Apunkalipsis Now! Torna Peter Pank!

PETER PANK. MAX

La Cúpula

Irreverent, crític, incorregible, barroer, sincer, autèntic i explosiu. Aquests podrien ser alguns dels adjectius amb els que podem definir a una dels personatges més imperfectes i incorrectes del còmic espanyol, Peter Pank. Francesc Capdevila, més conegut com Max, autor i creador del personatge, li dóna la volta unes quantes vegades a la història creada per James Mathew Barrie, el pare de Peter Pan, escenificant de forma grotesca i atropellada un indret anomenat Punkilandia, per on circulen punks, sinistres, rockers, pijos, hippies, heavies, skins, entregant al lector una lluita de tribus atapeïda de clixés, gestos de complicitat i paròdies d’una societat plena d’estereotips i buida d’utopies.

La Cúpula ha recopilat aquest còmic creat per Max per l’eterna revista Víbora, en una edició integral que reuneix les tres aventures de la versió punk de Peter Pan, que són Peter Pank, El Licantropunk i Pankdinista!, aparegudes el 1984, 1987 i 1990, respectivament. El pas dels anys ha tracta bé al personatge i les seves vivències. Si bé és cert que la societat d’ara no té gaire a veure amb la dels vuitanta, ni en qüestió de tribus urbanes ni en aspectes socials immediats, sí que es detecten similituds perennes, instal·lades en societats que es formen en una gran urbe com s’entén que és Punkilandia. Avui en dia, l’estètica punk és utilitzada per vendre més roba que mai; només cal veure aparadors de les grans cadenes que tots tenim en ment; i què dir d’un conservadorisme poruc i irredimible que actua en el nostre dia a dia, tant en entre el jovent com entre els adults. A l’època de Peter Pank, els ciutadans espanyols que tenien una mentalitat progressista, impacient perquè el règim feixista morís amb el dictador, varen provocar un esclat cultural i social que poc té a veure amb la comoditat que vivim en els actuals temps de crisi. L’estètica punk s’utilitzava per provocar i era una manera d’identificar-se. Avui qualsevol es posa algun detall punk, només perquè ‘mola’ i està a la moda. El sistema ho devora tot, i sí bé és cert, com explica Thomas Frank a La conquista de los cool, que des de fa més de seixanta anys tot el que apareix o s’inventa és per guanyar diners (i si no que li preguntin a Malcolm McLaren), avui, aquesta mentalitat ha adquirit dimensions tan extraordinàries com estúpides. A Espanya, durant el final de la dècada dels setanta, després de la mort de Franco, i durant la dècada dels vuitanta, la vida en color va tornar, i d’aquesta manera, els ciutadans que tenien necessitat d’expressar-se, de sentir, i finalment, de ser ells mateixos. La urgència de posar-se la xupa, fer-se la cresta, d’anar despentinat, de ser rebel, no era només una forma d’anar a la moda, com ho és avui en dia, on la gent es posa les ray ban, els pantalons i jersei que tothom porta, es deixa barba, el piercing, i altres detalles imposats per un sistema de lliure empresa que ens enganya a tots, però sobretot, els que s’estan davant del mirall una bona estona abans de sortir de casa.

Peter Pank representa tot el contrari. Ell és punk, respira punk, i així ho trasllada el seu creador, Max. L’autor no ens mostra un personatge perfecte, ni molt menys model. És violent, irracional, en molts moments molest, però és autèntic i honest. Ell creu en la cresta, creu en la seva manera d’entendre la vida, i tira milles. No està pendent de modes ni tendències, i aquesta qualitat és potser, el que el fa més interessant. A la primera història, Punkilandia, versió lliure d’ El País de Maimés, observem com el protagonista es presenta cridant, donant cops, i afirmant que ell en el que creu és en el ‘No Future’; però, no vol ni sentir a parlar de que no hi ha futur, i a través d’aquesta incongruència, evidencia el seu tarannà combatiu i inconformista. Per aquest motiu s’embarca en una aventura contra rockers i hippies; apuntar la gran idea de mostra el Capità Garfi amb un tupè impossible, típicament de rocker, l’enemic del punk, amb permís dels skins. Sexe, drogues, violència, insults, baralles i un ritme trepidant acompanyaran també a les altres dues històries, El Licantropunk i Pankdinista!. A la primera, Peter Pank, Kampanilla i la resta de la tropa han de matar al comte Dràcula; els licantrops no trigaran gaire en aparèixer, en un homenatge al film de John Landis, Un home llop americà a Londres. La batalla entre sinistres, skins i punks, algun que altre vampir i elements propis del cine de terror, donen forma a una historieta que va rebre el Premi a la millor obra del Saló del Còmic de Barcelona de 1987. Pankdinista! és, segurament, l’obra més política i compromesa, amb un evident record a l’àlbum de The Clash. Peter Pank torna a Punkilandia després de la mortal batalla d’El Licantropunk. El personatge combat la propietat privada, la dictadura dels diners, convertint-se en el cap de les tribus que volen acabar amb un sistema que els oprimeix com a individus i que incentiva el gregarisme  i el consumisme.

L’estil de Max beu del còmic underground nord-americà, però també es detecten influències de l’etapa de còmic francès liderada per Yves Chaland, Ted Benoît i Serge Clerc; I a les vinyetes més sòbries, l’autor català mostra el seu coneixement de l’escola de Marcinelle, que va formar autors com Maurice Tillieux. No es pot descartar la influència dels dibuixants espanyols de Bruguera, ni alguna que altra vinyeta deutora del còmic de superherois, sobretot, durant les batalles de tribus. Destacar la paròdia que hi ha durant la batalla, a la primera historieta, entre Peter Pank i el Capità Garfi, o Tupè. Les influències de Max situen a Peter Pank en un marc intemporal; l’obra difícilment es veurà antiga, ni per forma ni per fons. I aquesta és una de les grans virtuts de tot artista i de tota obra: la capacitat de crear quelcom etern.

L’edició íntegra de Peter Pank (La Cúpula, 2011), permet recuperar a un personatge transgressor que aporta grans dosi d’entreteniment gràcies a unes històries d’aventures de segon grau, que és com defineix Antonio Altarriba les històries d’aquest punk incorregible. Peter Pank representa una joventut rebel i acostumada a equivocar-se (i a no queixar-se si res surt a la primera), que no és impertinent ni intocable, però sí incòmoda i necessària. Si hi ha un còmic que queda fora de tota norma o grau és Peter Pank, un còmic que només per la seva incorrecció política, no només plasma les inquietuds d’una època, sinó que també evidencia la falta d’inconformisme i d’atreviment que viu el món de l’art i de la cultura popular avui en dia, almenys, al nostre país.