Granges de pollastres abandonades, formacions dirigides a universitaris per tal que aprenguin a rentar-se les mans, vacunacions incompletes amb material caducat, guetos de blancs, informes incomprensibles per a la majoria d’humans, governs que subvencionen les Organitzacions No Governamentals, el Nord que s’enriqueix gràcies al Sud… Gustau Nerín, antropòleg que coneix de primera mà l’Àfrica des de fa més de vint anys, ens presenta una reflexió crítica sobre la cooperació al continent africà. Autor, entre d’altres, d’ Antropòleg a l’olla i Un guàrdia civil a la selva, a Blanc bo busca negre pobre aborda amb ironia quelcom que pocs tenen la valentia de fer: una crítica a la cooperació en tant que sistema d’ajuda als països amb un baix PIB.
Amb un excel·lent capítol on no pocs europeus que viuen en capitals africanes se sentiran al·ludits i riuran nerviosament, Nerín traça amb un bon llistat d’exemples la ridiculesa i la inulitat de la cooperació al segle XXI. Les seves fonts d’informació es basen en la vivència en directe de determinats projectes i en la documentació relativa a acords bilaterals, compromisos, pressupostos, etc. L’autor demostra que l’aparent solidaritat amaga interessos bàsicament governamentals, tant pels receptors d’aquestes ajudes, com pels temes proposats (o imposats si parlem sense eufemismes) com també pels països concernats.
La ideologia que desprèn el text remet a un relativisme cultural, a una voluntat de difondre que la jerarquia cultural no existeix, que els africans no tenen per què seguir els models i els patrons europeus. Que els africans saben bé el que els fa falta. Que els africans són capaços de construir letrines als seus pobles. Que hem de posar fi a la idea que el que ja no serveix a Europa segur que serà útil a l’Àfrica.
Redactat de manera planera però no per això feble pel que fa a les fonts, el llibre peca a vegades d’una excessiva generalització i d’una certa manca de constructivisme. Tot i així, és un llibre de referència per tothom interessat en la cooperaicó i, d’una manera més global, en saber on van a parar i com es gestionen els nosatres impostos. Si tenim en compte, a més a més, que al nostre país les crítiques a la cooperació són gairebé inexistents, l’aportació de Gustau Nerín al respecte és molt valuosa.