En aquest darrer article dedficat a l’In-Edit 2010, us parlem dels següents documentals: LEMMY, The Last Poets: Made in Amerrika, Brian Eno: Another Green World, Soul Train, The Extraordinary Ordinary Life of José González, A Propósito de Rodríguez, Upside Down: The Story of Creation Records i Ziggy Stardust and the Spiders from Mars.
LEMMY, de Greg Olliver y Wes Orshoski
Respectat i admirat, el líder de Motorhead es mostra en aquest documental, un altre cop, tal com és. Apassionat de la seva música, dels seus objectes personals, de les armes, de les màquines escurabutxaques, del bourbon i del seu entorn, Lemmy Kilmister repassa una trajectòria musical que s’inicia amb l’anècdota de que ell va veure en directe els Beatles abans de que publiquessin el primer àlbum. Els de Liverpool són per Lemmy la millor banda de la història, i defensa que eren durs, no com els Stones, que eren uns “estudiants d’art i aquestes coses”. Lemmy és el més dur i primari, i admira a qui té la mateixa filosofia. Ell va a la seva, i si el segueixes o estàs amb ell, Lemmy sembla ser que es converteix en un amic fidel. Així ho afirma tot l’equip que viatja amb Motorhead pel tot el món. Els seus ex-colegues de Hawkwind recorden a un jove Lemmy descontrolat, però potser, en comparació a la resta de la banda, que dóna la sensació que eren molt metòdics. Lemmy és el rock’n’roll, bé, la part més rude i agressiva. I això comporta sexe, alcohol i música. Veure’l rodejat de tots els objectes que ha anat acumulant des de que es va instal•lar a la seva estimada ciutat d’acollida, Los Àngeles, veure’l al Rainbow signant autògrafs, sortir a l’escenari amb la mateixa il•lusió i energia de sempre amb 64 anys, és evident que Lemmy viu la vida que havia volgut viure des dels temps de roadie de la Jimi Hendrix Experience. Volia pertànyer a una banda de rock ‘n’roll, i ser fidel al seu instint i ideals. Perquè per ell el rock’n’roll ho és tot. Pot estar orgullós i tranquil, fins i tot, quan mostra la seva espatarrant col•lecció d’armes i d’objectes de la primera i segona guerra mundial. Moments com el de Lemmy vestit d’oficial nazi donant una volta amb un tanc del que s a una zona militar, i provant el canó, o la seva afició per les màquines recreatives, juntament amb algun que altre comentari marca de la casa, fa d’aquest documental una versió seriosa de This is Spinal Tap. Lemmy viu de la mateixa manera que pensa i sent. Això sí, no deixa de ser curiós, ell, com home solitari i individualista, es queixi del comportament dels altres quan actuen com actua ell, com quan els companys de Hawkwind el van deixar tirat, cansats de que Lemmy els deixés tirats unes quantes vegades. No deixa de ser una anècdota insignificant, i una reflexió que res té a veure amb la finalitat del documental, mostrar la transparència i rudesa d’ un home que encarna l’estil de vida del rock ‘n’roll més primitiu. Lemmy Kilmister i el seu baix Rickenbacker és una de les imatges que ens vindran al cap quan d’aquí 50 anys es parli de rock ‘n’ roll.
The Last Poets. Made in Amerrrika, de Claude Santiago
Black Panther Party, Nation of Islam, Republik of New Africa i The Last Poets van ser els portaveus de la lluita pels drets civils de la població de raça negre a partir de la segona meitat de la dècada dels seixanta. Els seus inicis els trobem a un parc de Harlem, el Mount Morris Park, actualment anomenat Marcus Garvey Park, situat a l’East Harlem de Nova York. The Last Poets van dur la revolució al terreny de la poesia de la jazz. Els membres fundadors foren Felipe Luciano, Gylan Kain i David Nelson. Base de música jazz, i lletres dures, crítiques i parlades, creant una melodia que es considera precursora de l’estil rap, eren les armes amb les que cantaven per polititzar a la població de raça negre, orfe des de l’assassinat de Martin Luther King i de Malcolm X. Al 1969 s’hi afegiren en aquest grup de free-jazz combatiu, padrins del rap, Jalal Mansur Nuriddin (Alafia Pudim) Abiodun Oyewole i Umar Bin Hassan. The Last Poets (1970) i This is Madness (1971) van ser el primers míssils contra el sistema. El combo de poesia, funk i jazz es va convertir en un dels grups reivindicatius de més força, tot i la irrupció del programa Cointelpro, amb la que l’Administració Nixon volia dinamitar els diferents grups que lluitaven pels drets de la població afroamericana. El documental repassa lleugerament la trajectòria de The Last Poets, es troba a faltar potser dedicar més temps a l’espectre social, comentat de passada, sense fer especial èmfasi en el context. No obstant, sí queda clar l’esperit de The Last Poets, la passió i la força amb la que es prenen el seu compromís sociopolític. La revolució permanent de The Last Poets va resistir, no només a Cointelrpo, també va aguantar el boom de la música disco, del rap, del hip hop, i de l’hedonisme que es va instal•lar definitivament a occident, sigui quina sigui la raça i la religió. Aquests revolucionaris demostren que una integritat ben cohessionada està a prova de qualsevol moda, tendència i decisió política.
Brian Eno: Another Green World
Ell significat de la música, la part intel•lectual de la música, com connecta la música amb la gent, com rep el cervell la informació de la música, quines són les referències i influències que va marcar Brian Eno i el seu punt de vista de la música. Documental que es centra en la part més creativa de la música, de la mà d’un home que li dóna voltes i voltes a la música. Per exemple, reflexiona en la càrrega social i inclús política que contenia abans la música, i considera que ara no en té. Eno considera que la gent avui en dia sí que és aficionada a la música, però potser amb un esperit que poc té a veure amb el de l’època de Roxy Music. Considera que ara la música té una missió comunitària potenciada per internet que està per sobre de tot. La gent intercanvia música, i sembla ser que l’acció d’intercanviar música està per sobre del fet d’escoltar i entendre la música. Brian Eno ens mostra el seu estudi, on passa hores i hores reinventant-se, provant i buscant sonoritats des d’un punt de vista eminentment experimental. Productor d’U2 i Coldplay, entre d’altres, Eno és com un escriptor que cerca els límits de la literatura i de la sintaxi. En el seu cas, Eno es trenca el cap analitzant la música i cercant les raons de com ens afecta al nostre cervell. Aquest documental sobre Brian Eno o Brain One farà les delícies a qui vulguin un punt de vista més intel·lectual, científic i analític de la música i de la creació artística.
Soul Train, de J. Kevin Swain, Amy Goldberg
Don Cornelius va aconseguir a finals dels seixanta convertir-se en el primer afroamericà que dirigia un programa de televisió, del qual a més en tenia els drets. La idea de crear un programa de ball neix del programa de televisió que triomfava en aquell moment entre la població de raça blanca, l’ American Bandstand. Cornelius va tenir la idea de fer un programa similar, però amb músics negres, i afegint seccions mítiques com el passadís de Soul Train, per on anaven passant els hàbils ballarins del programa, els quals es van convertir en personatges claus del programa, per la seva habilitat i pel seu estrafolari vestuari, música en viu, i sempre, amb un esperit festiu i d’orgull per ser com eren. El documental explica els secrets, anècdotes i detalls de Cornelius i el seu programa, el qual aviat va tenir una repercussió a nivell nacional, assolint quotes de share que el situaven com un dels personatges televisius més influents. Soul Train va ser important també perquè va ser un element clau en la reafirmació de la cultura negra, no només a nivell artístic, sinó també a un nivell que només poden accedir els anuncis de televisió: el programa anunciava productes de bellesa exclusivament per gent de raça negre, com els de la marca Johnson, per exemple, l’Afro Sheen. El programa es va estrenar a través del canal independent WCIU de Chicago a l’agost de 1970. En un any ja era tal l’èxit que ja es distribuïa pels canals de Atlanta , Cleveland , Detroit , Houston , Los Angeles , Filadèlfia i San Francisco, i aviat, la seu va passar de ser Chicago a ser Los Àngeles. Al Green, Marvin Gaye, The Jackson Five, Curtis Mayfield, Aretha Franklin, Barry White,…els més grans volien aparèixer en el programa sí o sí, i fins i tot, alguns d’ells eren amics de Cornelius. La música disco, el hip hop, el rap també van tenir el seu lloc a Soul Train, perquè Cornelius, tot i que no respectava aquests estils de música, com a bon home de negocis, va donar pista i escenari a bandes com Public Enemy i Run DMC. Cornelius va abandonar el tren al 1993; el Peace, Love and Soul amb el que despedia el programa passava a la història. A partir d’aquest moment, el programa va adquirir una dimensió més típica, i finalment, al 2006, Soul Train va desaparèixer de la graella televisiva. Al 2008, Cornelius va vendre el programa.
The Extraordinary Ordinary Life of José González, Mikel Cee Karlsson i Fredrik Egerstrand
Un autor amb lletres majúscules, vivint del seu art amb una actitud que s’ajusta al que entenem per quotidianetat? Doncs sí, és possible. No tots els artistes són uns fantasmes, i José González és artista, i en aquest cas, també és una persona a qui no li cal anar de res. Ej documental ens ofereix a l’autor de Veener, In Our Nature, i el més recent Fields, sota el nom de Junip, un retrat auster i sincer d’aquest suec de pares argentins sobre el seu món i estil de vida. José González ofereix un retrat humà, i a través d’una càmera que el segueix per tot arreu, fins i tot quan fa borilles o es renta les dents, mostrant un home que viu i es desviu per la seva música, que li dóna voltes i voltes a les composicions, que es preocupa per la lentitud amb la que crea, que s’adorm tocant la guitarra, que no sap que respondre a segons quines preguntes dels periodistes, i tot i això, encara troba temps per preguntar-se perquè veiem el cel de color blau, el perquè dels pensaments cíclics o què és l’ADN i què són les hèlixs que el formen. I tot amb una normalitat i tranquil·litat d’algú que es mostra tal com és, a qui se li queda cara de circumstàncies quan li diuen que la seva música és com la de John Martyn, i que en definitiva, fa de la seva ordinària vida quelcom extraordinari. Segurament, és el secret que amaga el fet de guanyar-se la vida fent el que un vol fer, el que a un li omple, sense pretendre res més que això.
A Propósito de Rodríguez, de Sergi A. Minguell
L’ascensió de The New Raemon a la primera línia del panorama indie nacional ha esta meteòrica. Amb només dos àlbums (el tercer és un recopilatori de material inèdit) l’ex-líder de Madee, ha aconseguit el respecta i admiració de la crítica i el públic d’aquest país, un binomi difícil d’aconseguir, de forma justa i merescuda, reconeixent el treball a un dels millors compositors sorgits en els últims anys. El documental de Sergi A. Minguell, ens mostra l’altre Raemon, és a dir a Ramon Rodríguez, el gran protagonista de les histories que ens canta The New Raemon. Durant els 87 minuts que dura el document descobrirem les necessitats vitals que l’empenyen a dedicar-se a la música, a fer un punt i apart en la seva carrera per endinsar-se en un nou discurs artístic més personal per exorcitzar fantasmes del passat o superar moments difícils del present, i com tot això articula el seu nou alter ego musical. A Propósito de Rodríguez, acaba sent com un episodi pilot, marcat per uns aconteixements massa propers en el temps, i en el seu fons tant sols ens mostra la gènesis d’un artista que encara té molt a dir dins una escena que encara li queda molt per demostrar, convertint-se en un document un pel precipitat.
Upside Down: The Story of Creation Records, de Danny O’Connor
Un cop Creation Records va editar el single, Why does the rain? (1984) de The Loft, el segell d’Alan McGee no va trigar en convertir-se en el gran eix que articularia l’escena indie britànica. Després d’aquests vindrien The Jesus and Mary Chain, Primal Scream, The House of Love, Ride, Teenage Fun Club, My Bloody Valentine fins arribar a Oasis. No és cap casualitat que una sola discogràfica, tant petita en aquells dies, aconseguís reunir aquesta gran quantitat de noms que a la llarga per algun motiu o altre s’han convertit en els grans noms que van reinventar, dominar, i marcar el futur de la musica pop rock britànica, i és que això només ho podia fer una persona que entengués la musica com una autèntica passió, com una forma de viure més enllà d’un simple negoci per omplir-se les butxaques, impregnant el seu segell d’una hiperactiviat poc vista en aquells dies, i mirant sempre cap endavant amb un imparable esperit de renovació. McGee anava a buscar a les seves futures estrelles en petits clubs, sabent que allà era on es gestava la música més autèntica, tal i com l’entenia ell, anticipant-se així a totes les grans multinacionals del negoci musical. El director Danny O’Connor ens explica tot això través del testimoni dels seus protagonistes: Alan McGee, Bobby Gillespie, Jim Reid, Kevin Shields, Andy Bell, Noel Gallagher, Marc Gardener, etc, que combinades amb imatges d’arxiu de l’època, ens ofereix un document sense cap tipus de pretensió artística, on el director queda en segon pla donant tot el protagonisme a qui van viure el somni d’aquells grans anys de rock n’ roll. Tot i que el final va ser tràgic, en cap moment del documental és mostra cap tipus de rencor entre els seus protagonistes, a excepció de les ferides obertes que mostra encara la relació entre Kevin Shields i Alan McGee des de la gravació de Loveless, revivint cadascú d’ells amb autèntica joia tots aquells anys, i mostrant-se orgullosos d’haver format part al costat d’Alan McGee d’aquella gran família que va acabar sent Creation Records.
David Bowie And The Spiders From Mars, de D.A. Pennebaker
Era la nit final de la gira d’Aladdin Sane, Bowie venia de triomfar per tot el planeta i aquella nit del 3 de Juliol de 1973 seria l’última del personatge de Ziggy Stardust. L’inquieta i crua càmera de D.A. Peennbaker és va encarregar de ser el testimoni d’una de les nits més grans de rock n’ roll de la història, en contingut i forma, i on el glam-rock adquiriria un estatus d’inmortalitat. Bowie es mostra com un ésser arribat d’una altre planeta, dominant l’escena i sorprenent al públic en cada una de les actuacions de les cançons, acompanyat per un Mick Ronson intractable a la guitarra, deixant anar riffs memorables, un rere l’ altre, fent encara més poderosa la figura de Ziggy, i demostrant d’aquesta forma qui era el gran líder de les aranyes de Mart. Pennebaker combina imatges de backstage, amb la seva càmera sempre pròxima a l’acció, centrant-se en el moment que viuen els seus protagonistes, amb les imatges del desenvolupament del concert. Una nit que pocs es creien que seria la última d’un dels personatges més fascinants de la història del rock fins que el propi David Bowie just abans d’intepretar l’últim tema del concert, un profètic Rock ‘n’ Roll Suicide, va dirigir-se al públic dient “aquest no només és l’últim concert de gira; és l’últim show que farem“. Ziggy Stardust havia mort.