Una història popular del futbol, de Mickaël Correia, publicat per Tigre de Paper, és un vibrant viatge per la història del futbol des d’un punt de vista del compromís social i política. El futbol és només un negoci? Un cop llegit el llibre, queda clar que no. L’autor ha investigat a fons aquells moments al llarg de la història en els quals l’esport més famós del món ha tingut una incidència vital per rebel·lar-se davant de les injustícies i desajustaments del sistema, així com de les reivindicacions i revoltes al llarg del segle XX i XXI.
El futbol és un negoci. I la música. I la cultura. Ara bé, tots tres també han sigut un instrument de combat i de lluita. Sí, el futbol, també. I així ens ho explica Correia en una obra que situa el futbol al focus de grans canvis i de moments transcendents per a un país i/o comunitat. Des dels seus orígens fins a l’actualitat, d’Anglaterra a Palestina, d’Alemanya a Mèxic, de França a Sud-àfrica, de Brasil a Egipte, de Turquia al Senegal. El futbol, més enllà del negoci milionari, és un esport vinculat als problemes de la gent. Una història popular del futbol ens organitza un bast recorregut, aturant-se meticulosament allà a on el futbol ha donat un cop de puny sobre la taula del sistema imperant.
El futbol, molt abans del naixement del futbol modern el 26 d’octubre de 1863 a la Freemasons’ Tavern de Londres, té una història marcada per la lluita social, des de les prohibicions dels jocs de pilota per part de la monarquia britànica al segle XIV. Era el joc de la mala gent, com es recorda a Chester, al nord-oest d’Anglaterra, quan els sabaters s’enfrontaven als drapers de la ciutat amb una pilota de cuir anomenada foutbale. Correia ens parla de protofubol, jocs populars amb pilota que tenien una funció integradora pel poble. El folk football, com es deia al segle XVII, encara sense regles fixes, és considerat il·legal, per la violència. De fet, a França, on s’anomena soule, l’església el considera un joc maleït, també al segle XVII. Però cada cop resulta més imparable, cada vegada hi ha més afició. Per què? Per la repressió que patia el poble, des del segle XIV al XIX, sense esbarjo, sense gaires alegries, el domini de la monarquia, senyors feudals i burgesia, respectivament, no permetia gaires alegries ni llibertats. I el futbol es va convertir en una forma de trencar amb la monotonia i la repressió. Els partits improvisats de futbol eren l’estona de llibertat, l’estona per oblidar-se de les normes, dels problemes i de les obligacions.
Correia recorda com durant els anys 50, “mentre el Reial Madrid s’associa a la dictadura franquista, el FC Barcelona comença a afirmar-se com una eina de resistència socipolítica i esdevé no només un club barceloní, si no encerta manera també el club de Catalunya”, tal com subratlla l’historiador Josep Solé i Sabaté. Donar suport al Barça es torna progressivament una forma d’antifranquisme popular a l’abast de qualsevol espanyol, sigui quina sigui la seva categoria social. Sense anar més lluny, com que no es podia cridar pel carrer “Franco, assassí!”, la gent escridassava als jugadors del Reial Madrid. I de la informació que recull Correia, destacarem que el crit Més que un club ve del primer president no feixista que va tenir el Barça des de 1939, Narcís de Carreras, quan va anunciar que el Barça era precisament més que un club, per tot el que significava i significa pels catalans i per Catalunys.
Aquesta és un només una petitíssima mostra del camí que Correia ens fa recórrer per tal de conèixer de ben aprop la veritable idiosincràsia del futbol i de la vessant sociopolítica que ha tingut des de el rei Eduard II d’Anglaterra va emetre una ordenança l’any 1314 amb la qual prohibia qualsevol joc amb pilota sota pena de presó. Una historia popular del futbol és un excepcional assaig, un llibre de referència i de consulta extraordinari per contingut, fruit d’un treball de documentació excel·lent. Molt ben escrit, de fàcil lectura, l’obra de Mickaël Correia ha de ser de lectura obligatòria per tots els amants de l’esport rei i també pels seus detractors.