Dante Panzeri: Per ser seriós, el futbol ha de ser un joc

FÚTBOL. DINÁMICA DE LO IMPENSADO

Capitán Swing

No hi ha manera més seriosa de mirar i gaudir del futbol que veure´l com un joc on dos equips lluiten per posseir una pilota i ficar-la a la porteria contrària. Aquest esport tan senzill i complexe consisteix en el duel directe de dos equips formats per onze jugadors que lluiten per una pilota i marcar gol a la porteria contrària. Els jugadors de cada equip han d’associar-se, col·laborar i cooperar, ser altruistes entre ells, i oferir una dinàmica de joc per tal de guanyar el contrari. Ara bé, la victòria coneix, a grans trets, dos camins. Una és posseir la pilota, proposar un joc d’atac, combinatori i associatiu, treballant la jugada amb paciència i velocitat, i el·laborar un atac suficientment ràpid, però pacient, amb les passades que calguin, i a la vegada improvisat, per tal de mantenir la pilota com és temps millor i així crear com és ocasions de gol millor per tal de marcar el màxim de gols possibles. L’altra és esperar, defensar-se, intentar anul·lar la proposta del contrari, contenir el seu atac, desesperar-lo i anul·lar-lo, per tal de recuperar la pilota i llavors, atacar en línia recta i arribar a la porteria contrària com més ràpid millor. Són dos conceptes de joc antagònics, totalment oposats, però tots dos han triomfat. No obstant, podem trobar similituds en tots dos: en tots dos pot haver rigidesa tàctica, en tots dos podem trobar jugadors que improvisen, un equip que aposti per un concepte de joc pot aplicar en algun moment l’altre, inclús, segons el partit, pot optar per un o altre; però, la similitud més evident és que totes dues apostes estan pensades per guanyar. Ara bé, sobre aquest senzill i apassionant tema, pels que estimem el futbol, se n’ha escrit i molt. Qui millor ho ha fet, segurament, ha estat Dante Panzeri (Córdoba, 1921- Buenos Aires, 1978), periodista argentí que va escriure sobre aquest tema i sobre d’altres, relacionats amb l’esport rei, qui afirmava, precisament, que per ser seriós, el futbol ha de ser un joc; ni més ni menys. Afortunadament, pels futboleros, Capitán Swing publicar per primer cop al nostre país Fútbol. Dinámica de lo impensado, amb magnífiques introduccions de Santiago Segurola i Ezequiel F. Moores, probablement, el millor llibre de futbol que s’ha publicat mai, això sí, si entens el futbol com la més perfecta introducció a la lliçó humana a la vida cooperativista i un esport on guanya qui fa un elogi a l’espontaneïtat, al talent, a la creativitat, a la dinàmica del que és impensable i/o impensat, incontrolable, alegre, lliure, imprevist i improvisat.

Des de la humilitat que dóna estar segur que finalment només es pot estar segur de no saber gairebé res, Panzeri inicia aquest assaig futbolístic assegurant que Fútbol. Dinámica de lo impensado no serveix per res. Tal qual. No serveix per jugar a futbol, no serveix per ensenyar a jugar a futbol, no serveix per comprendre el futbol, no serveix per aprendre a jugar a futbol… en tot cas serveix per pensar sobre futbol i per mirar-lo amb uns altres ulls. Panzeri detesta el negoci que hi ha al voltant del futbol, l’obsessió per guanyar de mandataris i entrenadors resultatius, individus que no respecten el futbol, que només respecten l’ambició de guanyar i aixecar trofeus com sigui. Pel periodista argentí, autor també de Burguesía y gangsterismo en el deporte i director del rotatiu El Gráfico durant uns quants anys, tot el que té a veure amb els diners i els interessos econòmics, atempta directament contra la idea d’un futbol obert, lúdic i pletòric d’art, cooperativisme i somriures. Segons Panzeri, la “Revolució Industrial” en el futbol està representada, entre d’altres motius, pel pes de l’economia, la quantitat de diners que hi ha en joc, la deshumanització-destructivitat del jugadors amb el joc i la divisa, la substitució de la improvisació per la obediència sistematitzada, la productivitat, el predomini del jugador egoista-angoixat i la progressiva extinció del jugador altruista-despreocupat i la substitució de l’ídol nascut per l’ídol inventat per l’aparell promocional-publicitari partícip de la industrialització de l’espectacle. El futbol s’ha convertit en el que el sistema ha volgut. Panzeri, avui en dia, al·lucinaria, si veiés en què s’ha convertit el futbol, una mena d’opi del poble, un exercici excessiu d’hedonisme i esport protagonitzat, en gran part, per individus egòlatres que s’han convertit en petits déus admirats i copiats per la canalla i per adults que fins i tot imiten els seus pentinats. El futbol que defensa Panzeri, no obstant, encara existeix. Sense anar més lluny, el Barça de Guardiola és un clar exponent del futbol entès com un joc lliure, tot i que Guardiola parteix de l’ordre per arribar a l’espontaneïtat i a l’ordre natural del futbol, mentre que el periodista argentí entén que no cal cap mena de rigor tàctic per arribar al mateix lloc. Ara bé, són dues concepcions totalment complementàries i que casen perfectament, que xoquen frontalment contra la d’equips que només juguen a destruir el rival i perquè no dir-ho, el futbol en sí.

L’obra de Panzeri dóna per molt més. Ho toca tot, i ben tocat. Parla de l’art d’enganyar (que és sinó el futbol, doncs l’art d’improvisar i d’enganyar… ai la picaresca!), de que tot i que no cal un rigor tàctic sí que remarca que en el futbol hi ha infinites tàctiques, dels fonaments del que és imprevisible on es tracta de no repetir mai la jugada i de sorprendre cada vegada a l’adversari,  de la importància de saber entrenar, de quan i com driblar, passar i xutar,de la disciplina i de saber el què, el com i el quan, de que si s’improvisa també es parlar d’organització, i inclús, del director tècnic ideal, que, segur, després de llegir què opina Panzeri, ens vindrà al cap el ben aviat ex-entrenador del Barça: algú amb personalitat i caràcter capaç de donar llibertat als seus jugadors i a la vegada saber com i quan corregir-los, però sense que perdin mai la capacitat per ser ells mateixos.

Per tot plegat, Fútbol. Dinámica de lo impensado de Dante Panzeri resulta un entreteniment imprescindible, sobretot pels que senten passió pel futbol, pel joc, per una manera d’entendre l’esport rei determinada, que s’oblida del negoci i que converteix el terreny de joc en un pati de col·legi amb gespa i espectadors, on els jugadors se senten lliures i només pensen en guanyar, sí, però respectant el contrari, respectant una filosofia de joc, i sobretot, respectant el futbol, sent conscient de la importància de saber guanyar i de saber perdre. Perquè, tot i que per molts el futbol és només guanyar i no saben ni entenen el que és sentir-se orgullós d’un equip i de com defensa una filosofia de joc, tant si guanya com si perd, on no hi falten impresentables disfressats d’entrenadors egòlatres i de periodistes-hooligans, tot i haver de conviure amb Florentino’s i magnats que poc els hi falta per rentar-se el cul amb bitllets de 100 euros, encara queda qui entén, respecta, estima el futbol com ho feia aquest periodista argentí. Només és un joc, però ens encanta, i encara més quan apareixen llibres d’aquest calibre.