D’entrada xoca que Robert Crumb dibuixi tot el llibre del Génesis, i a sobre, des d’un punt de vista realista i totalment ajustat al que diuen uns escrits tan retrògrades com hilarants. Des d’aquests dos adjectius, un finalment arriba a entendre que de xocant i sorprenent, res de res. El que un pensa és que potser havia trigat massa en fer-ho. Qui millor que Robert Crumb per crear una novel·la gràfica que evidencïi les situacions que es presenten al llibre sagrat dels judeucristians, El Torà, és a dir, els cinc primers llibres de la Bíblia. Aquests escrits tenen centenars d’anys, segons el calendari gregorià, l’imposat per un papa, Gregori XIII, acabant d’aquesta manera amb el calendari promulgat per Juli César, el calendari julià. Robert Crumb, un dels autors que millor a retratat l’estupidesa innata de la condició humana, que va ser creient i practicant fins els 19 anys, il·lustra fil per randa el llibre del Génesis. En ell hi trobem de tot: incest, assassinats, mentides, enganys, manipulacions, càstigs, ambicions, poder, injúries, imposicions, atmosfera dictatorial, insults a la intel·ligència, al sentit comú i a la humanitat… i tota la ira divina.
Sembla impossible el que un descobreix gràcies a l’exercici de reproducció fidel i més que cuidada que fa Robert Crumb amb Génesis. És evident que s’ha documentat i molt. De fet, al pròleg del llibre així ho afirma. Per dibuixar les túniques, l’atrezzo en general, ha consultat una infinitat de llibres i autors que li han donat un cop de mà. Com anècdota, en un esboç, les túniques de l’època, diu Crumb, quan les va veure un colega seu historiador, li va dir que on anava, que semblaven barnussos. El llibre Génesis s’inicia amb l’origen del món defensat pels creacionistes: explica que Déu va crear el món, per entendre’ns, com va fer anar de bòlit des d’Adán fins a Isaac, passant per Abraham, Noé i Jacob, només per citar a alguns casos. A Abraham, per exemple, el va manar a matar al seu fill per comprovar si tenia una fe en ell; abans de matar-lo, Déu li va dir que s’aturés, que ja havia vist que Abraham estava cec de fe. Després, també és curiós com durant la creació del món, Déu va emprenyar-se (es veu que tenia un geni de mil dimonis) quan Adán va menjar el fruit de l’arbre de la ciència del bé i del mal: en definitiva, no volia que mengés perquè era l’arbre del coneixement, i a Déu, es veu que no li interessava gaire que l’home tingués coneixement. Perquè no mengessin de l’arbre de la vida, l’altre arbre del paradís, Déu ho va solucionar plantant uns dracs com a vigilants.
La seqüència de situacions és tan imparable com increïble. I els canvis d’humor del senyor són de por. I fets com l’incest de les filles amb el seu pare Lot, nebot d’Abraham, a qui emborratxen per ficar-se al llit amb el seu pare, o la infinita descendència de Jacob, qui va tenir fills amb 4 dones, les 2 oficials i les sirventes d’aquestes, deixen ben clar que Robert Crumb va trobar un text del qual no calia tocar res per crear una novel·la gràfica explícita a tots nivells. Génesis i Crumb ens fa reflexionar i molt sobre el món de la religió. A través del còmic, és una bona oportunitat de conèixer un món tan present i dominant com el de la religió judeocristiana. Crumb ho dibuixa tal qual està als llibres venerats pels més fidels a Déu. I déu n’hi do.
Per acabar, citar a Héctor Márquez, qui a la revista Mercurio, titula el seu article sobre el llibre Por qué no creo en Dios. Amén.
