Tot i que ja els coneixíem pel seu single (el seu primer plàstic) amb els temes Catamaran/Long Journey, de la mà de Nick Waterhouse, amic ínitm de l’escola, dels Allah-Las ens vàrem enamorar molts quan vàrem escoltar per primera vegada Buseman’s Holydays, el tercer tema del seu homònim àlbum de debut dels 2012. De seguida ens vàrem recordar dels Byrds, dels Love, dels Flying Burrito Brothers, dels Brian Jonestown Massacre més terrenals, dels primers Lp’s de The Growlers… Estàvem per tant davant d’una banda a la qual havíem de seguir la pista.
I estem el 2016, i no ens hem perdut cap detall dels californians. Enguany han publicat el seu tercer Lp, Calico Review, i la línia és la mateixa: no inventar res, recuperar essències clàssiques del gènere i crear bones composicions. I ho tornen a aconseguir. Són quatre amics que estimen i necessiten la música per viure, i sense complicar-se gaire la vida, es submergeixen en el pop-rock d’arrels clàssiques, això sí, amb personalitat i bon gust. Sonen intemporals, sense cap més mena de pretensió que fer bones cançons, la gran aspiració de tota banda. I ells assoleixen el quid de la qüestió.
Amb Calico Review fan un pas endavant respecte als seus dos anteriors Lp’s. Gravat a Pump House i als mítics Valentine Studios, amb Kyle Mullarky com a productor, el disc denota que els quatre membres de la banda, (Miles Michaud y Pedrum Siadatian, guitarristes, Spencer Dunham, baixista, i Mateo Correia, bateria), han evolucionat com a músics, mostrant un inconformisme artístic que els ha servit per fer-se millor banda. Des dels anys en els quals gravaven a un soterrani prop d’Amoeba Records, on hi treballaven menys Michaud, es percep com els quatre han col·laborat activament a la composició dels temes i això permet veure les diferents influències. El resultat ha estat dotze temes amb més matisos, han afegit instruments com el mel·lotró, el theremin, la viola i el clavicordi, creant un disc que manté les constants mostrades en anteriors treballs, afegint noves idees que enriqueixen i consoliden el seu so. Més desinhibits i arrossegats, més identitaris i allunyats d’influències, Allah–Las ha assolit una maduresa que els converteix en un grup imprescindible de l’escena.
Calico Review és un disc que barreja textures garage rock, pop i psicodèlia, amb totes les aromes clàssiques dels gèneres sumant-hi les recents inquietuds d’una banda que disc a disc creix i que s’ha convertit per mèrits propis en una banda cabdal d’una neo-psicodèlia en constant expansió. És el seu millor disc fins el moment, un quatre estrelles amb totes les de la llei.
