Eric Rohmer (1920-2010)

Jean-Marie Maurice Scherer, més conegut com Eric Rohmer,va morir el passat 11 de gener a l’edat de 89 anys. El director francès, nascut a Tulle el 4 d’abril de 1920, qui va prendre el nom Erich del seu estimat Erich Von Stroheim i Rohmer del creador de la sèrie Fu-Manchú, Sax Rohmer, és un dels creadors de la imprescindible Nouvelle Vague juntament amb Godard, Truffaut, Rivette i Chabrol. Professor de literatura, escriptor, bohemi, però sobretot director de cinema, Rohmer ha marxat per trobar-se vés a saber on amb Chaplin, Murnau, Renoir, Ophuls, Lubitsch, De Sica, Ozu, Kurosawa, Rossellini, Ford, Fellini, Truffaut, Hitchcock, Peckinpah, Bergman i Néstor Almendros, entre d’altres, i com van fer aquests, el llegat artístic que deixa, és únic.

L’Eric Rohmer dels vint i tants llargs era un crític de cinema, a part de professor de literatura i aspirant a artista. Amb Godard va fundar Gazette de Cinema, però posteriorment l’esperit més intel·lectual i contemplatiu de Rohmer va xocar amb l’ànima gamberra i experimental de Godard. Algú s’imagina a Rohmer col·locant pancartes com feia Godard, amb missatges com ‘Tenemos motivos para Encerrar a los Empresarios‘?; o a Godard creant un guió plagat de diàlegs com els de La Coleccionista? I ni Truffaut ni Chabrol, potser els que guarden més similituds entre sí, de la mateixa manera que Rivette amb Rohmer; però aquesta és una de les grandeses de la Nouvelle Vague: tots guarden similituds, tots estimen el cinema i reinvindiquen el cinema d’autor, però tots experimenten per la seva banda, creant així un moviment que serà sempre d’avantguarda cinematogràfica.

Rohmer i Godard, juntament amb els anteriorment citats, alguns crítics de Cahiers de Cinema, on Rohmer ja hi havia treballat des de 1956 fins a 1963 colze a colze amb un dels seus grans mestres, el crític dels crítics, André Bazin, creen un moviment, amb l’ajuda d’aquest, que reclama un canvi a la indústria. La Nouvelle Vague és un moviment que denunciava la conversió del cinema en un producte banal i reivindicava directors com Hitchcock, Von Stroheim, Ford, Hawks, Fuller, Rossellini i els cineastes amb esperit d’autor, amb un punt de vista i unes intencions artístiques i reflexives en la seva obra, basant-se en la realitat i l’espontaneïtat. La Nouvelle Vague va aprèixer oficialment l’any 1959; més de 50 anys de vida, i amb un esperit, enfoc i vigència gairebé inimitables. L’autenticitat dels autors era i és intatxable. Quin cineasta seria capaç d’aturar un Festival tan mediàtic com el de Cannes com van fer Godard i Truffaut per recolzar el Maig del 68? Després de 50 anys, quin cine es pot considerar avui en dia avantguarda? Molt pocs s’han atrevit a experimentar com ho feien ells.

Rohmer era l’intel·lectual i el romàntic de la Nouvelle Vague, segurament pels seus referents i pels seus origens com a novel·lista. Elisabeth, novel·la que va escriure a l’any 1946 sota el pseudònim de Gilbert Cordier (reeditada posterioment com La casa de Elisabeth), va servir perquè el fins aleshores professor de literatura i crític de cinema passés a ser director de cinema. La seva primera pel·lícula és El Signo del León, on ja mostra les seves intencions en una història en la que un músic pobre i endeutat de barri de Saint-Germain-de-Prés espera ser hereu d’una fortuna familiar que mai arriba.

Als anys 60 i 70, Rohmer va enfrontar-se als seus Cuentos Morales: La boulangère de Monceau (curt), La carrière de Suzanne (migmetratge), Ma nuit chez Maud, La collectionneuse, La genou de Claire i L’amour l’après-midi, on Rohmer es presenta com un cineasta delicat, subtil, 100% suggerent, on la simplicitat de la narració, i l’exigència intel·lectual per captar la reflexió i la moralitat de la trama i dels personatges són característiques essencials de la seva mirada.

Durant la dècada dels 80, el director francès va dedicar-se a Comedias y Proverbios, nom que reben el conjunt de pel·lícules format per La femme de l’aviateur, Le beau mariage, Pauline à la plage, Les Nuits de la pleine lune, Le rayon vert, L’ami de mon amie. Segons els propi Rohmer, “els personatges de les Comedias y Proverbios volen viure quelcom, que aquest quelcom arribi, i amb gran força. Al contrari que en altres mons-com en el de la majoria de mites-, en els que l’home es feliç i tem a possbiles perills, a l’univers de Comedias y Proverbios els aconteixements no són temuts.”

Als anys 90 va realitzar la sèrie de 4 pel·lícules anomenades Cuentos de las 4 estaciones: Conte de printemps, Conte d’été, Conte de automne i Conte d’hiver. En ells, indaga en el pensament i accions de personatges joves i atractius, que sense ser adolescents, mantenen una certa ingenuitat i manca d’autoconsciència. Quatre històries, quatre fàbules, on els sentiments i canvis de personatges d’entre 20-30 anys queden deliciosament retratats.

Altres obres, d’entre moltes, serien La Marquise d’O…, Perceval le Gallois, 4 aventures de Reinette et Mirabelle, L’arbre, le maire et la médiathèque, Les rendez-vous de Paris, L’anglaise et le duc, Triple Agent i la darrera obra, del 2007, Les Amours d’Astrée et Céladon. Una filmografia tan extensa com imprescindible, a la que ens podem apropar en dvd. Per complementar informació, el documental Eric Rohmer, con las pruebas en la mano (1994) d’ Andre S. Labarthe i Jean Douchet, és més que recomanable, on Erich Rohmer explica vastament els seus fonaments teòrics, pràctics i estètics del seu cinema, amb apunts, notes i manuscrits en mà.

Erich Rohmer, l’autor que, segons les seves pròpies paraules, “millor va guardar l’esperit de la Nouvelle Vague“, viurà eternament en la seva obra.

“Yo no digo, muestro”