8 anys després de It Won’t Be Long i poc abans que Jonh Lennon cantés The Dream is over en la darrera frase de God, del seu primer àlbum en solitari precisament publicat al 1970, els Beatles es van disoldre aquell mateix any. 40 anys després, encara necessitem escoltar llur música. Les raons del perquè necessitem escoltar la música dels 4 de Liverpool cauen pel seu propi pes; o més ben dit, les raons s’escolten i s’assimilen immediatament quan un es submergeix en el llegat que els converteix en atemporals i eterns. Els Beatles formen part de la memòria col·lectiva dels que entenen la música rock, en totes les seves variants, com una revolució cultural i artística cabdal en el marc de l’art i la societat del segle XX.
Des del primer dia, els Beatles varen prendre decisions de manera democràticament absoluta. Si tots estaven d’acord, tiraven endavant. Al 1966, després de publicar Revolver i de gires d’alguna manera fallides per no poder oferir un so en directe com ells desitjaven, Lennon, Harrisson i Starr van convèncer a McCartney de que no tenia sentit fer més concerts. Potser va ser la última decisió unànime de la banda. Van descansar un temps, i al 1967, amb l’empenta, sovint imperativa, de McCartney, van posar-se a treballar en Sgt. Peppers Lonely Hearts Club Band, disc que van publicar el mateix any. Tot i que té un dels moments Lennon més referencials, A Day in the Life, el disc va ser creat sota el concepte musical de McCartney, amant de les melodies més pulcres. La situació en el grup era tensa. Lennon, per una banda, s’havia endinsat en el món de l’LSD, a més de problemes personals, com el final de la seva relació amb Cynthia. Harrisson se sentia ja capaç de ser tan important pel grup com ho eren Lennon i McCartney. I McCartney, gaudia de la fama i de ser un beatle com un gos amb una pilota, codejant-se amb els artistes londinencs de l’època. Ringo Starr, a l’expectativa. El punt d’inflexió va arribart amb la mort per sobredosi del manager Brian Epstein a l’agost del mateix any, qui sembla ser que era el ciment del grup. En aquell moment, ja estaven preparant el film Magical Mistery Tour, i tot i la mort d’Epstein, McCartney no va aturar el projecte, que es va presentar per televisió al desembre del mateix any. Probablement, va ser el primer fracàs del grup: les crítiques negatives no van fer-se esperar.
Al febrer de 1968, els Beatles se’n van anar a la Índia per intentar posar ordre a tot plegat. No va haver miracle, el viatge no va funcionar com es van esperar. Ringo, al cap de dues setmanes, se’n va tornar a casa. McCartney, va durar un mes. Lennon i Harrison, van aguantar més temps, fins que van veure que estar a l’Índia vestits amb una túnica blanca no solucionava res. Amb tots a Londres, i amb Lennon ja amb Yoko Ono, la banda es va posar a treballar en un nou disc. La cosa ja estava calenteta, i Lennon ja permetia a Yoko Ono sentir-se el cinquè beatle. De fet, tots dos ja havien presentat nou material, com Two Virgins. La tensió i la mala maror no va frenar el grup. White Album va ser el resultat d’unes aspres sessions de treball. A l’agost del mateix any, un dels seus somnis es va fer realitat: la de tenir segell propi que a més servís per obrir les portes a nous talents. Apple es va presentar en societat l’agost d’aquest any. Això sí, definitvament, cadascú ja tirava per la seva banda. McCartney, com un nen disfressat de Paul McCartney; Lennon, amb ulls, boca i orelles per Yoko Ono; Harrison, amb Dylan i The Band; i Ringo… sempre Ringo.
El gener de 1969 va haver una reunió decisiva. Paul McCartney volia tocar en directe. La banda va acceptar de forma passiva, com quan se li diu sí a un nen perquè calli. A McCartney no li va fer gaire gràcia aquesta reacció. El grup tenia 52 cançons pel que seria el següent treball, Abbey Road, Harrison estava fins els nassos de que Yoko Ono fós la portaveu de Lennon i com un membre més del grup, i McCartney i Ringo, en els seus papers: el primer tirant del sí o sí, i el segon, acatant decisions i esperant l’oportunitat per colar temes seus. Billy Preston, de la mà de Harrison, va servir per posar pau, i per prendre un decisió. Sortirien a tocar amb ell al terrat d’on estaven tancant el disc, Twickenham Studios, en la que va ser la primera actuació del grup des de 1966, i la que seria la darrera. Diuen que van sonar de primera, i que la màgia entre ells va ressorgir. Va ser segurament el darrer gran moment en públic dels Beatles, i així ho sembla veient les imatges: complicitat, somriures, i moltes ganes de tocar junts.
Però, no van trigar a sorgir els problemes defintius. Com no, la pasta. La banda, i Apple, estaven poc menys que en números vermells. Estaven sense mànager ni control. McCartney va proposar que el pare i el germà de la seva futura dona, Linda, fossin els nous managers: Lee i John Eastman . La resta de la banda no ho veia gens clar. Allen Klein (l’encarregat de les compilacions Red Album i Blue Album, publicades al 1973), qui havia treballat amb Sam Cooke i els Stones va entrar en escena, i es va convertir en el preferit de Lennon, Harrison i Starr per dirigir els interessos dels Beatles. Es van formar dos fronts dins del grup. El relleu de Brian Epstein estava en joc, i el que era més important, el futur de la banda. Al març del 69, McCartney es casava amb Linda, Lennon amb Yoko Ono, i George Harrison i la seva dona Pattie, per la seva banda, eren detinguts per possessió de marihuana. Finalment, els Beatles va signar el contracte el contracte amb Allen Klein com a nou mànager, però sense la signatura de Paul McCartney.
Tot i l’enrenou, Abbey Road va sortir endavant, i es va publicar el 26 de setembre del mateix any. Tots quatre pensaven que seria el darrer disc, i volien que estigués a l’alçada de tota la discografia. Després, un altre cop va haver un distanciament gairebé definitiu. Atacs entre Lennon i McCartney a través de revistes, negociació a l’alça dels royalties, acords secrets per part de la banda per no dir res sobre el seu futur, i altres aspectes extra-musicals abrumaven l’entorn del la banda, fins que McCartney, al nadal de 1969, es va decidir a moure fitxa. Entre dones anava el joc: Linda va convèncer a Paul d’iniciar carrera en solitari. Per tant, els Beatles havien de dissoldre’s definitivament. Però Klein tenia altres plans. Volia un àlbum que acompanyés les sessions de gener de 1969. Let it Be estava en camí. Phil Spector va ser l’encarregat de produir l’àlbum, perquè Lennon volia una muralla de so, iniciant una relació que va durar fins el disc Rock ‘n’Roll (1975), on un Spector del tot anat va aparèixer vestit de metge amb una pistola sota la bata, amb la que va disparar al sostre de l’estudi de producció, acabant definitvament amb la paciència de Lennon. Tornant al 1970 i a Let it Be, McCartney preferia un so melòdic, més net, tot i que va claudicar, però d’aquí ve Let it Be… Naked, del 2003, el disc amb el so que volia ell. El disc va sortir al mercat al maig del 1970, amb una portada ben explícita, un mes després de la publicació del primer àlbum de McCartney. El baixista va presentar amb una auto entrevista que confirmava que ni necessitava els Beatles i que no tornaria a gravar amb ells. La batalla legal va començar. El 31 de desembre del 70, McCartney utilitzava el marc jurídic per desfer la banda, en un cas que es va allargar fins el 1975, amb l’esperada separació de béns.
Tot s’acaba. I els Beatles es van acabar quan va arribar el moment. Només ells saben els motius del perquè del final. La seva obra és eterna, perquè així ho és la seva música i la influència que ha tingut durant 50 anys. El temps posa les coses al seu lloc. I els Beatles estan i estaran sempre a dalt de tot.
