Amb The Road i Zombieland vàrem donar per acabat el nostre particular festival de Sitges.
La primera, dirigida per John Hillcoat, director d’un títol tan oblidat com aconsellable, The Proposition, amb música de Nick Cave i Warren Ellis (autors també de la BSO de The Proposition, de la qual Cave era a més guionista), és l’adaptació del llibre homònim de Cormac McCarthy. Narra la capacitat de supervivència de l’home en una època post-apocalíptica, focalitzada en un pare i un fill. La civilització, amb els seus defectes i virtuts dóna pas a la terrible “llei del més fort”. Colors freds (els colors càlids apareixen en els flashbacks que fa el protagonista, Viggo Mortensen quan recorda el passat), ritme de pel·li pausat, silencis, plans estàtics, atmosfera gèlida, quieta; l’únic motiu positiu apareix al final d’una pel·li interessant a tots nivells. És una reflexió sobre el final del món i les reaccions individuals i col·lectives, l’amor entre pare i fill, i fins i tot entre persones, des d’un punt de vista humanista i filantròpic, tot i que en una pel·li sobre l’apocalipsi sempre hi ha lloc per la misantropia.
De Zombieland direm que és un homenatge al cinema dels 80, sobretot a Cazafantasmas, a les comèdies d’adolescents i als zombies; ideal per qui li faci gràcia l’humor i el terror de les pel·lis d’adolescents nordamericanes de Belushi i Landis. Els crèdits inicials, a l’estil dels de Renegados del Diablo de Rob Zombie, molt efectius.