·lícules del mateix tipus. Potser els amants del cinema blockbuster es quedaran amb ganes de més, perquè encara que ofereix seqüències de gran mèrit tècnic, la pel·lícula de Blomkamp s’esforça a anar més enllà, encara que no ho aconsegueix íntegrament, però l’esforç per fer un cinema comercial de qualitat és digne i lloable, apropant-ho a algunes pel·lícules del gènere produïdes en la dècada dels setanta, com podrien ser El último hombre vivo (1971) de Boris Sagal, Soylent green (1973) de Richard Fleischer o La fuga de Logan de Michael Anderson, per citar alguns exemples. Pel·lícules totes elles que, igual que Elysium, tancaven terribles i amenaçadores paràboles sobre l’estat actual de la terra i la seva organització. Perquè, al cap i a la fi, no hauria de ser el cinema, independentment del gènere, un reflex de la societat actual, la que vivim cada dia?
