Pablo Auladell ha convertit en còmic El paraíso perdido, l’universal poema de John Milton publicat el 1667. L’obra original la conformen més de 10 mil versos sense rima que evoquen la caiguda d’Adam i Eva del paradís, quan són expulsats per Déu un cop s’assabenta de que l’han desobeït i han caigut a la trampa de Satanàs. L’autor valencià va acceptar l’encàrrec de convertir la immensa epopeia en una novel·la gràfica, molt comentada durant la Il·lustració, i que va ser, entre d’altres, font d’inspiració per Haydn per compondre La Creació. Sexto Piso Editorial ha publicat aquest immens treball d’un Pablo Auladell que assegura que només després de cinc anys de projecte i dos anys de feina, un cop el llibre acabat, es va sentir capaç realment de dibuixar l’obra de Milton.
Des del llunyà El camino del tirititero, passant per les il·lustracions a diferents obres, el dibuixant i historicista alacantí ha mostrat del que és capaç en escollides ocasions. I mai ens ha deixat indiferent. És interessant observar com el seu dibuix ha passat de ser angulós, dinàmic i concret a esdevenir grandiloqüent, estàtic i pictòric. Des del seu debut amb Edicions De Ponent, el citat El camino del titiritero, obra que bevia de Ricard Castells i de Dave McKean, en la que ens embarca en una faula dels seus dies com a cantautor-poeta de bars, La torre blanca, on torna a mirar al McKean de Cages, o Soy mi sueño, on per primer cop les seves tintes acompanyen un guió aliè (de Felipe Hernández Cava, un dels precursors del còmic artístic a través de la seva revista Madriz), Auladell ha anat donant mostres del seu talent. Són ‘només’ quinze anys de trajectòria professional, i d’evolució i creixement constant com autor; ara bé, ja és un nom entre noms.
Les dues influències que ens vénen el cap des del primer moment quan un es submergeix a l’adaptació d’El paraíso perdido són Goya i El Greco. Tot i esdevenir èpic i monumental, Auladell s’infiltra en el poema de Milton amb la sobrietat dels grans artistes. Com si es despreocupés del dibuix en sí, Auladell crea ombres i atmosferes -aquí recorda a Goya- com si tractés d’acompanyar el poema del segle XIX. Majestuoses i solemnes, les il·lustracions pictòriques creen un embolcall indefinit i hipnòtic, a través del qual hi desfila la omnipresent història de Satanàs, personatge troncal del poema, que oscil·la entre la batalla del cel i la tragèdia d’Adam i Eva. Les permeabilitat i la mutació de les formes i dibuixos, i també dels personatges, el caràcter voluble de tots ells -mirada a El Greco-, el traç inconcret i difús, esdevenen tots ells trets característic d’un dibuix que s’adapta a la universalitat i l’angoixa del poema de Milton, i que presumiblement s’entén com la millor actitud per abordar-lo.
Resulta interessant detectar el contrast entre la quietud del poema i el caràcter indomable del dibuix. El còmic és moviment, en canvi el poema de Milton és d’una grandiloqüència estàtica impertèrrita. Auladell crea una nova versió de l’obra, redueix el text , amb frases breus i precises. Les il·lustracions, que fluctuen i canvien per tractar-se d’un treball de diversos anys, converteixen el poema en una tramoia, en una escenificació teatral i operística entintada, de decorats, de món creat, “de treball artesanal d’un déu creatiu”. El seu dibuix ha sabut expressar i recollir la indignació de Milton cap a Déu pel seu estat de salut. Va dictar el poema a les seves nebodes un cop es va quedar cec, i el to del poema, de cabreig perquè Déu permet el dolor inclús dels misericordiosos i dels bondadosos, condensa l’essència del cristianisme.
Podem pensar que Auladell (sense intenció de sonar a crítica negativa) minimitza el potencial de les seves il·lustracions al convertir-les en petites vinyetes amb diàlegs. M’agrada imaginar-me els seus dibuixos en pantalla gran mentre es va recitant el poema de Milton. Seria un exercici literari i visual increïble. La càrrega emocional i la intensitat del missatge de les il·lustracions acompanyada del text original estic segur que donarien lloc a una experiència artística de primer ordre. La mística i el caràcter mític del dibuix i del poema es fondrien en una obra mestra inoblidable.
Còmic artístic en majúscules, El paraíso perdido torna a encendre el debat envers el còmic i els que l’entenem com la disciplina artística on hi caben els projectes més ambiciosos, desafiants, independents i alliberats del moment. Treball que ha passat per diferents fases, que es fan evidents per les fluctuacions d’un dibuix que es percep viu i portaveu dels canvis de l’autor durant el procés creatiu, Auladell ha ensenyat un camí per explicar mite i històries universals gràcies a un estil tan monumental com suggeridor, idoni i ajustat a les paraules, missatge i universalitat de l’obra eterna de Milton.
L’home dels nassos, una experiència singular
La sombra del actor, de Barry Levinson
