Afrique Victime (2021) és el nou disc amb què el guitarrista tuareg Mahamadou Souleymane, conegut com a Mdou Moctar, i els seus companys de banda fan el salt endavant per consolidar un so i textures multiculturals, aglutinant arrels africanes i influències occidentals. A finals del 2020, el músic nigerià va reunir els seus companys de banda davant de la casa d’un amic a Niamey per a assajar nou material. El quartet va captar l’atenció d’una multitud: adults ballant, nens tamborinejant i altres simplement mirant amb sorpresa com les cançons de Moctar ascendien i esclataven en el cel del desert com a focs artificials. Aquesta atmosfera comunitària és l’escenari ideal per a la música de Moctar, una versió adrenalítica de l’assouf o el blues del desert, que sembla dissenyada per a arribar a la quantitat més gran de gent possible.
És un miracle que Moctar i la seva banda hagin pogut treure un disc com Afrique Victime en temps de covid-19. El disc raja amb urgència i sona fantàstic gràcies a la producció crua i palpitant. La lletra, cantada principalment en tamasheq, aprofundeix en temàtiques polítiques, com l’imperialisme o els drets de la dona, o reflexions més romàntiques, com l’amor jove o el món natural. Abans de formar la seva banda, amb el guitarrista Ahmoudou Madassane, el bateria Souleymane Ibrahim i el baixista nord-americà Michael Coltun, Moctar es va submergir en el camí traçat per part d’Abdallah Ag Oumbadougou. Després de dos discs més arrelats al so assouf més clàssic, Moctar començà a explorar nous universos musicals, aconseguint agermanar extraordinàriament la música amb què va néixer, la fusió de blues i la música de Mali d’ Ali Farka Touré, i el rock dels 60 i 70 d’Occident. De totes les bandes tuaregs i altres seguidors de Tinariwen procedents d’Algèria, Moctar és el rock n’ roll de tots. Ara bé, Àfrica està ben present en tot moment.
Els pares d’ Mdou Moctar no van poder mai regalar-li una guitarra elèctrica ni van tenir l’oportunitat d’inscriure’l a una escola de música. Ell mateix se’n va fabricar una utilitzant cables de bicicleta com a cordes i va aprendre a tocar-hi veient vídeos d’Eddie Van Halen, Jimi Hendrix i el pioner del blues del desert Abdallah Oumbadougou a Youtube. Com a resultat de tot plegat va desenvolupar un estil únic. Sovint tocava en directe en casaments locals, on el baixista-productor Mikey Coltun diu que hi ha una atmosfera similar als espectacles punk occidentals: són forts, enèrgics, potents i tothom s’ajuda mútuament de totes les maneres possibles.
Al cap i a la fi, els tuaregs són una comunitat molt unida i es consideren mútuament com una família, cosa que fa que sigui natural que Moctar, ara que gaudeix d’un èxit més internacional, doni guitarres o altres equips tècnics que compra a l’estranger als fills de la seva comunitat, perquè també puguin formar una banda. Aquest avenç internacional va arribar especialment amb el seu treball del 2019, Ilana (The Creator), que va tenir una gran acollida i fins i tot va arribar a les primeres llistes dels millors àlbums de rock psicodèlic de la dècada passada. Afortunadament, podem assegurar-vos que el successor Afrique Victime, en què intercanvien el seu fidel segell Sahel Sounds pel prestigiós Matador Records, compleix sense esforç i fins i tot supera les expectatives del seu predecessor. S’ha convertit en un disc molt versàtil i ben produït amb Mdou Moctar demostrant que està preparat per a un circuit superior.
I un apunt més, envers el compromís de Moctar amb el seu país. No només denuncia les injustícies i atrocitats que es viuen a l’Àfrica. També col·labora activament, com per exemple, en la construcció de pous en els llogarets locals, per a les persones que s’han vist privades d’aigua i electricitat. A més, la seva música també contribueix a estimular el poble africà a la gent. Una de les motivacions de Moctar com a músic és contribuir i motivar a què les noves generacions d’artistes africans continuïn florint i desenvolupant-se. “Si ens quedem en silenci, serà la nostra fi”. Paraula d’ Mdou Moctar.