Pete Townshend i Steven Tyler: històries del rock n’ roll

People try to put us down / Talking about my generation / Just because we get around / Talking about my generation / Things they do look awful cold / Talking about my generation / I hope I die before I get old / Talking about my generation… Publicada fa 49 anys (novembre de 1965), My Generation, tema de The Who, escrit per Pete Townshend, és el primer tema punk de la història del rock. Gestat en un moment d’esplendor de la música pop, on tot estava per descobrir, on les bandes sorgien com ceps, on els joves urgien per expressar els seus sentiments, res va ser igual després de la dècada dels seixanta, almenys pels països on no hi havia una dictadura que congelés el progrés i les neurones. Els personatges més recordats d’aquells anys ens fan oblidar d’altres menys mediàtics però igualment claus per entendre una època que va consolidar la forma definitiva de rebel·lió cultural: el rock n’ roll. Com a disciplina artística, és la més immediata, urgent i colpidora que hi ha. La capacitat per expressar ràbia, por, amor, goig, dolor, i qualsevol de les emocions que ens fa estar al peu del canó, és inigualable. La quantitat d’estrelles del rock que ens vénen al cap és infinita. El rock n’ roll movia muntanyes. Per entendre el perquè de la seva importància a partir dels anys 50 dins de l’àmbit social i cultural cal començar pels seus protagonistes, que no són pocs. Serà nostàlgia, serà la manca de bandes amb la capacitat per agafar el seu testimoni, serà perquè, a part de l’aparició de noves psych rcok i garage rock, moltes d’elles sobrevalorades, no hi ha lp’s que mereixin més d’un parell d’audicions, serà perquè ja no ens sabem els noms de la majoria de músics d’ara i en canvi, ens sabem les formacions dels grups que varen marcar la història de la música i també la nostra vida? La realitat és que els futbolistes han substituït les estrelles del rock, un símptoma més de com són les coses en el segle XXI. Si una cosa bona té el pas del temps, són les ganes que tenen alguns d’escriure les seves memòries. Pete Townshend i Steven Tyler són els últims que ens han fet aquest regal.

Estem davant de dos mites que no necessiten presentació. Líders de The Who i Aerosmith respectivament, ells són el perfil d’estrelles del rock que mai més existirà. Perquè els temps han canviat, perquè internet i el futbol han substituït la cultura i el carrer com els espais pels quals transiten els joves occidentals, perquè ja no estem ni als seixanta ni els noranta,… perquè, malauradament per la música, res tornarà a ser com ens expliquen Townshend i Tyler a les seves formidables biografies, publicades per Malpaso Ediciones. Who I Am. Memorias, és la porta que ens obre el líder de The Who per conèixer les seves pors, debilitats i dubtes, que no són pocs. Cronològicament ens explica la seva vida, des de l’origen de la seva família, passant pels seus inicis en la música, així com les seves addiccions, èxits, fracassos, alegries i drames. De fàcil lectura, estem davant d’unes memòries a l’ús ben fàcils de llegir, molt entretingudes, que desprenen una honestedat i sinceritat encomiables. Townshend aborda els anys de joventut, adultesa i incipient vellesa a través d’una mirada que s’allunya de la d’una estrella del rock egòlatra. Opta per reflexionar sobre la seva persona des de l’educació rebuda i des de la vida que va triar, com a músic privilegiat. No és una biografia de la banda. Són les seves memòries, a cor obert, a pit descobert, sense guardar-se cap as a la màniga. Res a veure amb ¿Acaso molesta el ruido que retumba en mis sesera? Memorias Roqueras d’Steven Tyler, a qui l’esperit de Peter Pan no l’abandonarà mai. Aquí sí que estem davant d’una biografia d’una rockstar. Si Townshend s’aproxima més a les memòries de Neil Young, Tyler apunta més a les de Mötley Crue. Des de la satisfacció de ser un dels líders d’una de les bandes més populars dels 70, el cantant d’Aerosmith va de cara i a tot gas, destapant el tarró de les essències més extravagants i hilarants. Anècdotes per omplir un carro, vivències de tots colors, i sí, també la seva vida, però sense la reflexió i la pausa de Townshend. No trobareu cap ratlla de farlopa dins del llibre, però gairebé. Tyler obre tots els armaris de la seva vida, i es mostra com és a dalt d’un escenari: hiperactiu i explosiu.

Dues cares d’una mateixa moneda. Pete Townshend i Steven Tyler. Dues lectures tan diferents, però a la vegada tan vinculades. Molt adients per addictes al rock n’ roll, però sobretot ideals per llegir i assaborir l’esperit i una actitud que mai tornarà però sempre perdurarà. Dos entretingudes i amenes memòries per gaudir i assaborir-les amb la música que més aire ens dóna. It’s only rock n’ roll, but we need it.