Fet i moldejat a si mateix, contra vent i marea, contra la família i ell mateix si calia, Jerry Lee Lewis és el gran supervivent del rock n’ roll. Bigger than life, l’Assassí, el Killer, és el mite del rock n’ roll que converteix la dita ‘la realitat supera la ficció’ en la veritat més absoluta. Nascut en una família d’avantpassats de redneck d’un conte d’Alan Heathcock, de la qual va aprendre entre altres coses a estimar i necessitar la música per respirar, Lewis representa la lluita i la redempció. La lluita per ser qui es vol ser, sense res que t’aturi. I la redempció de qui abaixa el cap ni davant de l’Esperit Sant ni d’Elvis. Nick Toshes, l’escriptor i assagista, autor d’alguns dels llibres més interessants sobre rock n’ roll, i hereu dels mites de la literatura nord-americana, és l’autor de la bigrafia Fuego eterno. La historia de Jerry Lee Lewis, publicat el 1982 i que per fi gràcies a Contra Ediciones podem llegir en castellà.
El llibre de Tosches, de qui s’ha de remarcar el seu estil narratiu amb aromes -sense exagerar- que van des de William Faulkner a Cormac McCarthy, ens explica la història de la família, la vida d’un home que apuntava a predicador i que finalment va esdevenir una de les grans estrelles del rock n’ roll. La biografia i el relat familiar es barregen amb l’estatus quo de la indústria musical i l’explosió de la cultura popular. Hellfire no és només un dels llibres de rock més importants. És també una obra que posa de manifest la importància que conté narrar des d’una realitat que s’aproxima a la ficció; o és a l’inrevés? I en el cas de The Killer, només cal endinsar-se en l’obra de Tosches. Drogaddicte, bígam, filopederasta, ell solet va esborrar la paraula innocència del diccionari del rock n’ roll. Des del moment en el qual va gravar Whole lotta shakin’ goin’ on, res va ser el mateix. Mai s’havia sentit ni vist res igual. Tot i els intents del govern de frenar aquell diable sobre rodes, la joventut va dir que allò era el que estaven esperant i la música que els alliberaria.
No crec que sigui molt agosarat dir que Jerry Lee Lewis és el primer gran salt mortal per entendre la importància del rock n’ roll al llarg del segle XX com el moviment cultural que va suposar un punt i a part per la societat. La realitat és que si hi ha algú que va consolidar les bases del rock n’ roll com la música de la rebel·lió, la música que fusionava la música negra i la música blanca amb l’actitud canalla que va desafiar les regles del joc fins al moment establertes, va ser ell i només ell. Esteu pensant en Elvis? Elvis era el rei; però Jerry Lee Lewis era el Killer. Estava per sobre de la monarquia i del bé i del mal. Perquè era el millor, sí, i perquè era indomable, incorrecte, excessiu i com diu Tosches, “los hechos fríos y duros y el mito son uno y el mismo: una realidad de profundidades míticas y aura mítica”. Pur rock n’ roll.
Si Bill Haley va sentar les bases del rock n’ roll, si Little Richard i Chuck Berry van posar el color, i Elvis el va posar en òrbita, Jerry Lee Lewis va ser el primer a convidar el diable a la festa. Algú es pot imaginar què devia ser veure a Jerry Lee Lewis a la dècada dels 50 atacar el piano d’aquella manera i moure els dits pel teclat amb aquella increïble velocitat? Després de llegir Fuego eterno. La historia de Jerry Lee Lewis estic més a prop que mai, no només d’imaginar-m’ho, d’entendre-ho.
