… Todo eso no puede decirse, pero el hombre está para insistir en decirlo; el poeta, en todo caso, el pintor y a veces el loco. Esa reconciliación con un mundo del que nos ha separado y separa un aberrante dualismo de raíz occidental, y que el Oriente anula en sistema y expresiones que sólo de lejos y deformadamente nos alcanzan, puede apenas sospecharse a través de vagas obras, de raros destinos ajenos, y más excepcionalmente en arrimos de nuesta propia búsqueda. Si no se puede decir hay que tratar de inventarle su palabra, puesto que en la insistencia se va cerniendo la forma y desde los agujeros se va tejiendo la red…
Un llibre ens permet conèixer històries a través de les quals plantejar-nos preguntes sobre els diferents temes que es tractin. El fet de començar un llibre desperta una inquietud pel que ens espera, tant si ens hem informat o no sobre l’obra. Una de les virtuts de la literatura és la d’apropar-nos al que considerem com desconegut. Hi ha llibres que ho aconsegueixen, provocant una sincera sorpresa que es converteix en atracció quan, després d’una estona de lectura, entens i arribes a aquell terreny que mai havies trepitjar. I aquestes són les sensacions que m’han provocat La vuelta al día en ochenta mundos i El último round, dos llibres-almanac que Julio Cortázar va publicar a Mèxic als anys 1967 i 1969 respectivament en col·laboració amb Julio Silva. Editorial RM recupera, reinventa i redescobreix l’infinit món interior de l’escriptor argentí, qui juntament amb el dissenyador Silva, ofereix dues obres que seran veritablement valorades pels amants de la literatura, del llibre com a obra d’art, i de l’univers creatiu d’un dels autors més avantguardistes del segle passat.
El hombre se ha hartado de cambiar la tierra… Es tiempo de que la tierra cambie al hombre… Esa tierra ya se levanta, ya tiene un nombre
Obrir l’edició de La vuelta al día en ochenta mundos ens transporta al passat, quan no existien maneres de mostrar-se de forma immediata com els tweets, facebook, una època on no era necessari condensar la informació diària en escrits 140 paraules, o en infinits links amb un contingut que s’acaba llegint en diagonal (per tant, que no es llegeix). Julio Cortázar possiblement vivia connectat al seu univers creatiu i a tots aquells estímuls que el movien a escriure sense tanta tecnologia. En aquesta obra, Cortázar, crea un llibre de relats, notes, contes, reflexions i confessions, on és tan important el text com la imatge icònica, i l’ inicia el trajecte amb un relat sobre la llibertat personal i literària on Lester Young, Marcel Duchamp i Man Ray esdevenen partícips de la presentació del que ens espera el llibre. Apuntar que considero que és una presentació perquè el to de Cortázar, capaç despertar al més mandrós, dóna lloc a imaginar-se que estem davant d’un laberint literari il·lustratiu per on apareixeran referents, idees, relats curts, reflexions, provocacions, i on per tant, un podrà treure el cap i divisar els paràmetres imaginatius de l’autor de Rayuela. L’escriptor deixa clara la seva condició d’icona contracultural, allunyat de les formes convencionals, mostrant-se tan humà com incisiu. La manera en com fragmenta la realitat en petites realitats no deixen de formar part d’una particular i a la vegada veraç forma de presentar-nos el dia a dia. L’amor per artistes com els citats o el poeta José Lezama Lima, les notes sobre l’autor i el procés creatiu, un relat sobre el drama de la infància a Vietnam del Sud, un altre sobre cronocopios, Un Julio habla de otro Julio, fotografies, dibuixos a l’estil de les enciclopèdies d’abans, el paper gruixut i de color groguenc, tipus de lletra clàssic a l’estil de les màquines d’escriure (els més veterans ho definiran millor), en una edició cuidada i treballada d’RM que denota un amor honest i passional per l’impuls creatiu i la figura de l’autor que es despulla a través de l’art.
Es obvio que tratarán de comprar a todo poeta o narrador de ideología socialista cuya literatura influya en el panorama de su tiempo; no es menos obvio que del escritor y sólo de él, dependerá que ello no ocurra… en cambio le será más difícil y penoso evitar que sus correligionarios y lectores (no siempre los unos son los otros) lo sometan a toda gama de extorsiones sentimentales y políticas para forzarlo amablemente a meterse en las forma públicas y espectaculares del *compromiso*. Llegará un día en que, más que libros, le reclamarán discursos, conferencias, firmas, cartas abiertas, polémicas, asistencia a congresos, política.
El último round és una virgueria. Obrim el llibre i ens trobem amb dos llibres. Hi ha un tall al mig que divideix l’obra en dues parts, la superior, que ocupa més espai, i la superior, que té la mida de les tires de diari. Poesia, escrits, fotos, viatges intel·lectuals, suposicions, bromes, tot és possible durant les més de 200 pàgines que ocupa. La part inferior demostra la capacitat de Cortázar per provocar i desafiar a tot aquell que busqui comoditat. Des de la notícia de l’agència Reuter de l’11 de maig de 1968 on s’informa de l’eucaristia (?) celebrada a una església de Madrid que va reunir a 300 nazis commemorant el 23è aniversari del seu ídol, Adolf Hitler, on es convidava a una eucaristia pel descans de l’ànima del Führer i de tots aquells varen morir al seu costat en defensa de la civilització cristiana i occidental, a un homenatge a Alain Resnais, o un escrit sobre la figura de Salvador Dalí, realment, el llibre ofereix l’oportunitat de pujar al ring amb Cortázar i deixar-se noquejar per tant inventiva, honestedat, passió i amor per les lletres i l’art. L’atreviment de l’autor de Todos los fuegos del fuego, oferint una manera de narrar i veure el món crítica i oberta, i sí, diferent, donen lloc a un assaig que combina prosa, poesia, i enginyoses dosis d’imaginació i perversió literària i reflexiva. L’autor ens convida a tastar rareses lingüístiques, proposa visions que alteren l’estat natural de les coses, i mou al lector a apropar-se a un nou entorn, fent-li sentir que potser cal veure les coses de moltes formes per acabar d’entendre el que ens rodeja; o com a mínim, ens empeny a donar-li voltes a tot allò que creiem que havíem entès, combatent així automatismes d’actuació i judici, provocats per la mancar de necessitat de canviar la percepció. Cortázar sap com posar en dubte la comoditat.
Gamberro i lúcid com pocs, l’escriptor dóna motius per intentar d’ observar la vida amb una mirada neta, com deia Yasuhiro Ozu. Autors d’aquesta categoria descobreixen un nou punt de vista, i per tant, permeten sortir de l’avorriment que suposa veure la realitat amb els mateixos ulls i a sobre pensar-se que les coses són com un les veu i punt. Per Kurt Vonnegut, artista és aquell que s’anticipa i veu el que ningú veu, donant l’oportunitat als altres d’accedir a un nou tipus de coneixement i/o pensament. Qui se senti bé despertant-se cada dia sense ganes de veure res més del que ha vist o pensat, no entendrà res. Pels altres, La vuelta al días en ochenta días i El último round són en total 658 pàgines de diversió intel·lectual creïble i sincera, que gràcies a Editorial RM, haurien de donar motius per creure en la literatura, el pensament i l’art com tres dels pilars de la propera revolució. De quina? Que cadascú comenci per la personal.
Lo desconocido es casi nuestra única tradición (José Lezama Lima, A partir de la poesía)