L’ Editorial RM ha reeditat El Eternauta, el mític i intemporal còmic d’ Héctor G. Oesterheld, guionista, i Francisco Solano, dibuixant. Publicat a través del la revista d’historietes argentina Hora Cero Semanal (de l’Editorial Frontera, creada pel propi Oesterheld) des de 1957 a 1959, el còmic ha viscut diverses vides, en forma de diferents edicions. A través de la citada publicació, que va sortir a la venda per primer cop un 4 de setembre de 1957 (el Dia de la Historieta a Argentina justament per aquest motiu), i per on han passat clàssics de la vinyeta com el Sargent Kirk i Ernie Pike, El Eternauta va tenir vida fins el 18 de novembre de 1959, quan Hora Cero va morir.
L’ edició de El Eternauta que ens poresenta l’Editorial RM, respectant al màxim l’elegant format original, destaca per aquest motiu, per retre homenatge al còmic original, tant per l’enquadernació, com per la portada, tipus de paper i esperit que desprèn. Recordem que la novel·la gràfica narra la història de Juan Salvo i els seus familiars i amics, els quals intenten sobreviure a una mena de virus que ha infectat mortalment l’aire que respiren. Veuen a la gent morir des de la finestra de casa seva, però encara no s’han adonat que l’odissea no ha fet res més que començar. La cursa per sobreviure, per saber què passa i per combatre a humans que són capaços de qualsevol cosa per acumular queviures i tot el que calgui per aguantar amb vida un dia més serà imparable i plagada de dificultats.
Amb la reedició de RM, no només recuperem El Eternauta. També recuperem la memòria de Héctor G. Oesterheld, qui va lluitar contra la dictadura de Videla, sent cap de premsa de los Montoneros. Juntament amb part de la seva família, Oesterfeld va ser segrestat el 4 d’abril de 1977, per les forces armades repressores. Abans, les seves quatre filles ja havien desaparescut. Autor de Dr. Morgue, Patria vieja, Hueso clavado, Pereyra, taxista, Santos Bravo, Che, La Guerra de los Antartes, Vida del Che, Evita, vida y obra de Eva Perón, 450 años de guerra contra el Imperialismo, un nom com el d’ Oesterfeld, com bé mostra a El Eternauta (no oblidem El Eternauta II, més política i agressiva, publicada al 1976), és avui més necessari que mai. Un exemple, una de les meves frases preferides del protagonista: Ara no és temps d’odiar; és temps de lluitar.
Com bé diu Italo Calvino, clàssics són aquelles obres que mai acaben de dir el que tenen que dir, sempre ens estan donant idees i motius per pensar i dubtar, fer-se preguntes. Clàssics són les obres que, quan es revisen, semblen nous, perquè són una font inesgotable de pensament i entreteniment. Són eterns, com El Eternauta.
