Les memòries d’un putero anomenat Chester Brown

PAGANDO POR ELLO. MEMORIAS EN CóMIC DE UN PUTERO. CHESTER BROWN

La Cúpula

Un còmic sobre un paio que se’n va de putes, explicant vivències, fets, circumstàncies, i sobretot, reflexionant sobre un tema tan irracionalment tabú com la prostitució. I l’autor és Chester Brown, de qui, gràcies sobretot a Editorial La Cúpula, que ha editat Ed El Payaso Feliz, Louis Riel: Un cómic autobiogáfico i aquestes memòries com a putero, l’hem anat coneixent com a persona i autor. Pagando por ello. Memorias de un putero (2011) és una lluminosa aparició, com a còmic, i com a instigador d’un més que necessari debat sobre el tema que tracta.

Si hi ha un dibuixant de còmic que integra valors literaris com realisme, honestedat, sinceritat i reflexió personal, aquest és el canadenc Chester Brown. La seva obra parla per ell, i només cal obrir les pàgines de la seva darrera obra per adonar-se’n ràpidament. Eficaç i sobri en quan a dibuix, directe i racional en quan als diàlegs, reflexiu i clarivident en quan a la temàtica que tracta, ja sigui des d’una vessant sarcàstica de la condició humana (Ed el payaso feliz), ja sigui des d’una vessant crítica i reivindicativa contra el poder establert (Louis Riel), ja sigui des d’una vessant autobiogràfica (Playboy i Pagando por ello), la personalitat de l’autor ha quedat per damunt de tot, oferint històries vistes, sentides i plasmades des de la seva manera d’entendre la vida. Només Chester Brown pot fer còmics com els de Chester Brown, i encara que sembli una obvietat, quantes vegades hem llegit un llibre o còmic i hem tingut la sensació que només és un de tants. Això mai passa amb Chester Brown, i com diu Alan Moore: Chester Brown tal vegada sigui la la veu més transparent, sincera i pertinent que queda en el còmic contemporani. I si ho diu Alan Moore…

Però no és només perquè ho digui el gran Alan Moore. Anem als fets, com hi va Brown. Pagando por ello. Memorias en cómic de un putero parteix, per simplificar-ho, de la següent reflexió, sense oblidar que tot comença quan una nóvia el deixa i es replanteja l’amor, el seu significat i sobretot, el benestar que sent estan sol i lliure, sense donar explicacions de res a ningú; però, a falta de sexe, decideix provar amb prostitutes. I ell s’ho mira des d’una vessant transparent, racional i rebel: La prostitució no és més que una forma de lligar, i si es pot fornicar sense pagar, perquè no es pot fer-ho pagant? A cas no hi ha dones o marits que es casen o aguanten a la seva parella per comoditat, és a dir, per diners? Apreciacions (extretes dels arguments de l’autor): Chester Brown deixa ben clar que no parla d’esclaus sexuals (està en contra, i també en parla), ni de situacions ni circumstàncies que atemptin contra la llibertat i el dret a decidir i a escollir. Brown defensa que si algú decideix guanyar-se la vida cobrant per sexe, perquè considera que així guanyarà més diners que treballant en una feina mal remunerada, s’ha de descriminilitzar, i per tant, deixar que la gent faci el que vulgui amb la seva vida i el seu cos. De la mateixa manera defensa a la gent com ell, els puteros: quina diferència, contempla Brown, hi ha entre una treballador/a del sexe i un/a penques que es casa per diners, patrimoni, casa gran i futur assegurat, amb una dona o marit de pasta gansa que permetrà una vida plenament acomodada i consumista? Per tant, quina diferència hi ha entre mantenir relacions amb un/a treballador/a sexual i un/a persona que passa a ser marit o muller de tal milionari només per un interès econòmic? Racionalment, cap, així ho defensa Brown. Per tant, si deixem als penques en pau, els deixem que cerquin algun marit o muller que els hi solucioni la vida, perquè no deixem a la gent que cobri per sexe o als puteros?

Chester Brown diu que tot és educació, conductes apreses, i que ens han ficat al cap un estereotip d’amor romàntic, és a dir, un amor, possessiu i acaparador, amb la monogàmia com a bandera (Brown evidentment diu que a qui li funcioni, endavant; però, que si a ell li funciona ser putero, què passa?), que prové de la literatura, quan els trobadors del sud de França varen començar a cantar cançons d’amor. A partir del segle XII, Brown afirma que va aparèixer un culte per l’amor romàntic, que va ser escampat per la societat (magnífic l’apèndix sobre el tema, argumentant el pes de la literatura per aquest canvi de tendència). Abans, les relacions de parella, diu Brown, eren per un interès econòmic, per temes de sang i les típiques mandangues i convencions de l’era feudal, de la que encara queda rastre gràcies a les ‘campechanas’ monarquies. Sí que hi havia amors apassionats i sincers, que, d’alguna manera, encarnaven l’ideal d’amor romàntic, que es dóna quan dues persones encaixen perfectament (Brown diu que això és complicat, perquè la gent evoluciona i canvia. o ho hauria de fer pel seu bé), com és el cas de París i Helena, d’Odisseo i Penèlope, però, que, en línies generals, consumar l’amor romàntic i passar a tenir una parella estable ad eternum estava considerat com una insensatesa. A partir del segle XII, per tant, canvia la manera amb la que homes i dones es relacionen, i és només des d’aquell moment quan es veu ‘normal’ i inclús, com una obligació social, tenir parella estable i deixar-se de rotllos i menys de prostitució (voluntària i desitjada, de la mateixa manera que és voluntari i desitjat tenir una feina que permeti tirar endavant). Per tant, l’autor deixa ben clar que el sí a l’amor romàntic, encara que sigui un infern de matrimoni o una parella que s’aguanta per pur interès econòmic, prové d’un aspecte cultural, eduacional, però, per res raonat ni argumentat, de la mateixa manera, que l’atac a la prostitució també és inconsistent i imposat. I aquí entra el tema de la dignitat, dels sentiments d’algú que cobra per sexe perquè ell ho ha escollit així. Brown troba testimonis de noies que es dediquen a la prostitució i estan orgulloses de ser una fulana, tal i com diu Veronica Monet. No sé si molts oficinistes estan orgullosos de ser-ho.

Brown també troba prostitutes que gràcies a la seva feina han sentit com la seva autoestima és superior a la que tenien abans. Un altre exemple: tots els treballadors de banca o tots els cuiners se senten orgullosos de ser-ho? Segurament no, ni tampoc totes les prostitutes, evidentment. I també reflexiona sobre els cafres que apallissen a les putes: aquests inútils de la vida, ho són perquè van de putes? Es comportaran com uns neandertals sempre, allà on vagin, facin el que facin. Per tant, quina culpa tenen les prostitutes que decideixen ser-ho de que a la societat habitin prejudicis, ignorància, cafres, inútils i ments seques i avorrides a punt per criticar tot allò que no entra en el seu diminut cervell podrit a base de televisió, aparadors i uns esquemes mentals més intransigents que els d’una caixa forta?

Algunas mujeres no tienen estómago suficiente para considerar la idea de practicar sexo por dinero con desconocidos, así que escogen la esclavitud rutinaria del trabajo mal remunerado. Chester Brown rebat d’aquesta manera a Sheila Griffies, autora de The Idea of Prostitution, on aporta material anti-prostitució que deriva de reflexions tals com La prostitució hauria de ser il·legal perquè atempta contra la dignitat de les prostitutes, Els puteros estan incentivant l’esclavitud sexual quan paguen per sexe, El sexe pagat s’ha de criminalitzar perquè deshumanitza les dones… No perquè no, i en definitiva, opinions totalment oposades a la racionalitat que exposa Brown en tot moment: Dignitat? Què és la dignitat, sinó escollir què fer amb la teva vida i el teu cos? Esclavitud sexual? La puta, si escull ser-ho, i el putero, escull pagar, on està l’esclavitud? Deshumanitzar? Parla amb aquests termes, es pot fer, des des la subjectivitat absoluta, i sense arguments ni raons ni testimonis. Ara, si hi ha tràfic de persones (només el 4% del tràfic de persones és per prostitució, dades que aporta Brown), explotació (n’hi ha, però a tot arreu: a Espanya, a part del minúscul sou mínim, quanta gent no cobra bé per la seva feina? Això també és explotació!), proxenetisme, i d’altres elements que atempten contra els drets de les persones, parlem-ne. De la mateixa manera que si hi ha mobbing laboral, amenaces i extorsions a una empresa. I si parlem de legalitzar, d’impostos, de normalitzar la situació, l’autor també es mostra contrari. Legalitzar suposaria crear unes llicències i un control que va en contra de la llibertat i a més, promouria el mercat negre. I normalitzar la situació? Qui normalitza i perquè?

I d’altra banda, els impostos… crear impostos pel sexe? De la mateixa manera que les organitzacions religioses tenen excepcions fiscals tot i que generen ingressos, la prostitució, pel seu valor íntim, sagrat, tampoc ho hauria de fer. No ens enganyem, l’educació és molt potent, és una eina més de control i submissió. Consumisme, prejudicis, convencions, protocol, esquemes mentals, dogmes, tabús, hàbits, inèrcies… tot plegat ens ho han inculcat, ho tenim a l’ADN. Només cal donar-li voltes a tot, com fa Chester Brown, i adquirir una opinió pròpia després d’estudiar, investigar, assimilar i reflexionar. I tot comença per rebel·lar-se. És senzill: si fos legal, si s’acceptés amb normalitat (d’aquí 100 anys, per exemple, potser sí, i el que està mal vist és l’amor romàntic, qui sap, som tan volàtils i submisos), si realment es deixés a la persona escollir i fer el que li vulgui amb la seva vida, una prostituta podria denunciar ràpidament i sense traves ni càrregues socials qualsevol fet relacionat amb el proxenetisme, la violència o qualsevol fet que atemptés contra els drets civils i socials d’una persona, sigui una fulana, sigui un advocat o sigui una reina o un homosexual. Si amb els anys, i només s’ha avançat des de la dècada dels seixanta, els homosexuals han pogut ser-ho sense vergonya ni prejudicis escampats pels estúpids de sempre, perquè no es pot fer el mateix amb la prostitució? Evidentment, cafres, sempre n’hi haurà, de la mateixa manera, que hi haurà insults contra la intel·ligència anomenats prejudicis racials, racisme i xenofòbia, a no ser que algun dia ens desempalleguem de la lacra de la ignorància, però obres com aquesta darrera de Chester Brown, per això estar, per despertar neurones i reconèixer i entendre altres punts de vista. Ha rebut atacs per part de feministes com Griffies i d’altres sectors contraris a la prostitució: Sé que trafican con mujeres, pero no habría mafias si fuera una actividad legal. No veo la inmoralidad y me molestan las prohibiciones. Si alguien quiere follar por dinero y otro está dispuesto a pagar, ¿qué problema hay? Creo en la igualdad entre sexos. Degradante es currar 50 horas semanales en algo que odias por una miseria. Me pasa lo mismo con las drogas. La gente es responsable de su cuerpo, ¿no?.

Als polítics se’ls recomana, suposant que són gran lectors i persones ben formades per governar, amb capacitat d’autocrítica i una més que provada amplitud de mires que els permet construir dia a dia un coneixement extens i en continuu creixement (sincerament, no crec que sigui així, en la majoria dels casos, només cal escoltar-los), llibres com Algo va mal de Tony Judt, Pensar Europa, de Edgar Morin, Los cimientos de Europa, Enrique Moreno Báez, Por el bien del imperio, de Josep Fontana, Discursos sobre Livio i El príncipe de Maquiavelo, Sin fines de lucro. Por qué la democracia necesita de las humanidades, de Martha Nussbaum, Fenomenología del espíritu, de Hegel, Política del rebelde de Michel Onfray, Historia del Siglo XX d’Eric Hobsbawn, Discurso de la servidumbre voluntaria, de De la Boëtie, entre molts d’altres… doncs que s’apuntin també aquest Pagando por ello. Memorias en cómic de un putero de Chester Brown. Perquè, no esteu farts de sentir opinions a la lleugera sobre aspectes de la societat de gent que no ha pensat ni un segon sobre el que està parlant?

Pagando por ello. Memorias en cómic de un putero (La Cúpula, 2011) és una obra total. Entretinguda, amena, 80% còmic amb les vinyetes on s’explica les relacions de Brown amb prostitutes i converses amb amics sobre el tema , 20% apèndixs d’explicació i reflexió (la normalització i la prostitució, drets sexuals, cos, poder, diners, dignitat, elecció, violència, deshumanització sexual,tràfic de persones i esclaus sexuals, proxenetisme, explotació, comercialització del que és sagrat (sexe és sagrat i espiritual), drogues, matrimoni, impostos, prostitució al carrer,..), i 100% esperit crític, reflexiu, racional, lògic. Un còmic tan potent i impactant, una obra vital, de les que et fan dubtar sobre les conductes apreses i opinions expressades pels automatismes que aplica l’educació sectària i interessada, no es pot explicar. S’ha de llegir.  I abans que m’oblidi, on em perdo és quan l’autor afirma que l’amor no ha de suposar treball ni esforç, i que les parelles ‘normals’ sempre es barallen, i que suposa un desgast important, i que ell passa. Home, siguem francs: en tot, cal esforç i treball. De fet, per pagar-se sexe, en Chester Brown ha de seguir treballant; i que així sigui, perquè ho gaudirem de veritat. I ell també.

Éste es el precio de vivir en una sociedad libre. Tienes que ser tolerante con los demás siempre que ellos no perjudiquen a nadie y se dediquen a sus asuntos de una forma razonablemente educada y civilizada. En el pasado, la visión de dos hombres cogidos de la mano o besándose en público podría haber molestado a mucha gente. Ahora que los derechos de los gays están ampliamente aceptados, los homófobos tienen que tolerar la visión de conductas gays en público. Los homófobos no les gusta, però éste es el precio de vivir en una sociedad libre. Chester Brown, a Pagando por ello.