El director de Whiplash i La La Land segueix decidit a créixer com a cineasta. First Man és el quart llargmetratge de Damien Chazelle, qui amb només 33 anys ja podria retirar-se ben tranquil després d’haver dirigit algunes de les pel·lícules més interessants de la indústria cinematogràfica nord-americana dels darrers deu anys. El director de Rhode Island adapta la biografia de Neil Armstrong (escrita per James R. Hansen) amb el mateix títol, destacant la història i la lluita interna del protagonista per superar els entrebancs i desafiaments de la vida per damunt de l’extraordinària odissea espacial, a través d’un relat sobri i contingut que s’oblida de l’èpica de la gesta.
Lluny de triomfalismes individuals i encara més d’exaltacions patriòtiques, Damien Chazelle construeix un relat des del respecte màxim cap a la figura d’Arsmstrong (notable Ryan Gosling) i la dels astronautes entregats a la ciència i a la causa que varen deixar en alguns casos la vida per fer realitat l’obsessió del govern nord-americà de passar la mà per la cara a la Unió Soviètica a la carrera espacial. Ara bé, la trama es centra en Armstrong i la psicologia d’un protagonista tan complex com fred, distant, patidor i persistent, el qual es veu brutalment colpejat per la malaltia i la mort de la seva filla petita, Karen, trauma del qual no en parla ni amb la seva dona, interpretada per una excel·lent Claire Foy.
Rodada en format panoràmic, amb moments de Super 16 mm amb la intenció de recrear al detall els anys 60, aconseguit també gràcies a la il·luminació i a la paleta de colors, la pel·lícula creix a través d’enquadraments tancats, plans detalls i primers plans. L’oferta és suggeridora i captivadora: Armstrong és el focus, i el què sent i com sent el sofriment i la responsabilitat de dur a terme un objectiu de nació que per ell és a més a més un acte de fortalesa individual i de record a la seva filla. Chazelle narra el que ha de ser l’heroïcitat de la conquesta de la Lluna com el funeral i homenatge a Karen.
És interessant comprovar a on col·loquen la càmera Chazelle i el seu director de fotografia, Linus Sandgren, en les seqüències d’acció a l’espai. En els diferents entrenaments, proves i Dies D, la càmera està en tot moment a dins de la nau, situant-nos ben a prop de la cara i el cos dels pilots, recreant així la claustrofòbica, ensordidora i temerària experiència en la qual s’embarcaven aquests homes.
First Man és la nova obra d’un director que s’ha convertit en un dels grans cineastes del present i del futur per mèrits propis. De nou, amb la pèrdua com a eix de la trama, i també les decisions unipersonals que un ha de prendre per tal d’assolir objectius individuals, Chazelle s’apropa una mica més al cim de la història del cinema.
Roedores, de Paula Bonet
