Ahir dimarts 21 de setembre es va inaugurar el tercer cicle de conferències Icones mestres de la fotografia en imatges que organitza l’Espai Cultural Caja Madrid – Obra Social conjuntament amb la Fundació Foto Colectania i que proposa un recorregut per la història de la fotografia a través de les figures més representatives d’aquest art. Arcadi Espada, periodista i professor de la Universitat Pompeu Fabra ens va presentar l’obra de Weegee.
Ahir va ser el torn de Weegee, pseudònim d’Arthur Fellig (1899-1968), que va néixer a Polònia i al 1910 va emigrar als Estats Units amb la seva família que es va establir al Lower East Side. El primer treball de Weegee va ser als laboratoris ACME el 1923 on li van oferir feina com a fotògraf, amb la condició que vestís camisa blanca i corbata, fet que va suposar la negativa d’aquest. Es va aventurar a ser fotògraf independent i gràcies a una ràdio d’ona curta arribava a l’escena del crim pocs minuts després que les autoritats foren avisades. Weegee s’adelantava i per això el sobrenom li ve de la paraula ouija, la “taula” on els morts es “manifestaven” a Weegee.
Les fotografies dels cadàvers li pagaven a 35 dòlars i a la seva autobiografia Weegee afirmà que el crim era el seu negoci. El seu cotxe, un Chevy marró, va ser la seva “casa”, inclús tenia un petit laboratori mòbil on revelava les fotografies que captava de l’agitada nit americana. Weegee no donava a l’abast i publicava les seves instantànies a diaris com el Herald Tribune, el Daily News, The Sun, etc. Va retratar els extrems de Nova York dels anys 30-40, i també va començar a retratar personalitats del barri que habitava.
Fotografies amb flash d’aparença freda i dura, contundents i no aptes per un públic sensible. L’enquadrament i la composició eren espontanis, i eren pensades per ser reproduïdes als diaris. The Public Eye (Howard Franklin, 98′, 1992) amb Joe Pesci com a protagonista, és un film inspirat en aquest fotògraf que era l’únic en capturar el que es cuinava als carrers.
Weegee es va especialitzar en fer sèries i el 1943 Beaumont Newhall i Edward Steichen es van interessar per la seva obra i el van incloure en dues exposicions col·lectives al MOMA: Action Photography (1943) i 50 Photographs by 50 phtographers. També va treballar per revistes com Vogue o Life.
Arcadi Espada no només ens ha introduït en la fotografia de Weegee sinó que també ha reflexionat sobre el valor del fotoperiodisme i del periodisme en general. Les fotografies de Weegee, segons Espada, necessiten ser contextualitzades, és a dir, necessiten el peu de foto del diari o la notícia en sí, insistint d’aquesta manera en el valor de la premsa: orienta a l’home, li dóna explicacions, ha guiat el sentit dels líders, en definitiva, fa funcionar la màquina de la humanitat; ha dit el periodista. Sense oblidar que la fotografia d’un diari ha d’estar en harmonia amb la col·locació, el que hagi passat durant el dia… és una espècie de guió on els llenguatges s’aproximen i on el tot cobra sentit.
Weegee era un periodista, i fotografiava d’un en un, és a dir, no buscava arquetipus, com potser sí buscaven Doisneau, amb la famosa foto del petó. Darrera de la cerca d’arquetipus, trobem l’art. A partir d’aquí, ens quedem amb la reflexió d’Arcadi
El periodisme ha de resignar-se davant la seva fugacitat? o ha d’intentar trascendir la portada d’un diari per abstraure el text i així convertir-se en una obra d’art? Jo crec que no ha de fer-ho.
