Das Weisse Band ens situa la història en una comunitat de l’Alemanya del 1913-14, on una sèrie d’accidents, alguns mortals i d’altres gairebé, trenquen l’aparent i falsa normalitat d’aquest poble cohibit. Reprimits i maltractats per les jerarquies, tant l’eclesiàstica, salvatjament adoctrinadora, com social, representada pel Baró, propietari de la meitat de les terres, els habitants d’aquest indret romanen paralitzats per un terror psicològic que s’ha creat en una petita societat freda, distant i tranquilament torturadora. La submissió és considerada una gran virtut pels qui porten les directrius d’una disciplina extrema i d’un ordre que s’ha de seguir fil per randa. Desobeïr (gran virtut, i més quan qui mana és un indesitjable o un inútil) deriva en retrets en privat, fuetades com a càstig acceptat, humiliacions públiques i en petit comitè, violència camuflada en un hàbit; és la mort en vida, on ningú té cap altre llibertat que callar i tragar amb les imposicions i barbaritats que l’església ortodoxa, en aquest cas, permet. La cinta blanca és el símbol de la penitència, de l’obediència més tonta i ridícula, portant-la tot aquell que mereix el càstig per no obeïr ni seguir unes regles, que quan hi són, estan per saltar-se-les, perquè sovint, el que provoquen, és el que ens explica aquesta superba i mesurada Das Weisse Band o La Cinta Blanca.
En quan a la forma, destacar que la fotografia és en blanc i negre, i porta la firma de Christian Berger, encarregat de la fotografia de Désengagement de Amos Gitaï, Ne fais pas ça ! de Luc Bondy, Caché i La Pianiste, les dues de Haneke. Aquest va buscar entre 7000 nens fins trobar els protagonistes que s’ajustaven a les fotografies i documents de l’època, en un repartiment on Ulrich Tukur, Susanne Lothar, Christian Friedel, Burghart Klaussner, Leonie Benesch, Josef Bierbichler i Rainer Bock estan esplèndids, segurament gràcies a la direcció artística de l’austríac. El blanc i negre va acabar de donar a Haneke l’aparença de la segona dècada del segle XX, amb un equilbri i una il·luminació natural que atorga al film un hipnotisme total, allunyant-se de propostes tan perfectes com cansines com la de La Lista de Schindler, per citar un exemple. De dia, hi predominen els blancs, però controlats; de nit, les torxes donen un punt de tensió i angoixa, mentre que els interiors, treballats amb il·luminació natural a vista de l’espectador, concedeixen aquest equlibiri i mesura que fan del blanc i negre un element, tot i l’austeritat, cabdal i embaucador. Haneke incorpora una veu en off, recurs ja utilitzat a El Séptimo Continente, la del mestre del poble, qui des del seu punt de vista intel·lectual i humà demostra que l’amor és possible i sempre està present, i descobreix el merder, a través de la qual es narren els aconteixements.
La Cinta Blanca, guanyadora a finals de maig de la Palma d’Or a Cannes i recentment Premi del Cine Europeu, com la millor pel·li del 2009, situa l’acció com dèiem als anys 1913 i 1914, durant els mesos previs a l’assassinat de l’arxiduc austrohúngar Francesc Ferran a mans d’un nacionalista serbi del grup armat Mano Negra. Aquest fet fou el desencadenant de la Primera Guerra Mundial (1914-18), tot i que a la pel·lícula, segons diu el propi Haneke, no pretén explicar les causes de les guerres ni del posterior nazisme. Es podria pensar que si manté relació amb el citat nazisme, que és una mirada mesurada i realista a les arrels d’aquest, però Haneke va més enllà, i La Cinta Blanca el que pretén és “analitzar les arrels de qualsevol tipus de terrorisme, polític o religiós”. I aquest guió propi, que Haneke tenia guardat al calaix des de feia 10 anys, ho aconsegueix, d’una manera tan subtil com brillant, en un exercici on forma i fons abrumen. Només la genialitat i art d’algú com Haneke poden crear una meravella cinematogràfica situada en un emplaçament tan petit com insignificant on s’expliqui una història tan universal com trascendent.
En definitiva, Haneke demostra que per fer cinema no calen ni 300 milions d’euros ni 3D ni ‘pamplines’ tecnològiques que només serveixen per devaluar un art, maleducar el públic, fer caixa i permetre als grans empresaris nòmines insultants que els permeti tatuar-se la paraula luxe al front. La Cinta Blanca és cinema, un cinema sobri, tan sobri que no té música, només la diegètica que sona al poble en algun moment. Recorda tan al Bergman de Los Comulgantes com al de La Vergüenza, ens obliga a situar el cinema en la perspectiva del mestre d’Uppsala i també en Pasolini de Teorema, i en definitiva, suggereix, tan com la seva obra suggereix profunditat temàtica, que el cinema és un art, i no una fira de novetats tecnològiques caríssimes.
La nova pel·lícula de Michael Haneke, Das Weisse Band (La Cinta Blanca) és un dels millor films d’aquest any que acaba, i molt possiblement de la dècada que agonitza, encara no s’ha estrenat a les sales del nostre país (s’espera pel 15 de gener). Ja s’ha anunciat que sortirà en DVD i Blu-Ray durant el primer quatrimestre del 2010 a través de Cameo.
Aquí podeu veure un tall de la pel·li:
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=rIdQkOjrt3M]