Recordando los sesenta, de Robert Stone

L’autor de Dog Soldiers és realment irresistible, almenys, per aquelles ments inquietes i curioses que es rebel·len de forma instintiva i urgent contra els protocols, convencionalismes i normes establertes. La sensació de llibertat i de ser i sentir per sí mateix, d’impregnar-se sense previsions ni prejudicis del que un respira, veu i detecta com necessari, les ganes de treure’s les cadenes, abandonar la inèrcia, deixant enrere l’empara de la família ni de contactes, esclata sense mesura amb cada línia de Robert Stone. Nascut a Nova York al 1937, contemporani d’una altra ànima lliure com Jim Dodge, Stone va viure el boom de la generació beat, dels hippies, dels Beatles, del rock n’ roll, dels àcids, el peyote, de la psicodèlia,… Stone va viure els anys on es va posar en dubte tot, quan es va demostrar que la gent podia desobeir ordres i rebel·lar-se contra el sistema. Recordando los sesenta (Libros del Silencio, 2011), també traduït amb el rigor i passió d’Inga Pellisa (com a Dog Soldiers), és una mena de A la carretera de Kerouac, on Stone explica les seves vivències des de finals dels cinquanta fins a principis dels setanta, narrant les seves experiències in situ, vivint alguns dels moments que ens hagués agradat viure a tots els que pensem que aquells anys varen ser una explosió de cultura, rebel·lió i idees com tan necessària com didàctica.

Com si es tractés de Jack London, Robert Stone sentir la necessitat de treballar a un vaixell, tot i que a diferència de l’autor de Martin Eden, ho va fer enrol·lat a la Marina, com també va fer en el seu moment el seu admirat Jack Kerouac. Durant uns quants mesos va viure i veure món, circumstància que el va permetre adquirir una panoràmica prou àmplia per anar per la vida amb els ulls ben oberts, i la ment encara més. Va tornar al seu país instal·lat de ple en la Guerra Freda, a on a part de rock n’ roll, el maleït racisme, que gràcies a la ignorància de sempre, feia de les seves. Els problemes racials, els moviments socials, i alguns dels personatges amb els que freqüentava Stone, són els Macguffin a través dels quals Stone afronta els diferents capítols que va viure durant aproximadament els quinze anys que ocupen aquesta meravella de llibre.

I aquest és el narrador que ens trobem, un home disposat a tot, ben aviat va adonar-se que la seva vida era escriure, i després de donar tombs per diaris, va viure a Nova Orleans, a la seva estimada Nova York, a San Francisco, a Mississipi, a Londres, sense oblidar les estades a Espanya, França, Vietnam, … i Mèxic, on l’autor es va quedar fascinat per la pobresa, formalitat, fatalisme i violència que invadien el territori asteca. Es va alienar a l’ambient de cada lloc amb esperit obert, crític i afable, tot i que sovint, com amb els rudes mariners i algunes actituds d’homenot, o sobretot, el que va viure a Sud Àfrica durant els primers anys d’apartheid, varen regalar-li moments d’una incomoditat i patiment propis del que va a pit descobert. Tot queda enrere no obstant quan Stone trepitja el Village d’aquells anys, i el Seven Arts, on s’hi donaven cita, entre d’altres, Jack Kerouac, Allen Ginsberg, Gregory Corso, Ray Bremser i Ted Joans. Qui pot dir no a una birra o les que calguin rodejat d’aquests homes?  L’autobús Furthur, amb Ken Kesey i Neil Cassady vivint la vida sense normes o almenys, amb molta menys por de la que estem acostumats, almenys, en una ciutat tan previsible com Barcelona.

La gente de una cierta edad mantuvo durante muchos años la ilusión de que el mundo se había oscurecido de algún modo después del 22 de noviembre de 1963. Como si las cosas estuvieran empezando a ir mejor y de repente hubieran comenzado a girar fuera de control. Era una ilusión infundada, por supuesto, incluso si uno cree en algún tipo de espíritu o de patrón en la historia. Lo que abre la cuestión de cuánto queda de la historia más allá de lo que la gente cree después de un hecho o de lo que cree haber visto. Esta era la clase de cuestiones que la experiencia con el LSD nos llevaba a plantearnos. Podías desdeñar todo aquello, como si se tratar simplemente de divertidos dibujos de luz y conexiones sinápticas; pero en ocasiones las drogas parecían llevarte tan lejos y tan profundo como pudieras extenderte, al mismo fondo de las cosas en sí mismas. Quién sabe cuán profundo era aquello realmente.

L’assassinat de Kennedy, el doctor Hoffman, LSD, Vic Lovell (iniciador de Ken Kesey a les drogues), la CIA i les investigacions MK-Ultra, Sueños de ácido de Marin A. Lee i Bruce Shlain, l’inici de la guerra del Vietnam, el patriotisme i la cultura de guerra que va instaurar la Casa Blanca per tot arreu, el jazz, més personatges irreverents, com Terry Southern, … tantes coses per explicar, i Stone se’n surt de meravella, amb un ritme trepidant, un llenguatge proper, una capacitat màxima per entretenir i absorbir al lector a base de detalls, apreciacions i reflexions sobre tot allò que explica, amb la passió, clarividència i contundència de qui se sap testimoni honest i veraç d’aquells anys.

Quin honor seria que Robert Stone m’adoptés com alumnes seu; tenir a algú com ell de gurú, com a guia espiritual, seria una meravella, perquè la seva manera de veure la vida, la d’un individu atent, inquiet i que s’apunta a gairebé tot (memorable el moment en el que li passa pel cap deixar-ho tot per embarcar-se en un dels seus somnis, ser un artista nòmada i llençar-se de cap a la bohèmia més salvatge), i a la vegada crítica, i tenyit tot d’un humor negre i d’una paciència contemplativa més que interessants, resulta tan atractiu com educatiu.

És moment de tocar de peus a terra, i el gaudirem com sí és possible, amb les seves obres, gràcies al treball de Libros del Silencio. Si Dog Soldiers és una obra imprescindible de la literatura post-vietnam, Recordando los sesenta és un dels llibres que millor retrata la una manera de viure, a l’alçada d’LSD de Timothy Leary i de Los Ángeles del Infierno de Hunter S. Thompson. 300 pàgines que ens regalen un viatge per la dècada que va estar a punt de canviar-ho tot, i tot i que no va ser així, sí va mostrar el camí per fer-ho, de la mà d’un Robert Stone, qui, a través d’unes quantes feines (no era un fill de papà) i d’un instint de supervivència que el dotava d’inquietud per conèixer i experimentar, dóna un punt de vista tan creïble com intens d’aquella època. Passin, i visquin o recordin els seixanta. S’emocionaran i voldran haver-hi estat.