Perros, gatos y lémures

Casi todas mis amigas tienen hijos. Los han deseado y los han parido. Yo, que soy una mujer de palabra, no he parido ningún hijo ni lo he alimentado ni lo he educado ni he dado o recibido su calor. Tampoco he tenido un hijo para estar acompañada en el momento de la muerte. Hay personas que procrean por esa razón, que es tan egoista y tan legítima como cualquier otra. A mí la sengre no me ha llamado para perpetuarme, sino que la sangre es lo que me ha disuadido de empeñarme en no desaparecer. Yo tengo tres gatos que sé que no me sobrevivirán.

Així d’honesta es mostra Marta Sanz, una de les escriptores que ha atès a la crida d’Errata Naturae per donar forma a Perros, gatos y lémures. Los escritores y sus animales, on aquella, juntament amb Soledad Puértolas, Andrés Trapiello, José Carlos Llop, Antón Castro, Ignacio Martínez de Pisón, Andrés Ibáñez, Félix Romeo, Berta Marsé, Pilar Adón i Carlos Pardo, han creat relats curts on la literatura dóna la mà al món animal, concretament, al de companyia. Julio Cortàzar i el seu gat Teodoro W. Adorno, Truman Capote i el seu gos Charlie, el zoològic dels Bowles, la gossa Mora d’Andrés Trapiello, els gats de Marta Sanz, els guardians i el mico de Virginia Woolf,… El llibre és un melancòlic, divertit i emotiu homenatge a l’amor recíproc que sorgeix quan un ésser humà i un animal esdevenen poc menys que inseparables. Tots dos es troben a la solitud: l’escriptor ha de refugiar-se en ella per trobar la literatura, i l’animal, en ell mateix per cercar la companyia i fidelitat que ell dóna.

Els que s’emocionin amb els bitxos, els que senten devoció i un amor irreductible cap a ells, no necessitaran gaires motius per gaudir del llibre. El sentiment, intimitat i honestedat amb la que es decriu la relació entre humans i animals, realment, emociona. La sinceritat d’un animal és capaç de desmuntar al més macarra, senzillament, perquè sovint ens hem de fer els durs per defensar-nos dels possibles perills que arriben per part de tot allò que ha perdut la part animal per esdevenir una part més d’aquest sistema. Amb els animals, un sap què es pot trobar, tot i que molts poden pensar que del sistema, també. Però, les bèsties ens saben conquistar. Evidentment et poden pixar sobre, et poden mossegar i destrossar-te qualsevol cosa, inclús allò que més estimes o utilitzes, poden treure’t de quici perquè un dia de festa les sis del matí et poden donar la tabarra perquè et llevis per sortir al carrer o perquè tenen gana, et poden liar un ben grossa al parc, es poden escapar, es poden perdre, es posen malalts, poden tenir dies dolents, et poden treure de polleguera per alguna trastada… ara bé, quan un arriba a casa, per molt mal dia que hagi tingut (tot i que algun dia res et salva), i veu com l’animal s’apropa a la porta a dir-te hola, o interactua d’alguna manera per donar-te la benvinguda, i et fa veure que té ganes d’estar amb tu, que és el teu col·lega, peti qui peti, que està amb tu, que passareu el que queda del dia junts, durant aquell instant, què més importa? Aquella mirada, neta, sincera, transparent, és segurament la mirada més autèntica i transgressora, i què dir de l’actitud que mostren; els hi és igual si vas net, brut, si ets ric, pobre,… seran fidels a la persona, sigui quin sigui el perfil d’aquesta, per bé o per mal. L’animal et mira i t’està parlant, s’està comunicant, no només amb la mirada, també amb un gest, un moviment, una carícia, una aproximació. La naturalitat dels animals, valgui la redundància, és quelcom únic, i que només poden entendre i gaudir tots aquells que es desfan amb qualsevol bèstia, sí, aquells que quan en veuen una, se la queden mirant, i si poden, la toquen i intenten jugar. Totes les bèsties tenen el seu encant, des de l’ocell de ciutat, fins a la rata de claveguera, passant pel gos o gat que ens té enamorats. No sé si dels homínids es pot dir el mateix.

El llibre publicat per Errata Naturae explica històries simple, quotidianes i vitals, la majoria, dedicades a animals i bèsties d’autors de renom, com hem vist, però també experiències pròpies, com també hem dit, i que en definitiva, mostren què significa i fins a on pot arribar una relació entre una bestiola i un humà. És un tòpic, però, sota el meu punt de vista, amb molt comptades ociasions, és la realitat: Com més gent conec, més estimo al meu gos, en aquest cas, a la meva gata. Ho deia Wilde, i m’hi identifico. Cap animal m’ha decepcionat, perquè sempre estan donant, com a mínim, honestedat. I aquest llibre, tampoc ho ha fet. Perquè els animals no decepcionen mai, i la bona literatura, tampoc. I no oblidem que estimar la natura, estimar els animals, significa també estimar-nos a nosaltres mateixos. Tan cursi com evident.