The Monuments Men, de George Clooney

Amb un repartiment per llogar-hi cadires, i un esperit i planificació dignes del classicisme del Hollywood dels cinquanta, George Clooney crea un merescut homenatge als homes que varen recuperar part del botí en forma d’obres d’art que els nazis havien robat per arreu on havia passat la seva maquinària de guerra. La trama de The Monuments Men és senzilla: Frank Stokes (George Clooney) ha de liderar a un grup de confiança per tal de trobar i recuperar les obres d’art amb les que Hitler volia omplir el seu Führer Museum, viatjant per una Europa nazi a punt de deixar-ho de ser.

Estem als mesos finals de la Segona Guerra Mundial, i un conservador d’un museu de Boston, un comissari d’art del MET, un escultor, un arqueòleg, un arquitecte i un coreògraf són els escollits. Interpretats, respectivament, per Clooney, Matt Damon, John Goodman, Hugh Bonnenville, Bill Murray i Bob Balaban, han de complir aquesta cabdal missió, ajudats per Jean Dujardin com l’inventat tinent Jean Claude Clermont, i per la sempre excel·lent Cate Blanchett, que es posa a la pell de l’espia Claire Simone, personatge basat, vagament, en Rose Valland. A partir del llibre amb el mateix títol de l’historiador Robert M. Edsel, el director de Bona nit, bona sort fa seva aquesta història real, la d’uns homes, pertanyents a la diminuta unitat militar que rebia el nom de Monuments and Fine Art and Archives, que varen posar la seva vida al servei de l’art.

De tall clàssic, amb alguna que altra píndola d’humor, i amb certa càrrega èpica i emotiva, The Monuments Men narra les peripècies d’aquest grup de superherois nord-americans. Certament patriòtica, sospitosament banal, el film, per to i intencions, gira al voltant, sense estridències ni profunditat, de l’heroïcitat d’aquests homes, sense entrar en gaires detalls ni perills. Narració fragmentada i excessivament episòdica, planificació al més pur estil d’una producció important i destinada al pur entreteniment, uns diàlegs amb certa intenció però finalment descafeïnats i previsibles, només alguna cara i comentari de Murray i de Bonnenville, i un parell de situacions curioses, donen motius per no sortir del tot emprenyat de la sala. Poca tensió, menys intensitat, diversió la justa, i entreteniment escàs, la pel·lícula recorda per to a films com Operación Pacífico de Blake Edwards, tot i que es troba en falta més acció i menys dades, i tot sigui dit, Clooney es queda ben lluny de Cary Grant; i la resta de valents, no sumen ni mig Tony Curtis.

Els que s’esperin una pel·lícula d’aventures, o una mena de clan Ocean a la guerra -tot i que hi ha algun detall que sona a repetició de fòrmula-, que s’ho treguin del cap. The Monuments Men és com a molt un exercici de memòria històrica, on Clooney mira amb orgull la societat, cultura i art occidental que volien esborrar del mapa els nazis a través d’un homenatge a uns homes dignes a ser recordats. Ara bé, la pel·li no està a l’alçada de la seva història; ni de bon tros.