Jean-Pierre Levaray i Efix són els autors del còmic Puta Fábrica (Putain d’ usine, 2007), editat per La Oveja Roja, amb traducció d’Alfonso Serrano. El primer va publicar el llibre amb el mateix títol al 2002. Levaray és un obrer que treballa des de fa més de trenta anys a una fàbrica de la indústria petroquímica. Al 2002, cinc mesos després de la catàstrofe a la fábrica AZote Fertilisants de Toulouse, on un 21 de setembre del 2001 van morir 30 treballadors i van resultar ferits de gravetat altres 2500 persones a causa d’un explosió d’ amonitrat, Levaray es va decidir a escriure un relat que planteja si l’arribada al món adult és la meta, o bé, és el punt de partida. Anys més tard, es va posar en contacte amb el dibuixant Efix, i el resultat va ser el còmic. Un guió directe, escrit per algú que sap que és ser un obrer i patir les ires de directius, empresaris i que ha saborejat la unió dels treballadors, acompanyat d’un dibux sobri i totalment alienat amb la trama i els temes que toca aquesta, fan de Puta Fábrica un còmic ideal per reflexionar sobre la feina que ens alimenta, la societat que ens limita i la vida que hem trïat. Autors també de Les Fantomes du Vieux Bourg, la mirada que tenen sobre la vida i la societat és diàfana, crítica i exigent.
El còmic Puta Fábrica reuneix una série de relats on un treballador explica situacions i reflexions sobre la vida laboral d’un treballador corrent, tot i que en aquest cas es centra en la feina a una fàbrica. Levaray narra “l’infern de la vida de l’assalariat”, des de la sensació de perdre la vida per culpa d’una feina per la que sent nàusees fins a les perspectives de futur, que no són altres que l’atur, tot i que el protagonista vol deixar-ho tot per escriure. Levaray és profund i rigurós; és un ‘currante’, i ell vol treballar, però es lamenta de la mentalitat de la gran majoria d’empresaris, de les condicions laborals, del malson que suposa guanyar-se la vida amb una feina detestable, i sobretot, de les morts originades per estrés, depressió i accidents laborals. Vida de mierda…Volver a empezar al dia siguinete, hasta jubilarse…Eterno volver a empezar…Una reapropiación de la vida, cuando conseguimos decir no. Més enllà de les desgràcies intolerables com són les morts provocades per la feina (recordem els sucidis de més de 30 treballadors de France Telecom o les de Toulouse, entre molts altres casos, per no parlar del Burn Out), Levaray reflexiona sobre la pertenença de la vida i la necessitat de prendre decisions per seu un el veritable amo i senyor de la pròpia existència.
El domini dels empresaris, dir no i quadrar-se, unir-se i fer front als superiors si abusen del seu poder, i a qui encara necessiti més, ser ambiciós amb la vida i trencar amb la rutina i la comoditat que suposa ser un assalariat. En temps de crisi, atur i problemes econòmics generats pel sistema que ens toca viure, pot sonar frívol, però Levaray va més enllà i no es conforma amb la societat en la que vivim. Somia, reconeix, amb un sistema on homes i dones siguin lliures, on tots tinguin els mateixos drets, on es recuperi el sentit natural de la vida, és a dir, ser lliures per ser i esdevenir el que volem, indagant en la vida interior de cadascú. En el còmic queda clar que no és senzill canviar de rutina i fer un punt i a part, i que resulta més senzill tancar els ulls, tapar-se les oïdes i conformar-se amb el que ens ofereixen; els diners són massa importants. Només queda aquest camí o el d’amargar-se fins la mort, això si feina no fa embogir, crear alcohòlics o addictes a les pastilles o fins i tot, mata, com succeeix amb molts companys de feina del protagonista de Puta Fábrica.
Amargor, desolació, conformisme o conformisme, resignació i pragmatisme? Levarey reflexiona sobre les diferents emocions que pot arribar a provocar tenir una feina que provoqui una sensació de pèrdua de temps, i fins i tot, d’odi, sense perdre de vista una crítica a l’actitud d’empresaris explotadors i a les condicions laborals d’algunes fàbriques. El protagonista de Puta Fábrica avisa del perill que suposa escollir una feina detestable i oblidar el que un desitja fer amb la vida. Quin és el camí a seguir, acceptar el que hi ha o exigir a l’existència alguna cosa més?
Aquí teniu un vídeo de presentació realitzat per La Oveja Roja per presentar Puta Fábrica:
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=yOiCzP-d9qg]