Cobain Íntimo és un autèntic homentage a possiblement la darrera gran figura mediàtica del panorama musical que va aconseguir revolucionar el mercat musical, sense perdre honestedat i autenticitat, Kurt Cobain. Amb Chris Novoselic i Dave Grohl va donar un gir a un panorama pop-rock que vivia uns temps d’activitat abrumadora, amb l’aparició de bandes com Afghan Whigs, Pixies, Girls Against Boys i l’escena de Seattle, on els mateixos Nirvana, Mudhoney, Pearl Jam, Soundgarden, Screaming Trees i Alice in Chains van permetre a la premsa especialitzada es va apropiar del mot grunge, utilitzat per Mark Arm de Mudhoney per referir-se al so del seu grup. Amb referents imprescindibles com The Beatles, Sonic Youth, els citats Pixies i Mudhoney, el líder de Nirvana, creador de cançons que sonaven amb una ràbia, melodia, i una estridència sublimes, com Smells Like Teen Spirit, tema que era un cant contra qui acaba per absorbir tot, el mainstream, contra el passotisme de l’anomenada Generació X que no se sentia pas aludida per la lletra d’un artista que detestava el conformisme inherent en la seva generació i en posterior, Frances Farmer Will Have Her Revenge on Seattle, on més que mai Cobain recorda a Lennon cantant, Come As You Are, tema amb aromes Beatles per tot arreu,…i així ens podríem estar fins demà.
Kurt Cobain provocava amb la seva expressió artística, i finalment demostrava, que quan un té talent, res l’ha d’aturar. I si bé després de publicar Bleach i de fer una mini-gira va haver de buscar feina i fins i tot va arribar a pensar seriosament la possibilitat de crear un negoci de manteniment d’oficines (Kurt Cobain va treballar de porter durant un temps), finalment, l’èxit comercial de Nevermind va ser demoledor. Van signar amb DGC Records (filial de Virgin Records, qui va rebre la recomanació explícita de Thurston Moore i de Kim Gordon), es van posar a les mans de Butch Vig, qui amb l’ajuda d’Andy Wallace (co-productor de Seasons in the Abyss d’Slayer), van fer les mescles i van donar la forma final a un disc que desbancaria del número ú del Billboard a Michael Jackson un 22 de gener de 1992. Recordar a Cobain és sempre aire fresc. No obstant, 1992 sembla molt llunyà en tots els sentits, i avui en dia sembla impossible un fenòmen de tal magnitud a tots nivells.
El llibre és una autèntica biografia de Cobain, fins i tot amb un punt fetitxista. Charles R. Cross, el creador de Heavier Than Heaven, es va passejar per les diferents cases on havia viscut Cobain, per les sales de gravació, i fins i tot dins del llibre trobem rèpliques de treballs de dibuixos fets per Cobain quan era petit, certificats escolars, fotografies de la seva infància, duplicats dels folis on escrivia les cançons o feia esboços de temes, passis de premsa de concerts, i el que és més interessant, un generós recull de fotografies que recorden la vida de Kurt Cobain fins el dia de la seva mort. Des de la seva relació obsessiva amb la seva primera guitarra, la seva hiperactivitat, quan era adult sobretot artística, els problemes estomacals, l’afició per dibuixar des de ben petit, les ganes d’expressar sensacions, l’amor pels animals, la primera maqueta (amb 15 anys amb un grup liderat per ell anomenat Fecal Matter), el seu sarcàstic i surrealista sentit de l’humor, Courtney Love, Frances, les drogues, la decepció per considerar que s’havia convertit en el que més detestava, l’odi a la fama i a la publicitat, la creativitat desbordant i finita, les mil i una creacions que començava (després de gravar In Utero es va endinsar en les arts plàstiques), el fàstic que li feia ser una figura de moda, idolatrada i idealitzada, i finalment, la mort d’un de les màximes figures de la història de la música. Kurt Cobain, l’home i l’artista, un creador que va ha deixat un llegat artístic imprescindible per entendre la música rock, d’un autor amb majúscules que ens va deixar i només ell sap com i perquè. Amb Cobain Íntimo es recupera l’essència de l’autor d’ Aberdeen, de la mateixa manera que ho va fer Gus Van Sant amb Last Days i AJ Schnack amb el documental About a Son. Algun dia es recuperarà també l’essència de l’art?
“Sento que, d’alguna forma, aquesta societat ha perdut el sentit del que és l’art. L’art és expressió. A l’expressió necessites un 100% de llibertat plena, i la nostra llibertat per expressar el nostre art està sent seriosament ‘jodida'”. Kurt Cobain