L’any 2009 ha significat l’arribada del pressumible salvador del cinema per tots els públics, el 3D, tècnica que permetrà mantenir els sous estratosfèrics del ‘mundillo’; afortunadament, autors com Michael Haneke, Michael Mann, Jim Jarmusch, Wong Kar-Wai, i clàssics com Clint Eastwood i Woody Allen, han demostrat el cine entès com un entreteniment actiu i no passiu, és a dir, com un exercici de reflexió a través d’una història, és i serà el concepte autèntic de l’art; i pels autors, l’art és la prioritat.
Una nova generació de cineastes, representada per Isaki Lacuesta, Spike Jonze, Duncan Jones, Tomas Alfredson, Nobuhiro Suwa (Yuki i Nina finalment no ha entrat), Lisandro Alonso, Amat Escalante (autor de l’excel·lent Los Bastardos, vista a L’Alternativa) i Catalin Mitulescu (autora rumana de Cómo celebré el fin del mundo, confirmant el gran moment del cinema del seu país) consoliden la idea de que darrera d’una obra hi ha un autor amb un punt de vista i un enfoc, tant de la vida com del cinema.
La Cinta Blanca, Enemigos Públicos, Revolutionary Road i Si la Cosa Funciona són obres mestres per l’espectador que entén el cinema de la manera que hem comentat; són obres amb un autor darrera, amb tot el que comporta. La Cinta Blanca és Michael Haneke de la mateixa manera que Si la Cosa Funciona és Woody Allen. Quan primen la tecnologia i els interessos econòmics, o el fet de que algú faci una pel·li, un llibre o un disc amb la idea de fer-se millonari, l’art es devalua, Però sembla ser que avui en dia el que entreté i ven, desgraciadament, és no pensar; d’aquesta manera, La Cinta Blanca (vista al darrer Festival de Cinema Negre de Manresa), Synecdoche New York (obra de Charlie Kaufman del 2008), Mr. Nobody, de Jaco Van Dormael, Kinatay, de Brillante Mendoza (amb Raya Martín, directors filipins a seguir) o Thirst de Park Chan-Wook, encara no s’han estrenat a les grans sales del nostre país.
Les obres, els fets i les paraules serveixen en aquest cas per explicar i argumentar el criteri i l’exigència de cadascú. De la mateixa manera que una persona és el que diu, el que fa en el seu dia a dia, les pel·lis que mira, llibres que llegeix o música que escolta i del que n’extreu, els artistes s’expressen a través de la seva obra: des de l’omnipresent Haneke fins a Soderbergh (gran 2a part del Che, gran Benicio Del Toro, però sense lloc a la nostra llista), passant per Arnaud Depleschin, Gus Van Sant (director de la irregular Paranoid Park, amb fotografia de Christopher Doyle), Quentin Tarantino i Hirokazu Koreeda, seguidors i fidels a Lubitsch, Renoir, Ozu, Bergman, Fuller, Aldrich, Dassin, Godard i Truffaut, se’ls hi detecta una profunditat temàtica i de personatges; de la mateixa manera que al director de la divertida Zombieland, Ruben Fleischer, se li observa una naturalitat per fer cinema honest i divertit, a Lars Von Trier se li nota un superego excessiu, i a directors com PJ. Hogan, Mark Waters, Todd Philips se’ls hi veu d’una hora lluny que només busquen o esperen un guió poc menys que estúpid que els serveixi per reventar la taquilla, com si juguessin al bingo.
Hem descartat finalment Cuestión de Honor, de Gavin O’Connor, amb aromes de La Última Noche d’Spike Lee i Katyn d’Andrzej Vajda, qui despulla les vergonyes de la intervenció russa a Polònia durant la 2a Guerra Mundial. Button, Slumdog Millionaire i obres amb aquest tarannà no entren perquè considerem que són pel·lis fetes exclusivament per guanyar un Oscar; són propostes efectistes que per dir poc necessiten massa. Tot el contrari de propostes com Up, obra que conté un flashback inicial genial d’uns 5 minuts on explica de forma brillant i mesurada tota la vida del vell protagonista. I Up sí hi és entra les millors.
Aquestes són les 30 millors pel·lícules de l’any:
