Vladimir Makanin i la nova Rússia

L’inici d’ El prisionero del Cáucaso, títol utilitzat també per Pushkin, Lérmontov, Tolstoi i Bitov en el seu moment, diu El més probable és que cap dels dos soldats sabés que la bellesa salvaria el món…, deixa entreveure un punt de vista romàntic i transgressor. Valorant que l’autor és el responsable d’Asan, novel·la guanyadora del premi Gran Llibre, màxima guardó de la literatura russa, Vladimir Makanin (Orsk, 1937), i valorant que ens endinsem en un relat curt que reflexiona, com fa la citada novel·la (aquesta, de forma exhaustiva) sobre la segona part de la guerra de Txetxènia, el 1997 i 1998, les paraules que obren el conte que dóna títol a l’obra publicada per Acantilado són una mostra de l’ambició literària de l’escriptor. Estem davant d’un conte anti-bel·licista, però no emet únicament un judici moral; crea un vincle amb els soldats, una mena d’empatia, transmetent les sensacions i emocions del combat in situ, i mostrant de forma subtil l’estupidesa i absurditat de les guerres. Les 50 pàgines d’El prisionero del Cáucaso són suficients per mostrar-nos la categoria de Vladimir Makanin.

Un antilíder, La letra A i Un cuento logrado de amor completen el recull de contes del volum. A Un antilíder, Makanin exposa les dificultats per acceptar les circumstàncies de la vida, sobretot si hi ha una manca d’autoestima i aplom que pot arribar a provocar o bé enveja, o bé ràbia incontrolada, o bé una sensació de buit i impotència desesperants, que pot desembocar en violència. A través d’una sèrie de personatges, amics de tota la vida gran part d’ells, l’autor reflexiona sobre les relacions interpersonals i la introspecció, això com el dèficit d’honestedat que sovint desenfoca i contamina les amistats, els matrimonis, i les societats. A La letra A ens situem a un gulag a Sibèria, i es crea una mena d’analogia entre el gulag, que poc a poc va destructurant-se i en definitva, desfent-se, quan realment, l’autor parla de la descomposició de la Unió Soviètica, dels seus dogmes, ideals i trets fundacionals, posant a prova a una sèrie de personatges al límit. El cru i cínic Un cuento logrado de amor, en la línea de La letra A, ens posem a la pell d’una parella que intenta adaptar-se als nous temps, lluny de la intransigència i immobilisme stalinista i post-comunista. Lúcid i suggeridor, Makanin defineix les dificultats les persones per canviar d’opinió i de rol, posant en dubte si la capacitat d’adaptació de l’ésser humà és tan gran com ens pensem. Realment, som tan flexibles com ens pensem? Perquè ens resulta tan complicat adaptar-nos als canvis, o simplement, canviar d’opinió? L’autor reflexiona indirectament sobre el seu país, sobre els russos, però també, sobre la condició humana. I el mèrit, sí, està en la reflexió, però també, lògicament, en com ho fa: silenciós, directe, diàfan i mordaç a la vegada, la seva prosa destil·la cinisme, realisme i profunditat, acostant-nos a la intimitat més inconfessable dels personatges.

Alumne avantatjat del pare de la prosa de carrer soviètica, Yuri Trifonov, cap visible d’una generació que bevia de Chejov i dels grans novel·listes nordamericans de la primera meitat del segle XX, com Scott Fitzgerald i John Dos Passos, Makanin es va fer un nom a nivell internacional gràcies a La bella muchacha de ojos grises. La seva carrera literària va començar al 1967, amb Línea recta, tot i que ell és matemàtic, enginyer i cineasta de formació. Però la literatura va ser el que li va permetre oblidar la fredor i automatismes i viatjar a l’apassionant camp de les lletres i de les històries, i per tant, de la vida real. I aquesta és una reflexió de Makanin, qui es va convertir en escriptor durant els anys més calents de la guerra freda, a mitjans dels 60, quan tot feia pensar que la guerra nuclear ho fulminaria tot. Afortunadament, el seny va vèncer, tot i que mai ho fa de forma absoluta. Ara bé, sí que va ser definitiu el pas de Makanin al món de la literatura.

Potser, el títol més conegut de Makanin és El profeta, que tan bona crítica va rebre al diari Pravda, creat durant els anys de convalescència per un greu accident de cotxe, situació que va empènyer a tot un matemàtic com ell obrís la seva ment per acceptar, després de vàries operacions sense èxit, posar-se a les mans d’un curandero analfabet, el qual, i que gràcies a mètodes extrasensorials el va curar del tot; Solo y sola, El pasadizo i Un río de rápida corriente són altres obres importants d’aquest veterà i clàssic escriptor rus, pare de la generació d’escriptors d’entre els quals destaca Dimitri Bykov.

Una excel·lent forma d’iniciar-se en el seu univers literari és amb aquest excel·lent llibre de contes, El prisionero del Cáucaso (y otros relatos) (Acantilado, 2011), amb traducció d’Olga Korobenko.