La vida de The Stone Roses va ser tan curta com intensa, tan productiva com destructiva, convertint-los en l’última gran llegenda del pop britànic. En només un any, 88-89, van aconseguir definir el pop dels temps futurs, per després caure en l’autodestrucció per culpa del seu propi ego, el mateix ego que a la cap i a la fi els va fer tan grans.
Elephant Stone (1988), el seu tercer single, els va posar en el punt de mira de la crítica musical britànica, veient en ells els futurs herois d’una nova generació. I no n’havia per menys; els gairebé cinc minuts d’ Elephant Stones eren dels millors que s’havien escoltat en el món de la música en els darrers anys, creant una única personalitat: melodies beatlelianes, la psicodèlia de la Costa Oeste americana, l’actitud irreverent i desafiadora dels Sex Pistols, la contundència de Joy Division i l’eufòria rítmica de l’Acid House; havia nascut el so Manchester. Un any després s’editava The Stone Roses, un disc carregat d’himnes amb vocació de clàssics, amb l’ inici captivador d’ I Wanna be Adored, la frenètica She Bangs the Drums i la colorista Made of Stone, temes que van projectar a la banda més enllà de les Ïlles, convertint-se en el grup més important del moment. El mateix any editarien el single Fools Gold, la prolongació necessària del seu debut. El tema comença allà on acabava I Am the Resurrection, i resumia en 10 minuts tot el que era la banda. Un altre single, One Love (1989), posaria punt i final a la primera i gloriosa etapa de la banda. A partir d’aquí tot va començar anar per uns altres terrenys, entrant en una guerra amb la seva discogràfica, Silvertone, per anul·lar el seu contracte per poder fitxar per Geffen, a més dels problemes en la gravació del segon disc, procés pel que van passar un gran nombre de productors; tampoc van faltar baralles amb la premsa britànica. Finalment, el 1994 aconsegueixen editar The Second Comming, un disc infravalorat, no acaba d’agradar a ningú, la qual cosa porta tensions entre els membres del grup, fet que comporta desercions: primer Reni, el bateria, i posteriorment, John Squire, guitarra. Això fa que al 1996 Ian Brown i Mani, després d’un nefast concert al Festival de Reading, decideixin acabar amb el grup.
Per cel·lebrar el vintè aniversari de la edició de The Stone Roses, la discogràfica Silverstone ha tornat a posar a les estanteries de totes les tendes discs vàries reedicions de l’àlbum. La primera un CD doble on hi trobem el disc i un segon titulat The Lost Demos, on podem comprovar els procés de gestació de l’àlbum. La segona edició, en vinil amb carpeta doble; i la tercera una espectacular box, que inclou: el vinil, 2 cd’s, un dvd en directe, un llibre de fotografies i una llimona-usb, amb tots els seus singles i les seves cares b en versió digital.
Amb el pas del temps, The Stone Roses ha acabat esdevenint tot un clàssic del pop britànic, a l’alçada de qualsevol nom que us passi pel cap; el seu debut és un dels treballs més influents de tots els temps, marcant les pautes de grups com: Primal Scream, The Verve, The Brian Jonestown Massacre, Oasis o els U2 d’Achtung Baby.
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=M8jIYJFx2pg]