El treball d’aquest fotògraf recorda inevitablement al de Walker Evans o Robert Frank. De la mateixa forma que els dos grans mestres de la fotografia de carrer, l’obra de Boogie neix com una necessitat carregada d’urgència de mostrar l’altra cara de la vida, la de mostrar sense interpretacions i de forma directe el que no veiem o se’ns passa de llarg. A diferència d’Evans o Frank, l’hostil context (marcat per la guerra) on va créixer aquest autor ha deixat una empremta inevitable en les seves imatges.
Nascut a Belgrad, la joventut de Boogie va estar marcada per la guerra civil que va esclatar en el seu país i pel dur i repressiu govern de Milosevic, uns dies que el propi fotògraf descriu com viure en un un centre psiquiàtric, en una era apocalíptica. Aquest fets van fer que decidís agafar una càmera per mostrar i deixar constància de tot el que passava en el seu país, ja que l’altre opció que li quedava, segons ell, era la d’agafar una arma (la resistència pacífica i passiva no la contempla com una opció vàlida per canviar les coses). Durant aquells anys, es va dedicar a fotografiar els durs esdeveniments que succeïen al seu voltant, formant així la seva carrera com a fotògraf. Al 1998, i desprès de guanyar un premi de loteria, va decidir abandonar Sèrbia i es va establir a Nova York, al barri de Brooklyn. El seu primer treball va consistir en fotografiar els gangs més perillosos de la ciutat, que va donar com a resultat el llibre It’s all good (2006). Posteriorment ha viatjat per diferents indrets del món fotografiant la seva cara més hostil i pobre: Sao Pablo, Istanbul, Tokyo, Tailàndia o Nova York; de totes elles sempre ha mostrat la cara més salvatge de la vida, sent els protagonistes de les seves imatges els sense sostre, prostitutes, camells, yonquis, delinqüents, o gent submergida en la pobresa, així com l’ambient i context social que els condiciona. El resultat són unes imatges dures i contundents, però plenes de magnetisme (gràcies a unes acurades composicions, fruit d’un ull privilegiat) la gran majoria d’elles en un perfecte, hipnòtic i contrastat blanc i negre, però que no fugen del desenfoc i el gra de l’imatge, dotant-les de més força i realisme.
El citat It’s all good (2006), Boogie (2007), Sao Paulo (2008) (aquest una autèntica meravella realitzada en només una setmana), Istanbul (2008) i Belgrad belongs to me (2009), són els treballs publicats pel fotògraf fins avui (en algun web anuncien que aquest anys ha publicat un treball sobre Tailàndia, però no especifiquen massa); a part d’aquest llibres ha publicat a les revistes Time, Rolling Stone, Playboy o Vibe, i ha realitzat treballs per Nike i Lee Jeans. Poc a poc el seu nom s’està convertint en un dels més prestigiosos de l’street photography i ja és el gran fotògraf de culte d’aquest nou mil.lenni. La veritat, s’ho ha guanyat a pols amb unes imatges realment potents, fetes amb autèntica passió, que combinen cruesa i vellesa de forma natural, convertint al seu autor (al costat de Daido Moriyama) en un dels millors cronistes de les metròpolis d’aquests dies.
