Un dia abans de que els treballadors d’arreu del món sortissin al carrer a manifestar-se pels drets laborals i contra les retallades socials, ell va deixar d’arrossegar les penes, misèries, esperances i il·lusions del nostre planeta, com il·lustra el dibuix de Roberto Aníbal (Bob Row). Gairebé un segle és el que ha viscut el físic (per estudis), escriptor (per ofici) i pensador (per vida), l’anarco-cristià (per ideologia) Ernesto Sabato, un dels intel·lectuals argentins que va viure els sis cops d’estat que el país de la pampa va patir durant el segle XX: “Jo em desperto cada matí i me n’adono de que sóc argentí”, és una de les perles de l’escriptor que va morir dissabte 30 d’abril al domicili on residia des de 1945, a Santos Lugares, i que va impedir l’homenatge que li tenien preparat a la 37a Fira del Llibre de Buenos Aires durant el dia següent. Ell mateix deia que “la vida és tan curta i l’ofici de viure tan difícil que quan un comença a prendre’l, s’ha de morir”, perquè com el mateix autor de El túnel (Seix Barral) escriu a l’assaig La Resistencia (Seix Barral), “Els homes troben en les mateixes crisis la força per la superació”, i per tant, es dedueix de forma lògica i raonada (tot i que el propi Sabato deia que “La raó no serveix per l’existència”), que durant els gairebé cent anys de vida -tot i la por que li tenia al futur, perquè allà hi veia la mort-, a més de ser un escriptor que explora la zona obscura de l’ànima humana i les obsessions del mateix món que l’animal més sinistre (així definia a l’ésser humà) domina, va saber gaudir dels petits moments de llibertat que ningú ens pot treure, com una “taula compartida amb la gent que estimem, una passejada entre arbres, la gratitud d’una abraçada” (extret de La Resistencia).
Fill de la província de Rojas, Buenos Aires, adolescent anarquista (proper al grup de Severini Di Giovanni), Secretari General de la Federació Juvenil Comunista, Sabato s’havia doctorat en física amb 22 anys, a l’any 1943, però “la llum i el caos que el van lliurar durant uns anys del caos de l’existència humana”, gràcies als seus estudis, no varen ser suficients motius per no abandonar la disciplina científica i abraçar-se a la literatura. El seu primer treball literari va ser un estudi sobre La invención de Morel d’ Adolfo Bioy Casares, i posteriorment va escriure articles al diari La Nación. Destacar també que al 1943 va publicar una traducció de El ABC de la relatividad de Bertrand Russell. Al 1945 publica Uno y el universo, on es rendeix davant de l’abisme existencial que l’havia dut la ciència. Amb la literatura troba el camí per reflexionar sobre aquell abisme, sobre el dolor de la vida, i tot i que no hi troba solució però sí remei, les lletres li donen l’oportunitat d’expressar un neguit pessimista (a qui defineix com l’idealista desil·lusionat, modificant l’aforisme de Nietzsche: Un pessimista és un idealista ressentit), inconformista i crític amb el món i l’individu. La seva primera novel·la, El túnel, es publica al 1948 gràcies al diari Sur (va ser rebutjada per totes les editorials que van rebre el manuscrit), i és immediatament un èxit internacional, sent una novel·la emmarcada en la corrent existencialista, elogiada per Camus (un dels seus referents, a part de Dostoievski, Kafka, Nietzsche, Proust, Woolf, Unamuno i Sartre), i traduïda en almenys deu idiomes, i que ha estat adaptada a la gran pantalla (la primera, amb un guió de Sabato i dirigida per León Klimovsky, pel cinema; José Luis Cuerda va fer una adaptació per televisió; i la darrera, la d’Antonio Drove, amb Peter Weller i Jane Seymour, també, per la gran pantalla). Durant la dècada dels 50 publica els assajos Hombres y engranajes (1951), Heterodoxia (1953), sent nombrat, al 1955, interventor de la revista Mundo Argentino pel govern provisional de la Revolució Libertadora, càrrec al que renunciaria l’any següent pel cas de les tortures a militants obrers: El caso Sabato. Torturas y libertad de prensa. Carta abierta al general Aramburu (1956) és l’assaig on trenca el seu compromís amb el cop d’estat perpetrat, i mateix any que apareix Operación Masacre, treball d’investigació de Rodolfo Walsh, un de tants intel·lectuals desapareguts durant el cop d’estat de Videla i companyia.
El mateix any publica El otro rostro del peronismo (1956), on mostra l’antipatia cap a Perón, on es guanya a la vegada l’animadversió de cert sector intel·lectual (el de sofà, copa i puro). Al 1961 arriba una de les grans novel·les de la literatura española, Sobre héroes y tumbas, situada durant els darrers anys del primer peronisme, protagonitzada per una família aristocràtica argentina en decadència, els Vidal Olmos, a més d’altres trames entrecreuades com La Formación de Martín (sobre la que el seu fill, Mario Sabato va fer una pel·li, i és el capítol del llibre on Sabato pare ens presenta a Martín, fill d’un artista frustrat i d’una dona de carrer que s’enamora d’Alejandra ) i Informe para ciegos (una mena de metàfora sobre les pors i crims amagats i tapats de la humanitat, fent referència al mal hàbit de no parlar del que ens resulta desagradable). Posteriorment es varen publicar altres assajos, El escritor y sus fantasmas (1963), Tango, discusión y clave (1963), Romance de la muerte de Juan Lavalle. Cantar de Gesta (1966), Significado de Pedro Henríquez Ureña (1967) i Aproximación a la literatura de nuestro tiempo: Robbe-Grillet, Borges, Sartre (1968), on l’escriptor tornava a mostrar les dots d’investigador que va desenvolupar durant l’etapa universitària a La Plata. Al 1971 publica Claves Políticas, i passa a col·laborar durant un temps amb el diari La Opinión. Al 1973 apareix La cultura en la encrucijada nacional, un altre recull d’articles i assajos. Al 1974 surt a la llum la seva tercera i darrera novel·la, Abbadón el Exterminador, una obra apocalíptica, on ell és un dels protagonistes, que evoca les èpoques més fosques de la història d’Argentina, així com capítols de la història universal més recent d’aquells anys, com el nazisme, la posterior guerra mundial, o els horrors del Vietnam, sense oblidar les bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki, posant de manifest un punt de vista pròxim al de la literatura russa del segle XIX, encapçalada pels seus admirats Dostoievski, Tolstoi i Turgénev. Aquell mateix any va rebre el Gran Premi de la Societat Argentina d’Escriptors, i durant l’any següent, va obtenir premi de Consagració Nacional de l’Argentina, el premi a la Millor Novel·la Estranjera a França per Abbadón el Exterminador, i el premi Medici per la mateixa obra.
Al 1976, Jorge Rafael Videla, juntament amb Emilio Eduardo Massera y Orlando Ramón Agosti, donen el sisè cop d’estat que va tenir lloc a l’Argentina durant el segle XX, iniciant l’anomenat Procés de Reorganització Nacional, posant fi a la democràcia presidida per Maria Estela Martínez de Perón. Durant vuit anys, Videla va dirigir la dictadura més brutal de totes les que van haver abans al seu país, i tant el realista realista Ernesto Sabato com el realista màgic Jorge Luis Borges, varen recolzar el cop d’estat, i fins i tot, al 1979 es van reunir amb Videla, en una trobada on tots dos van sortir elogiant al dictador: Sabato va dir de Videla que li havia donat una gran sensació, i Borges fins i tot va mostrar-li gratitud per haver donat un necessari cop d’estat. Potser, pel període diguem-ne videlià que va patir Sabato, o per la falta d’empatia que sentia cap els Montoneros (que al 1970 es van estrenar amb el segrest i assassinat del general Pedro Eugenio Aramburu, cap visible del cop d’estat de 1955) 1978, a Madrid, va rebre la Gran Creu al mèrit civil, tot i que la República Francesa presidida per Valéry Marie René Giscard d’Estaing, a l’any 1979, el va distingir com a Comandant de la Legió d’Honor, mateix any, per cert, que Sabato va dir que a Argentina no hi havia desapareguts. El final de la dictadura va arribar amb la caiguda de la tercera junta militar a causa de la derrota a la Guerra de las Malvinas, provocant que mesos després es decidís convocar unes eleccions pel 30 d’octubre de 1983, en les que va sortir vencedor Raúl Alfonsín, candidat d’Unió Cívica Radical. Ernesto Sabato va ser nomenat per Alfonsín president de la Comissió Nacional sobre la Desaparició de Persones (Conadep), l’anomenat Informe Sabato, document que comptabilitza gairebé 9000 desapareguts i l’existència de 340 centres de detenció il·legal i tortura, i que va servir per iniciar el procés i condemna de les diferents juntes militars de la dictadura de Videla, tot i que les lleis de Punto y Final i els posteriors indults concedits pel peronista Carlos Menem (Sabato va ser contrari a les lleis de perdó) van frenar un cas que no es va tancar fins el 22 de desembre del 2010. Les conclusions del mateix informe les va publicar en el posterior Nunca más, on d’alguna manera es desdiu del que va dir sis anys abans durant la reunió amb la cúpula de Videla, i mostra la cara humana i demòcrata per la que se l’ha de recordar. Al 1984 rep el Premi Cervantes, sent el segon escriptor argentí, després de Borges, en rebre’l. Entre la letra y la sangre (1988), les memòries Antes del Fin (1998), el llibre gratuït publicat a Internet a través de Clarín, La Resistencia (2000) i les reflexions realitzades a través de passejades per un país que estima, España en los diarios de mi vejez (2004), són els darrers assajos que publica, i un any després del darrer llibre, deixa de sortir de casa, i de llegir i d’escriure, ja que els seus ulls no li permetien, passant llargues estones pintant.
“Quan mori, vull que em vetllin aquí mateix perquè la gent del barri pugui acompanyar-me durant aquest viatge final. Vull que se’m recordi com un veí, sovint ‘cascarràbies’, però en el fons un bon paio. És tot al que aspiro”. Aquest va ser el comentari de Sabato, segons paraules del seu fill, Mario, abans de morir, 55 dies abans de que complís els 100 anys. “El preciós consòl de trobar el món en una ànima, d’abraçar a la meva espècie en una criatura amiga“, observa Hölderlin, és la cita amb la que s’inicia La Resistencia, un llibre que comença amb unes paraules que són un regal per la vida, un motiu per recordar a un autor i pensador que demostra que la literatura no canvia res, però ho podria canviar tot, i encara més, per definir un estat d’ànim potser vital per seguir creient en el món: “Hi ha dies que em llevo amb una esperança demencial, moments en els que sento que les possibilitats d’una vida més humana estan a l’abast de les nostres mans. Aquest és un d’aquells dies.”
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=uFdAy-B2MZA]