Millennium: L’ofici de David Fincher

MILLENNIUM: LOS HOMBRES QUE NO AMABAN A LAS MUJERES. DAVID FINCHER

El dia que es va anunciar que David Fincher seria l’encarregat de dirigir la versió americana de l’adaptació cinematogràfica del best-seller d’Steig Larsson, Millennium: Los hombres que no amaban a las mujeres, no va sorprendre pràcticament a ningú. El parentesc entre l’adaptació que va fer Niels Arden Oplev al 2009, i en el llibre del propi Larsson, amb part de l’obra del director d’El Club de la lucha, era força evident en les ganes de mostrar las parts més fosques i decadents de la societat actual. Fincher va reinventar el thriller amb Seven i el va elevar a l’excel.lència amb Zodiac, totes dues amb un assassí en serie com a gran motor; probablement, la primera d’elles va ser un dels referents en que Larsson es va agafar per escriure la primera part de la seva famosa trilogia.

Només veient com sintetitza el pròleg del film, i els estilitzats títols de crèdit, David Fincher ja posiciona la seva adaptació molt per sobre de la versió sueca que teòricament s’encarrega de revisar, i dic teòricament, perquè el que fa Fincher és una adaptació del llibre i no del film de Niels Arden Oplev. Conscient de que els fets que és narren són de sobres coneguts per la majoria d’espectadors que veuran el film, el director de La red social es limita a plasmar-los amb sobrietat però de forma massa calculada, força ben narrats això sí i amb una realització impecable, però sense arriscar en cap moment, mantenint-se massa fidel en l’estructura lineal marcada per Larsson, que no deixa de ser funcional però molt parca en originalitat. Per primer cop sorprèn que la mà del Fincher més atrevit estigui tant absent en moltes parts del film, com sí no l’importés massa segons quins aspectes (tots el relacionats amb la investigació) per ja haver-los tracta en anteriors films, mentre que sí apareix amb força sempre que el personatge de Lisbeth Salander surt a escena. I és que aquesta és la gran protagonista del film (com ho era del original literari), i és on Fincher s’agafa per donar sentit a la seva proposta, demostrant la seva gran capacitat per dirigir als seus actors, que són el millor del film. Per una banda una excel.lent Rooney Mara en la pell de Lisbeth Salander, un personatge fruit dels dies que vivim, filla de l’era d’internet , i d’esperit asocial, retratat pel director de forma perfecta; i per l’altre un encertat Daniel Craig com el periodista Mikel Blomkvist, que tot i ser un lluitador contra la corrupció del sistema, no deixa de ser un conservador orgullós de sí mateix, que només acaba anant per totes per el seu propi ego; tot el contrari de la lluita que porta a trema la dura hacker bisexual, Salander, que s’auto-converteix en una autèntica executora implacable. En la relació entre aquest dos personatges, amb motivacions similars però amb diferents ambicions, és on el film mostra les seves millors virtuts.

Millenium: Los hombres que no amaban las mujeres queda en un punt mig entre Seven i Zodiac, i passa a formar part dels films “menors” del director per culpa de no voler defraudar a ningú, tirant del seu manual, i ofici, per tal oferir el que tothom espera del film. La proposta de Fincher és del tot funcional i correcta, però no sorprenent, segurament per culpa de les limitacions d’un material d’origen que no dóna per més.

Al nivell de… The game.