R.I.P, de Felipe Almendros

Alan Moore és un de tants que defensa que el còmic és un art més poderós que el cinema, perquè, entre d’altres motius, conté una llibertat creativa més potent que el setè art. Quan un es troba amb un autor com Felipe Almendros (i, per exemple, amb Art Spiegelman,  David Mazzuchelli, Gary Pinter, Chester Brown o el propi Moore), el debat adquireix tot el sentit, i no des d’un punt de vista dogmàtic. Un dels molts atractius de l’art és discutir sobre qualsevol aspecte que serveixi per reflexionar sobre els diferents punts de vista i sensibilitats cap a les diferents expressions artístiques. Felipe Almendros ens presenta, després de Pony Boy i Save Our Souls, la seva tercera obra, R.I.P (Rest in Peace), publicada a través de Random House Mondadori, a través d’un dibuix infantil, imperfecte, de perspectives dubtoses, i tirant a “lleig”, que agrairia les paraules de Kant en la seva Crítica del judici, quan afirma que la bellesa ve donada per la imaginació, l’enteniment i el sentiment que provoca una expressió artística, i que entroncaria amb la idea de Shopenhauer, qui considera que la bellesa és la representació fidel i exacta de la voluntat. R.I.P, per tant, és bell des d’aquest punt de vista, i permet reflexionar sobre estètica; per alguns, dirà molt a favor de la nova obra d’un barceloní de 31 anys que confessa no haver llegit gaires còmics, i que, de fet, l’afició al novè art li sembla inclús molt freak.

Rest in Peace ens presenta a un protagonista (el mateix autor) desfet per la sobtada mort del seu pare. Orfe de mare, i ara de pare, els problemes sovint vénen acompanyats, i així li succeeix a Felipe. Sa germana té càncer, i necessita una transfusió de mèdul·la del seu germà, donant compatible. El còmic, estructurat sense la vinyeta clàssica, perquè Almendros dibuixa en una pàgina en blanc diferents situacions, separades entre sí, i és el lector qui segueix de forma lògica un ordre no indicat però existent, no penetra en cap moment en la pena ni la misericòrdia, sinó que s’endinsa en la honestedat de la vida de l’autor, qui a través de l’obra es despulla, mostrant els seus sentiments de forma senzilla i directa; d’aquí, el record a Chester Brown, i inclús, de Guy Delisle, tot i que Almendros narra el realisme, el surrealisme i el subconscient a través del jo, el superjo i l’allò, constatant una profunditat emocional que contrasta amb l’aspecte formal del còmic. L’absència de pare i la mancança d’autoestima per haver adquirit una debilitat potser provinent del fet de no haver tingut una figura paterna, el desequilibri provocat per una mare depressiva, el dolor per la infermetat de sa germana, i la impotència per ser incapaç de trobar una solució i sobreposar-se als problemes i no deixar-se superar per les circumstàncies de la vida, donen forma, color i dolor a una història en la que hi trobem gotes de l’univers de Kafka, així com del suggerit psicoanàlisi de Freud, on no falten l’onirisme i psicodèlia propis d’una historieta barroca però alhora minimalista i precisa. L’autor plasma les dificultats de no trobar un camí adient o útil per desconstruir la realitat i intentar comprendre què és el que ha viscut, perquè i com pot arribar a assimilar les circumstàncies de la seva vida, així com trobar una explicació i inclús, el perdó cap a un pare que ha fet de tot menys de pare. No hi ha flagel·lació ni reflexions lacrimògenes; només apareix a un artista que necessita crear per desfer-se dels seus dimonis interiors, i potser, la portada, on trobem el nom del seu pare, Alfonso Almendros, i la darrera pàgina, amb un penis solitari com a conclusió de l’obra, ens donarà les dues pistes definitives per comprendre el gruix de la trama i sub-trames exposades amb innocència i amb algun que altre apunt psicotròpic.

Quan busques un estil, trobes la mort; i quan busques la vida, trobes un estil. Aquesta és la resposta que els germans Dardenne,  parafrasejant a Eduardo De Filippo, varen donar a la pregunta sobre el seu futur com artistes. Possiblement, Felipe Almendros no hi posaria cap però en aquesta afirmació. L’autor trenca de forma radical amb la historieta clàssica, amb l’estructura formal, i potser, amb ell mateix, en una obra al·lucinògena on el lector l’acompanya en el seu descens als inferns dels dubtes, angoixes, pors i malsons que l’ésser humà troba quan la vida ens passa per sobre i no tenim a mà, per ignorància i educació o per falta de caràcter i aplom, com és el cas d’Almendros, els recursos i la intel·ligència emocional necessaris. Personal, com ho és qualsevol autor que necessita expressar-se per la seva supervivència, l’autor ho aconsegueix, i sense normes ni regles, una obra sense fronteres ni barreres, deixa entreveure que el còmic, amb transgressió, atreviment i llibertat creativa, potser, arriba on no arriba el cinema,