Jane Eyre, per Wasikowska i Fassbender

JANE EYRE. CARY FUKUNAGA

La novel·la de Charlotte Brönte, Jane Eyre, va ser un dels grans èxits literaris a nivell comercial a l’Alemanya de mitjans del segle XIX, concretament, el 1847. El mateix any en el que Engels va presentar els Principis del Comunisme al II Congrès Comunista, i que un anys més tard varen donar lloc al Manifest Comunista escrit juntament amb Marx, Smith, Elder & Company va publicar l’obra de Brontë, que va ser el seu celebrat debut literari. Charlotte Brontë, germana d’Emily, autora d’Agnes Grey i d’Emily, l’autora de Cumbres Borrascosas, ambdues publicades durant aquest fantàstic 1847, es va inspirar en el col·legi Clergy Daughters, a Cowan Bridge, on hi va assistir durant anys amb les seves germanes, i vist com ho passa la Jane Eyre, ens podem fer una petita idea del que va ser la infància de les germanes Brontë, a qui se les pot conèixer una mica més a través del film d’André Techiné,Les soeurs Brontë, amb l’ajuda de Pascal Bonitzer. La novel·la ha estat adaptada per la gran pantalla en diverses ocasions, sent les més recordades les de Robert Stevenson, el 1944, amb Joan Fontaine i Orson Welles, i la de Delbert Mann, el 1970, amb Susannah Yorki i George C. Scott. Franco Zefirelli, el 1996, també la va adaptar, al costat d’Anna Paquin, Charlotte Gainsbourg i William Hurt, així com Robert Young, un anys més tard, amb Samantha Morton en el paper protagonista. La BBC ha creat sèries sobre la novel·la en tres ocasions, la darrera, al 2006. I aquest any, arriba l’adaptació de Cary Fukunaga, qui aconsegueix un film que poc té a envejar als d’Stevenson o Young. L’autor de la notable Sin nombre compte amb dos actors dels que sentirem i molt a parlar: Mia Wasikowska i Michael Fassbender.

L’actriu, protagonista de l’Alicia de Burton, i que pròximament la veurem en projectes de Park Chan-Wook, John Hillcoat i Jim Jarmush (sense oblidar Restless de Gus Van Sant), es fa del tot seu el personatge de Jane Eyre. Wasikowska s’introdueix en el personatge, a qui primer, se’ns el presenta de petita, quan, desterrada per la seva tieta, és internada en el sinistre col·legi de Lowood. L’el·lipsi temporal amb la que tanca el capítol escolar no suposa cap trava per entendre perfectament que Jane Eyre les està passant canutes, i en part, gràcies al treball de Wasikowska. La trama prossegueix amb l’entrada de Jane com a institutriu d’Adèle, la filla d’un terratinent ultra-milionari, el senyor Rochester, interpretat per un excel·lent Michael Fassbender (Malditos Bastardos, Shame, Un método peligroso, i també, en el nou Jarmusch). El duel interpretatiu dota al film d’una intensitat i categoria que situa al film directament a la dimensió dramàtica que necessita el romanticisme que desprèn la novel·la. Filmada amb sobrietat pel brasiler Antonio Goldman (director de fotografia de Sin nombre), amb l’elegància i tot el classicisme d’un film d’època, sense oblidar els contrallums i l´ús esporàdic d’steady cam, al més pur estil cinema independent, el drama gira entorn a l’ànima i el cor de Jane Eyre. Tot queda al servei d’una narració continguda i pausada, formant un tot uniforme, conjuntat, on l’excés de sentiments i patiments s’utilitza per incrementar la intensitat del drama, i no del plor. Sense estridències, el director es situa al capdamunt del film per controlar les emocions de l’obra, cedint tot el protagonisme a una parella de ball immillorable. El que podria ser un drama lleuger d’amor, tragèdia, fugida, retrobament i llàgrimes, en mans de Fukunaga, Wasikowska i Fassbender es converteix en un film dramàtic compacte, que penetra en la idiosincràsia dels protagonistes i d’una història d’amor que en cap moment cau en la sensibleria forçada; les virtuts del film també queden condensades en la interpretació de la gran Judy Dench com Mrs. Fairfax, la soferta i xafardera La música de Dario Marianelli (In this World, El secreto de los Hermanos Grimm, Expiación), ajustada a la proposta, acompanya i de quina manera, en un exercici d’època, amb tots els elements del gènere, però, sense oblidar que es tracta d’un pressupost considerable (el britànics quan adapten una gran novel·la no s’estan de res), amb sobrietat i elegància.

La forma d’explicar una història és gran part del mèrit que hi ha en un film per recordar amb bon sabor de boca. Jane Eyre esdevé una entretinguda proposta en part pel talent narratiu del director, tot i que sense Mia Wasikowska i Michael Fassbender no sé si estaríem parlant amb les mateixes paraules sobre un film trasllada el drama de la protagonista, de forma subtil i el·laborada. Després de passar injustament desapercebuda al darrer Festival de Sitges, el film es mereix llarga vida a la cartellera, o com a mínim, a la memòria dels que la gaudeixin.

Al  nivell de… Orgullo y prejuicio.