RED STATE. KEVIN SMITH
El nivell cinematogràfic de la cartellera, com passa cada any a aquestes alçades, cau en picat. Es fa complicat apropar-se al cinema, tot i que alguna que altra excepció ens hi trobarem, per fortuna de les nostres neurones. Red State, de Kevin Smith, combina les dues sensacions. Per una banda, és una pel·lícula amb una trama ben avorrida, que narrativament no aporta res, però, que gràcies aun personatges prou potent com l’interpretat per Michael Parks, i sobretot, al tema que tracta i com ho fa, : els fonamentalistes catòlics, i a més, amb una rotunditat i grolleria ben merescuda. Hiperbòlica i amb una benvinguda i generosa dosi de mala baba, el darrer film del director de Clerks aporta una coneguda reflexió a través d’una pel·li tan atrevida com previsible: el món està ple de pirats.
Red State de Kevin Smith, Millor Film al darrer Festival de Sitges, tot i que d’entrada sembla ser un film més d’adolescents a punt de viure una terrorífica nit, és quelcom més. Sense ser res de l’altre món i sense anar al fons de la qüestió, la mofa seriosa a tots aquells fanàtics cristians que defensen el lema vida, família i castedat resulta realment demolidora. El film es pixa a la mentalitat de moviments com el tea party, representat d’alguna manera per un excel·lent Michael Parks i la seva tropa de fidels. Aquest interpreta un pastor militant i militar preparat per matar a tot aquell que no segueixi la paraula que ell difon sobre déu. Una Melissa Leo massa exagerada no acompanya, però el to de la pel·li, grotesc per moments i sempre agradable quan es tracta de tirar per terra moviments formats per individus com Sarah Palin i companyia, i la perícia narrativa coneguda del director de Clerks, ajuda a que s’arribi al final del film amb més interès que, per exemple, a Dogma. John Goodman com a poli tampoc fa res de l’altre món, però algun que altre moment hilarant, i sobretot, el discurs del pastor als seus fidels un cop han caçat als tres joves a través d’una trampa en forma d’anunci sexual, fan que els 88′ tinguin certa coartada.
En definitiva, Red State no aporta res més que una crítica redundant cap a fanàtics i ignorants que s’omplen la boca amb dogmes de fe, barbaritats religioses i prejudicis sexuals i morals que atempten contra la intel·ligència i el sentit comú, i que, desgraciadament, tenen un pes específic dins la societat del que encara és el país més poderós del planeta. Total, si coneixeu algun tarat que s’agenolli davant d’un crucifix o que es posi a resar quan té davant a dues persones fotent-se mà, emporteu-vos-el a veure la pel·lícula, que riureu una estona.
Al nivell de… The Divide.
Other Articles
Professor Lazhar: Molta educació i poc cine
