Nicholas Ray va debutar a la gran pantalla amb Los amantes de la noche, al 1949, adaptant la novel·la d’Edward Anderson Thieves like us, de la qual RKO havia comprat els drets al 1941. El film va ser realitzat al 1947, però l’enfrontament entre el director i Howard Hugues, va provocar el retard. El productor John Houseman va prendre la decisió de que fos Ray qui adaptés el llibre perquè aquest podria entendre el que vivien els personatges de l’obra, que serien interpretats per Cathy O’Donnell, Farley Granger i Howard Da Silva. Estrenat el film, públic i crítics van reconèixer el talent d’un autor novell, Nicholas Ray, qui es presentava com un cineasta amb influències del film noir, amb una posada en escena realista, perquè posava la càmera allà on ell considerava que l’espectador sentiria l’acció, i també per una fotografia sòbria, directa, amb la que el tarannà de Ray, passional, visceral, indomable, quedava plasmat amb el seu cinema. De seguida es va comprovar que aquell director tenia les idees ben clares: es mostrava com un artista indomable dins i fora del plató, i necessitava el control absolut sobre les seves creacions, per experimentar i el·laborar pel·lícules com ell entenia el setè art i la vida.
I d’on sortia Nicholas Ray? Va néixer com Raymond Nicholas Kienzle un set d’agost de 1911 a Galesville (Wisconsin). Asseguren que era un jove inquiet, un apassionat de l’art, sobretot de la cultura, i els fet parlen per ell: amb setze anys escrivia i dirigia programes de ràdio, mitjà en plena expansió durant aquells anys, finals dels anys vint del segle XX, i que li permetien estar en contacte amb la cultura de l’època. Va ingressar a la Universitat de Chicago, on va estudiar arquitectura, formant part del grup d’alumnes predilectes de Frank Lloyd Wright. La debilitat de Ray pel cinemascope ve donada per la seva formació com arquitecte i la influència que va exercir Lloyd Wright en la seva trajectòria com a cineasta. Als 20 anys, el seu amor de joventut, el teatre, va trucar a la porta. Va marxar a Nova York, on es van canviar el nom pel de Nicholas Ray, i on va col·laborar amb companyies de teatre amb vocació social i esperit d’esquerres, compromès amb la realitat del país, que acabava de patir el crack del 29. Durant aquells temps, quan va assolir certa experiència, va impartir classes, va organitzar grups de treball, i va coincidir amb Elia Kazan i Joseph Losey, dos dels noms més destacats d’un teatre que va definir els problemes del poble. Ray es va interessar també per la música: blues, folk, i sobretot, jazz, varen ser altres dels seus motors creatius. Kazan durant els seus anys de teatre va formar part del Group Theatre, dirigit per Harold Clurman i Lee Strasberg, els quals, influenciats per Konstantin Stanislavski, varen obrir les portes al mètode interpretatiu ideat pel dramaturg rus. Ray va entrar en contacte amb aquest grup de teatre comunista, i també amb el Method Group, on també hi participava Kazan, centrat en la improvisació i les performances. Es gestava la fundació de l’Actor’s Studio, que va néixer al 1947, fundat pel director de Baby Doll, i pels actors Robert Lewis i Cheryl Crawford. Preparat per fer front a les exigències de Hollywood, Ray, juntament amb altres cineastes de la seva generació, Robert Aldrich, Sam Fuller, Richard Brooks, John Huston (tot i que aquest va debutar abans) entre d’altres, sense oblidar a Kazan i Losey, va ser aujdant de direcció del propi Kazan a Lazos Humanos, al 1945. L’any següent, va dirigir una obra a Brodway, Beggar’s Holiday, un musical de John La Touche, amb música de Duke Ellington. Havia arribat una nova fornada d’autors, conscients de que el cinema havia de ser més crític, amb la societat, la vida, i amb sí mateix. Eren directors que apostaven pel cavall perdedor, i potser no cal recordar la majoria apostava i aposta pel guanyador. La figura del facinerós adquiria protagonisme: Los amantes de la noche, El secreto de una mujer, Llamad a cualquier puerta, En un lugar solitario i Nacida para el mal són els primers títols de Ray. Es mostra implacable, definint el seu concepte de vida, de cinema, amb una frontalitat escènica i uns personatges que no donen treva, oferint un punt de vista crític i atrevit. Per exemple, el personatge de Humphrey Bogart, a Llamad a cualquier puerta, no dubta en assenyalar amb el dit a una societat (a la pantalla) que no dóna opció a Nick Romano, l’home a qui defensa, i que serà condemnat a mort.
Nicholas Ray, instal·lat com un dels grans directors del moment, va dirigir a 1951 a John Wayne i a Robert Ryan a Infierno en las nubes. Ray va triar a Ryan perquè havia estat boxejador, i considerava que podia mantenir a ratlla al Duc, i si fos el cas, “kick Wayne’s Ass”. Després d’ajudar a John Cromwell a The Racket, roda les notables La casa en la sombra, Una aventura en Macao i Hombres errantes, abans de la seva primera obra mestra, Johnny Guitar, un western que va més enllà del gènere. En aquest film, el primer de Ray després d’acabar el contracte amb RKO com a director de lloguer, Sterling Hayden interpreta a Johnny Logan, un pistoler que ha canviat l’arma per una guitarra, en una demostració de força de Ray, qui a través del color, el so i una trama sobre la reclusió i la sexualitat, construeix un drama amb un to poc vist a Hollywood fins el moment, i que posteriorment reivindicarien directors que adoraven el seu cinema, com Godard o Scorsese. Posteriorment, arriben els altres grans films de Ray: Rebelde sin causa, on torna a acusar a la societat de la violència i de la manca d’oportunitats pels sectors més oblidats de la societat. Segons Ray, el film protagonitzat per James Dean, narra la història d’un jove que vol viure 24 hores sense sentir-se confús. Durant el rodatge, varen improvisar, inclús, confessant-se a càmera. El resultat final, no ofereix cap dubte, ni del talent del director ni del seu punt de vista. Sangre caliente, i sobretot Más grande que la vida, a l’any 1956, a part de destacar pel so, on Ray hi posava un èmfasi perquè el considerava un element cinematogràfic vital, accentuen la passió de Ray per apropar-se a la realitat que el cinema no mostrava interès en mostrar. La irregularitat de l’obra de Ray es posa de manifest amb La verdadera historia de Jesse James, Bitter Victory, Muerte en los pantanos, Chicago, años 30 y Los dientes del diablo, on el cineasta mostra que les constants vitals del seu cinema continuaven intactes, però de forma discontinua. Trames potents, personatges marca de la casa, però narrativament, el pols li tremola, potser per l’alcohol, potser perquè ja ho havia fet tot, o simplement, perquè així és l’art i així és l’artista: genial, irregular, visceral i imperfecte.
A principis dels 60 va arribar a Espanya, per rodar Rey de reyes. Va llogar una casa a La Moraleja, al costat de la d’Ava Gardner, i l’artesà més talentós de Hollywood va entregar un film que només va funcionar al país governat pel dictador Don Paco. Nicholas Ray va marxar a Itàlia, perè el 1962 va tornar a Madrid per acabar 55 días en Pekín. Un rodatge molt dur, l’enfrontament de Charloton Heston amb Ray i Ava Gardner, l’esgotament i l’alcohol acumulats, tot plegat, va acabar amb els ossos de Ray a l’hospital, per una crisi coronària. Aquells dies van ser els darrers a un plató, i Ray va comprar un local situat al carrer Maria de Molina amb Cartagena, a la capital espanyola, que el va batejar com, Nickas, tot i que es podia entendre que el nom era Nick Ass. No ha va faltar de res, però només va durar dos anys. 55 días en Pekín, que la va acabar de rodar Guy Green, a petició de Charlton Heston, va ser un fracàs econòmic. El Nicholas Ray director deia adéu. El seu proper destí era Binghampton, a l’estat de Nova York, concretament al Harpur College, on es dedicaria a la docència, i on filmaria treballs pels seus alumnes. Els anys setanta, per tant, ens trobem amb el Ray professor de cinema. Durant aquesta època va començar a rodar We can’t go Home Again, un film experimental, on ell és el personatge: un vella glòria de Hollywood donant classe a una alumnes, a través dels quals cerca el sentit de la seva pròpia vida i del cinema, cercant qui és i el perquè de tot plegat. Ray va utilitzar diferents formats, vídeo, super 8, 16 mm, super 16, 35 mm, fotografies, fotos de fotos, i tot ho va projectar en una pantalla que gravava en 25 mm, donant com a resultat un mosaic d’imatges, amb el que Ray volia plasmar la idea de que “una cinta de cel·luloide no reconeix els límits de l’espai-temps, sinó les limitacions de la imaginació de l’home”. La multi-pantalla, amb diferents imatges repartides, ofereix diferents accions, i l’espectador és qui ha d’endreçar i donar protagonisme a cadascuna d’elles.
Nicholas Ray va conèixer a la seva futura muller, Susan Ray, durant el judici dels Vuit de Chicago, judici als activistes i manifestants contra la guerra del Vietnam que varen irrompre a la Convenció Nacional Demòcrata de 1968, que havia de posar pau entre els demòcrates, i decidir candidat, després de l’assassinat de Robert Kennedy dos mesos abans, el qual s’havia erigit com a favorit per presidir el partit. Susan era una documentalista que també hi assistia, mentre que Ray la filmava, immers en el seu darrer projecte, We can’t go home again. Ray va morir el 7 d’agost de 1979, amb 77 anys, de càncer de pulmó, i no va acabar el que hagués sigut la seva darrera pel·lícula. Susan Ray s’ha dedicat durant els darrers anys a finalitzar aquest film, que d’altra banda serà projectat per primer cop a la propera Biennale, que s’inaugurarà el proper 31 d’agost. La nova versió del film inacabat de Ray recupera tot el material original, filmat per ell, part d’aquest, amb l’ajut dels seus alumnes de Harpur College. Destacar que Susan Ray ha realitzar també el documental Don’t expect too much, treball que indaga precisament en el film We can’t go home again, i en la tasca de Ray i els seus alumnes per donar forma a aquest film. Aquest documental també es podrà veure al festival venecià. D’altra banda, destacar que Al Pacino serà Nicholas Ray en un film dirigit pel veterà Philip Kaufman, del que no tenim més notícies.
Políticament incorrecte fins i tot durant la seva mort (recordem Relámpago sobre el agua, de Wim Wenders), Nicholas Ray és un d’aquells autors que mostren amb la seva obra (i vida) que l’autor neix a través del talent, de la dedicació, del treball, i del convenciment de que l’art ha de néixer i créixer amb la llibertat, passió i transgressió que gairebé sempre acompanyen als genis com ell.
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=032XrDBUWTg]