Autor de diversos films de caire documental, de dos llargs de ficció (Los Condenados i Los Pasos Dobles), el gironí Isaki Lacuesta és presentat sovint com un cineasta poc accessible. Res més lluny de la veritat, i amb Los Pasos Dobles, el guionista de Garbo. El espía sembla donar un cop de puny sobre la taula al respecte, narrant una història amb estructura simplista i plena de referents, que van des de Jean Rouch a Passolini, passant pel Kiarostiami de ¿Dónde está la casa de mi amigo? i els spaghetti westerns, des de O Cangançeiro de Lima Barreto a la trilogia del dòlar de Leone, i arribant inclús a Indiana Jones i al to infantil de Robert Rodriguez.
El director de Cravan vs. Cravan ofereix un film obert i sense transicions, a l’estil de Manuscrito encontrado en Zaragoza de Wolciech Has, on a través d’una senzilla trama es van obrint interrogants que ha de resoldre l’espectador. Lacuesta va al gra, no es perd en donar explicacions ni generar interrogants metafísics. Narra les aventures de François Augiéras, qui seqüència rere seqüència es va definint com un personatge volàtil i voluble, del qual un es pot esperar qualsevol cosa. La música de Gerard Gil, i sobretot, la fotografia de Diego Dussuel aprofundeix en la fantasia i la lluminositat d’una proposta divertida i amena. La trama de ficció es combina amb les seqüències més documentalistes sobre el búnker misteriós d’aquest pintor del desert que va ser François Augiéras (el personatge està inspirat aquest intrèpid i naturalista artista), que va reconvertir en una mena de Capella Sixtina enmig del no-res del desert africà. Miquel Barceló, qui d’altra banda és el creador de la performance Paso Doble, passa llargues temporades a Mali des de fa 20 anys, i és qui va explicar a Lacuesta la història del verdader Augiéras i el ‘seu’ bunker, i gran coneixedor del país malià i del País Dogón, indrets on s’ha rodat el film.
A Los Pasos Dobles, Lacuesta ha jugat amb el seu imaginari cinematogràfic, donant llibertat absoluta a la seva vessant de narrador d’històries, que és del que es tracta en el cinema. El film, Conxa d’Or al darrer San Sebastià, és un conte en forma de pel·lícula, on l’espectador entra a l’eclèctic i accessible univers de Lacuesta, sense trampa ni cartró, i sí amb molt humor, música, sorra, amb la ingenuïtat i transparència de les historietes clàssiques, allunyant-se del cinema novel·lístic, i penetrant en el cinema entès com ‘ara us explicaré un conte’. La cultura cinèfila del director de l’excepcional Los Condenados es filtra conscient i inconscientment a cada pla, donant fe del seu caràcter artesanal i passional.
La reflexió sobre l’art i Augiéras que hi trobem a les parts protagonitzades per Barceló (el film es completa amb El quadern de fang, que en principi havia d’acompanyar la pel·li en un doble cartell, però la situació de les sales de cinema no ho permet) dota de profunditat a un film que es presenta a sí mateix com un primitiu crit que reivindica la llibertat creativa i individual com l’essència de l’art i la vida, i evidentment, de l’entreteniment cinematogràfic.
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=ZMK6qVXNl9g]
Other Articles
Arrels Nòmades, de Pius Alibek
Somewhere, de Sofia Coppola
