Parlar de literatura, amb la quantitat de llibres que s’editen cada any, se’ns escapa de les mans. Els números ens confirmen que el nombre de llibres en stock va en augment cada any, i com diu un dels manaments d’una de les llibreries més carismàtiques de Barcelona, la Taïfa del carrer Verdi, no pots llegir tots els llibres que vols, per tant, paciència, i a intentar abarcar el que es pugui. Sense que soni a excusa, el que hem intentat des de BCNCultura és fer un recull d’aquells llibres que més ens han agradat durant aquesta dècada. Trobem de tot, però predomina la novel·la i l’assaig. La dècada dominada quant a vendes per ‘hits literaris’ que s’han convertit en lectura obligada per una massa sempre obedient ha permès la publicació de llibres que sense l’inestimable ajut rebut per l’èxit comercial d’aquest tipus de literatura.
A la llista trobem de tot, des de llibres que poden ajudar a canviar el sistema i la societat, com l’assaig socioeconòmic de Serge Latouche, fins a entreteniments sobre l’actualitat, com el còmic periodístic que posa sobre la taula situacions vergonyoses, com el de Joe Sacco; un clàssic irreverent com Kurt Vonnegut, sempre amb ganes de dir les coses pel seu nom; un clàssic català com l’estimat Sebastià Sorribas, de qui destaquem la seva panoràmica de l’escombrat barri xino; l’últim o penúltim gran escriptor de novel·la negra, John Connolly; relats divertidíssims sobre bandes de rock com Combustión Espontánea; l’especial autobiografia de Robert Crumb; un dels cop de puny de Naomi Klein; el talent narratiu de Houellebecq; les reflexions inestimables de Fromm; la denúncia contra el tracte salvatge dels humans vers els animals i la natura per part de Marta Tafalla, i l’evidència de que l’educació falla per totes bandes, per no fer autocrítica, i en definitiva, per creure’ns els reis d’una terra que dia a dia devastem per culpa d’un estil de vida tan destructiu com autodestructiu. BCNCultura us ofereix els 30 llibres que més ens han fet pensar, riure, aprendre, o senzillament, gaudir, durant la dècada 2000-2009.
1. Un home sense pàtria. Kurt Vonnegut
Un dels millors escriptors contemporanis, i segurament dels més sarcàstics i sincers; el títol i la bandera pirata ho diuen tot. Va allistar-se a l ‘exèrcit per acabar amb els nazis, va viure el bombardeig de Dresde, va patir el suicidi de sa mare quan només tenia 22 anys. Autor de Matadero 5 i El desayuno de los campeones (adaptades al cinema amb poca fortuna) ofereix en aquest recull d’assajos bén àcids i honestos on noms com Hitler, Marx, Al-Qaeda, Shakespeare, Bush, Semmelweis, Jerry Garcia, l’esglèsia catòlica, van passant per la ploma esmolada d’un autor enyorat només dos anys després de la seva mort. Impregnat de l’humor negre marca de la casa, Vonnegut li canta les quaranta a tot allò que no li agrada. “Hem vingut al món a perdre el temps; que ningú us convenci d’una altra cosa”; “Les guerres serveixen per convertir a milionaris en multimilionaris”; “De jove, era tan ingenu que considerava possible que poguéssim convertir-nos en els EUA Humans…”. Provocador, realista, per tant pessimista, no obstant, Vonnegut opta per riure de tot i acceptar que el món no canviarà mai. L’humor i l’art és el que ens pot donar aire, ens diu; Vonnegut ho demostra.
2. Plataforma. Michel Houellebecq
Turisme sexual, consumisme, agències de viatges, ‘borreguisme’, revistes de moda i noves tendències, conflicte de sectors i economies, etc…Houellebecq es despatxa i a gust contra un sistema que engendra éssers que poden passar-se el dia gastant o les vacances tapant forats de dones que no tenen cap altre opció que obrir-se de cames davant d’energúmens sense cervell però amb la butxaca mig plena. Els excessos d’una societat malalta, en evidència amb la classe i la mala llet habituals del gran Michel Houellebecq. Crític sobretot amb el sexe masculí, a qui acusa de buscar dos tipus de dona, o bé la dona-mare, o bé la dona-amant insaciable, observa les relacions com operacions mercantils on els diners tenen la última paraula, com a la majoria de les coses d’aquest món. Cínic i pessimista, ens parla d’una societat on les desigualtats són tan insultants com la mentalitat dels que troben que aquesta societat és prou habitable o digne per una majoria. I tot plegat, sense cap mena de judici moral: cadascú aguanta com pot i/o sap.
3. Petit tractat del decreixement serè. Serge Latouche
Latouche aposta per un canvi de model de vida, de mentalitat, de societat, com ho vulgueu dir. Reavaluar, reconceptualitzar, reestructurar, relocalitzar, reduir, reciclar, redistribuir i reutlitizar són les seves paraules clau. El temps lliure és el més important per Latouche, ja que diu que treballem de més perquè els de dalt, els que ho reventen tot i ens enganyen, acumulin i ens facin creure que cal créixer perquè sí, quan el que creix és la fam, la violència, la ignorància i el nombre d’armes i de pobres; afirma que hauríem de treballar 4 hores al dia per poder dedicar-nos la resta del dia a viure, a ser lliure i a aprendre a respectar el planeta i a les persones. Latouche aposta per treballar menys, gastar menys, consumir menys; per una educació radicalment diferent; pensar més, riure més, culturalitzar-se més. La teoria del decreixement és una opció de canvi, i un llibre per adonar-se que ningú és tan atrevit com Latouche, i que les coses no canvien perquè… Sí, bingo! perquè no interessa.
